Aïllar la xenofòbia #2015electoral

Aïllar la xenofòbia #2015electoral

Xavier AlonsoAquells que coneixen la història recent de la política d’immigració a Espanya, coincideixen en què l’any 2000 es va truncar el consens entre els dos grans partits sobre les línies mestres d’aquesta política. L’esborrany de la segona llei d’estrangeria de la democràcia va ser consensuada per la majoria de partits al Congrés dels Diputats, però en última instància no va rebre el suport del PP, que governava. La Llei orgànica 4/2000 es va aprovar sense els seus vots. I després de les eleccions del 12 de març del 2000, el PP, amb majoria absoluta, va aprovar la Llei orgànica 8/2000. Quin consens es va trencar?

El consens que es va trencar va ser la tradició de consensuar la política… El consens no té per què estar relacionat amb discursos electorals explícits. En una matèria tan sensible com és la immigració, pot consistir en parlar contingudament en els mitjans de comunicació, no estigmatitzar els immigrants o les confessions religioses, pactar canvis legals en comptes d’imposar-los, etc. Els partits i els seus líders han d’assumir aquesta responsabilitat. Plataforma x Catalunya, un partit xenòfob, va obtenir representació a les eleccions municipals del 2003 i del 2011, i aquí el consens consistiria –suposem– en aïllar-los, no donar-los joc en els debats, no competir pel missatge. El PP va assumir un reiterat discurs xenòfob a Badalona. Sens dubte, és difícil i fins i tot incoherent que un partit renunciï a competir per un espai electoral, per molt que un dels competidors sigui xenòfob… Per això, el debat electoral ha d’afrontar la dificultat comunicativa que entranya parlar d’immigració, però sense caure en el coqueteig amb les frases i les idees dels xenòfobs. La  competició contra ells ha de ser amb amenaces penals i iniciatives legals, amb discursos ètics, amb mobilitzacions ciutadanes. Una espècie de “ni un pas enrere” cívic i també institucional.

Però el consens ha d’anar més lluny. La presència de la immigració  estrangera a Espanya evoca altres realitats espanyoles, realitats que ja no són estrangeres. Molts associen els estrangers amb l’Islam, i altres associen l’Islam al gihadisme… Igual que s’associa els estrangers amb el fet de que els espanyols tinguin menys treballs per escollir. Per això, no s’han ni de suggerir aquestes connexions mentals que molts fan. Cal entendreles pors de la societat, però no reforçar-les; i fer polítiques eficients, tendents a “promoure les condicions per tal que la llibertati la igualtat de l’individui dels grups en què s’integra siguin realsi efectives; remoureels obstaclesque impedeixin o en dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social” (article 9.2 de la Constitució). Alguns estatuts d’autonomia, com ara el català, recullen literalment aquestes frases de la Constitució. És, doncs, un contingut absolutament essencial de la nostra cultura política.

No reduir drets i restituir el dret d’accés a la sanitat

En el debat electoral hi haurà propostes de polítiques, concrecions de comes gestionarà o comes regularà la immigració. Totes haurien d’anar en el sentit de la igualtat. El dret de tots, amb o sense papers, d’accés a l’assistència sanitària, aconseguita la Llei orgànica 4/2000, es va truncar el 2012 (Real Decret Llei 16/2012), sense cap tipus de debat parlamentari. Un dretaconseguit després dequinze anys de lluites, mobilitzacions, sentències, negociacions, bones pràctiques professionals; un dret que va existir des del 2000 –en diverses comunitats autònomes, des d’abans– sense problemes significatius d’ordre pressupostari ni de gestió, va ser polvoritzat pel Govern en un moment. Davant la supressió del dretel 2012, algunes comunitats autònomes han aprovatles seves pròpies normes restituint, en graus diferents, la universalitat del dret: Andalusia, Canàries, Galícia, Catalunya, Euskadi, Navarra, València… Algunes governades per nacionalistes, altres perla dreta, altresper l’esquerra. Entenem que la preocupació política per restaurar el dret no era només la dignitat dels estrangers, sinó la cohesió de tota la societat.

Si l’Estat mai no ha sigut capaç d’evitar la irregularitat, si sempre hi haurà persones en situació irregular, si en la legislacióhi ha un sistema per a regularitzar-les (les diferents modalitats d’autoritzacions de residència per arrelament), no és ni necessari–ni ètic– deixar aquestespersones sense drets bàsics. En conseqüència, una proposta per a les eleccions del 20D és la restitució de la universalitat en l’accés a la sanitat. I si parlem de restituir drets, evidentment, hem de demanar que no sigui retallat ni suprimit cap altre dret. Si un determinat dretel tenen ara els estrangers residents, que segueixi sent així, com a mínim. Si un determinat dretel tenen ara tots els estrangers, que segueixi sent així, com a  mínim.

Finançar prouels grans serveis públics

Els drets dels estrangers a Espanya relacionats amb l’educació, els serveis socials, la sanitat, etc., tenen a veure no nomésamb una regulació jurídica sinó ambl’existència de serveis públics capaços de gestionar tota la demanda, serveis suficients i de qualitat. Durant la crisi econòmica iniciada el 2008 (i que encara persistirà en la propera Legislatura, la XI) es van aguditzar algunes desigualtats entre estrangers i espanyols. Per exemple, l’escola pública té, cada vegada més, més alumnes estrangers que la privada, i entre els estrangers hi ha més atur que entre els espanyols. Pera aconseguir la igualtat o, com diu la Constitució, per a “promoure les condicions per tal que la llibertati la igualtat (…) siguin reals i efectives”, cal finançar l’estat de benestar. Els serveis bàsics necessiten finançament, i no retallades. Desdel 2005, una de les vies de finançament de la política d’immigració ha sigut el Fons estatal per a la integració dels immigrants, “que es dotarà anualment” (article 2.3 de la Llei d’estrangeria). Aquest fons, que l’Estat distribuïa a les comunitats autònomes amb criteris consensuats entre totes les administracions, va arribar a disposar de 200 milions d’euros el 2009, però va ser buidat del tot (0 euros) el 2012. Cal tornar a dotar pressupostàriament aquestfons, almenys al nivell del 2009.

Eficiència i garantia dels drets humans en el sistema de control

La política d’immigració té aspectes durs, que no són fàcils de defensar. Per exemple, les fronteres. Per a tot aquell que cregui que malgrat tot les necessitem –entre els quals m’hi incloc–, hi ha una sèrie de propostes: millora material i de garanties jurídiques en els centres d’internament d’estrangers; aplicació de les mesures alternatives a l’ingrés en aquests; més eficiència en la gestió de fronteres i en les operacions de salvament marítim, sempre amb la garantia de respecte dels drets humans; més rapidesa en la gestió de visats i autoritzacions de residència, fins i tot més eficiència i garanties en les expulsions –per seguretat jurídica–; millores materials i de recursos humans en les oficines d’estrangeria, etc.

No tocar l’arrelament

Un dels elements més importants i originals de la política d’immigració espanyola és el sistema de regularitzacióper arrelament. Desdel 1986, Espanya havia anatfent regularitzacions massives d’immigrants en situació irregular. A més, la legislació va anarcreant un sistema per anarsalvant casos individuals, primer mitjançant exempcions de visati després amb expedients d’arrelament. Aquest sistema va cobrar una importància cada cop més gran desdel 2005, i com que el 2008 la UE va impedir les regularitzacions massives (Pacte Europeu sobre Immigració i Asil), l’arrelamentés ara l’únic mitjà del qual disposem.  El sistema d’arrelament no s’ha de posar en qüestió.

Les CCAA i la pluralitat lingüística del país

La tendència a que el sistema immigratori espanyol requereixi als immigrants “informes d’integració”  (per a la regularitzacióper arrelament, la renovació de l’autorització de residència o la naturalització) es contradiu ambla falta d’un model clar de “prova” d’aquestaintegració. Un model que ha de respectar les competències de les CCAA i la pluralitat lingüística del país.

Immigraciói refugi

I finalment, la política d’immigració, en el debat de les eleccions del 20D, no pot quedar alienani a la participació en la política de la UE ni a l’exigència d’un compromís clar d’Espanya d’acollida de refugiats de Síria, Eritrea, l’Iraq… Refugii immigració no es poden dissociar en la majoria d’aspectes d’ambdues realitats: parlem sempre de persones.

inmigracion

Imatge extreta de: Ethic

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.