La defensa de la Creació. Dorothy Stang, primera monja màrtir per la cura de “la casa comuna”

La defensa de la Creació. Dorothy Stang, primera monja màrtir per la cura de “la casa comuna”

Clara TemporelliLa germana Dorothy Stang (D.S.) va lliurar la seva vida i va encarnar l’encíclica del papa Francesc Laudato si’ (juny 2015), inspirada en el Càntic de les criatures, de sant Francesc d’Assís. Text en el qual a partir de veure el que li està passant a la nostra casa (nn. 17-61; 20-22; 27-52) ens convida a deixar “un planeta habitable per a la humanitat que ens succeirà” (n. 160 ).

Dorothy va ser una religiosa de la Congregació Notre Dame of Namur que es va dedicar durant quaranta anys a l’evangelització a Anapú, parròquia de l’estat amazònic brasiler del Pará. Es va destacar per la promoció del desenvolupament comunitari i per la defensa de la selva contra la desforestació i l’aniquilació de la comunitat amazònica (cfr. L.S. nn. 36.38). Per aquesta causa, als 73 anys, va ser assassinada.

L’impacte de la seva figura és gran i creixent. La seva memòria i segueix sent font de compromís i inspiració. La projecció del seu martiri és rellevant i s’ha convertit per a l’Església Catòlica en símbol de la nova pastoral que incideix en la sostenibilitat ecològica. És la primera vegada en la història que el Vaticà reconeix la immolació d’una persona en defensa del medi ambient com a “acte heroic de fe”, com a “màrtir de la fe”[1].

Encara que en aquest cas la justícia ha actuat, condemnant els seus assassins, la violència, la destrucció de la selva i l’extrema pobresa continuen; també les germanes de Notre Dame de Namur, malgrat el perill, la destrucció, les amenaces, els crims, continuen el seu lliurament a Anapú.

Dorothy va intuir que l’Espiritualitat de la Creació sustenta la lluita per la justícia. Va participar en cursos donats per l’Institut de Cultura i d’Espiritualitat de la Creació [l’encíclica reservarà un bon espai a l'”Evangeli de la Creació” (nn. 62-100), “ja que la creació té a veure amb un projecte d’amor de Déu” (n. 76)]. Els que hi intervenien eren atrets per ella, per la seva familiaritat, pel seu amor a la dansa, en la qual va veure un reflex de les energies vitals amb que el Creador adorna les seves criatures. Des d’aquestes vivències es va sentir cada vegada més lliure, més relaxada, més en contacte amb ella mateixa i amb Déu. Els seus familiars la trobaven cada vegada més alegre, apassionada, creativa. Ella estava determinada a lluitar per salvaguardar la creació, per l’ecologia ambiental, però també tenia cura de l’ecologia del seu cor, el que el Papa proposarà com una “ecologia integral” (nn. 137.216): «Avui no podem deixar de reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el crit de la Terra com el crit dels pobres» (n. 49). Després afegeix: «El gemec de la germana Terra s’uneix al gemec dels abandonats del món» (n. 53). Ella cobreix tots els camps, l’ambiental, el social, el cultural i la vida quotidiana (n. 147-148), viure-la des un equilibri ecològic “…amb un mateix…, amb els altres…, amb tots els éssers vius i… amb Déu” (n. 210). Amb aquesta postura interior, l’any 1992, D.S. va participar de la històrica Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament. Considerava que no tenir en compte la gravetat de no renovar els recursos naturals equivalia a agreujar i tornar més opressora l'”estructura de pecat”, ratificant amb accions egoistes el mal al món, proclamant el desinterès per la vida i la mort de les persones; també Fancesc afirma que els poders d’aquest món “pensen que tot pot continuar com està”, i “mantenir els seus hàbits autodestructius” (n. 59), amb “un comportament que sembla suïcida” (n. 55); “El cert és que l’actual sistema mundial és insostenible des de diversos punts de vista […], ens perdem en la construcció de mitjans destinats a l’acumulació il·limitada a costa de la injustícia ecològica i de la injustícia social. La humanitat ha defraudat les expectatives divines” (n. 61).

En cartes als seus amics, Dorothy esplaia aquests conceptes des de la realitat que l’envolta:

“Treballo amb persones que viuen al marge de la societat. Elles m’ajuden a renovar la terra que tant ens preocupa. Tots nosaltres som part d’una gran unitat.

Estem en aquesta terra només per algunes dècades. Cada dia hem de portar alegria i no dolor a la nostra terra tan plena d’angoixes.

Com les plantes moren i tornen a viure, així també nosaltres, cada dia hem de reposar de tot el que hàgim fet durant el dia per tornar a començar quan torna a néixer el sol.

Hem d’ajudar les persones a tenir una relació amb la Mare Terra que sigui tendra i gentil. És un do de Déu poder viure de manera intensa com a part de l’univers còsmic.

Junts podem amb molt d’esforç portar pau, interès, alegria i amor al món, que està desviant la seva mirada i no veient l’estrella que ens guia: la bondat del veritable Déu”.

Dorothy va comprendre que la selva tropical, també anomenada pulmó de la Terra, té un paper fonamental en l’intercanvi de gasos entre la biosfera i l’atmosfera. El seu dolor va créixer a mesura que va ser testimoni de la destrucció d’aquest recurs natural, vital per a la seva gent i el futur del planeta. Va veure el bosc i els pobles saquejats per obtenir guanys financeres de les operacions de tala il·legal, fetes per especuladors de terres i ramaders. Va observar que líders polítics permetien que la destrucció continués. La protecció de la selva amazònica mitjançant el foment de tècniques d’agricultura sostenible era una amenaça per a tots ells. Com a resultat de la seva tasca, latifundistes i polítics parlaven obertament de desempallegar-se d’ella.

Cada any, un terç de les morts a la regió són ocasionades per persones contractades per assassinar els qui s’oposen a la tala i crema del bosc perquè els camps de soja puguin ser plantats i el bestiar pugui pasturar. Dorothy es va convertir en un objectiu prioritari. A les nou del matí del dissabte 12 de febrer de 2005, anava caminant juntament amb una camperola. Es dirigien a una reunió del Projecte de Desenvolupament Sostenible “L’Esperança”, portava aliments i la Paraula de Déu. Enmig del camí, dos pistolers els van interceptar el pas. Varen proferir greus amenaces davant les quals simplement va alçar la Bíblia, mostrant-la com a gest de pau, i va començar a llegir les Benaurances. Llavors un d’ells li va disparar un tret, l’acompanyant va sortir corrent cap al bosc. El primer tret li va anar al cap i la va fer caure a terra. Dels sis trets rebuts, tres van ser fatals i simbòlics. Una bala va tocar el seu cervell, una altra el seu cor i una altra el seu úter. Van voler eliminar el pensar, l’estimar i l’actuar d’aquesta dona. El seu cervell, el seu cor i el seu úter eren una amenaça per al model inhumà de desenvolupament practicat a l’Amazònia.

Dos anys enrere Dorothy havia declarat:

“Les companyies forestals treballen amb una lògica d’amenaces. Elles elaboren una llista de líders i després apareixen segones figures per eliminar aquesta gent. Si jo arribo a rebre una bala, se sabrà exactament qui ho va fer”.

Hisendats i tractants de fusta van celebrar amb focs d’artifici i cervesa la mort de Dorothy. En aquesta franja amazònica de l’estat de Pará, aquestes persones han imposat la violència i el terror per defensar els seus interessos.

A través de la seva vida constatem l’existència de paradigmes per la defensa dels quals l’existència de les persones és amenaçada i destruïda, es tracta d’integrar l’espècie humana en la naturalesa i no col·locar-la fora, com si es trobés per sobre i no en equilibri amb ella. Una natura empobrida empobreix l’espècie humana, de tal manera que per defensar la vida humana també cal defensar tota la biosfera. Això és ben conegut pels pobles originaris, que saben que la seva vida depèn de la bona relació amb la naturalesa, i per aquest motiu, la necessitat de respectar-la. Tot ésser humà ha d’aprendre a gestionar-la, respectant els seus cicles, els seus límits, i la sostenibilitat de la producció a llarg termini.

Ecologia, justícia i pau són inseparables. Aquests paradigmes impliquen un canvi radical en el sistema econòmic, en la mentalitat dels caps d’Estat i dels ciutadans; un canvi en la producció que respecti la natura i la recreï, una relació de comunió amb ella i d’amor a les futures generacions, que tenen dret a gaudir-ne i a obtenir-ne els beneficis necessaris per viure amb dignitat; un amor a la Mare Terra, que està en estreta relació amb Déu, veritable Font de Vida de l’Univers sencer posat al servei de la felicitat de tota la humanitat sense excepcions.

Sembla increïble que per alguna cosa tan pròpia de l’amor a la vida, a causa de la cobdícia, l’ambició i l’afany de riquesa d’uns pocs es mobilitzin forces de destrucció que acaben amb vides que només busquen el bé, inclosos els assassins i els seus descendents, que ocasionen que milions de persones en la humanitat passin gana i pateixin les conseqüències que això ocasiona, tot i que la naturalesa i la creativitat humana compten amb possibilitats per eradicar la fam en aquest món. Amb Dorothy i Francesc afirmem la necessitat de buscar “un nou començament” (n. 207); “una conversió ecològica” (n. 216), “una ciutadania ecològica” (n. 211), “un nou estil de vida assentat en la cura, la compassió, la sobrietat compartida, l’aliança entre la humanitat i l’ambient, ja que tots dos estan umbilicalment lligats, la corresponsabilitat per tot el que existeix i viu i pel nostre destí comú” (nn. 203-208).

La mort de Dorothy i l’encíclica recobren sentit si “caminem cantant”; si “les nostres lluites i les nostres preocupacions per aquest planeta no ens treuen l’alegria de l’esperança” (n. 244); si “el nostre temps es recorda per […] la ferma resolució d’aconseguir la sostenibilitat, per accelerar la lluita per la justícia i la pau, i per l’alegre celebració de la vida” (n. 207).

***

[1] Roberto Malvezzi, 23 d’abril de 2006.

Tumba_de_Dorothy_Stang

Imatge extreta de: Wikipedia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.