Política, tecnopolítica i desenvolupament digital #2015electoral

Política, tecnopolítica i desenvolupament digital #2015electoral

Ismael Peña-López. Amartya Sen va revolucionar el concepte de desenvolupament humà en presentar la seva aproximació per capacitats. Des del seu punt de vista, no n’hi ha prou amb tenir accés físic als recursos, sinó que, a més, cal ser capaç de posar-los al benefici d’un mateix. Aquest pas de l’elecció objectiva a l’elecció subjectiva s’ha vist completat en els últims anys amb un tercer estadi del desenvolupament: l’elecció efectiva. Així, no n’hi ha prou amb tenir recursos, ni amb voler o saber usar-los, sinó que, a més, cal que a un li deixin fer-ho. És aquest l’enfortiment de les institucions democràtiques el que recentment ha anat prenent el centre dels debats al voltant del desenvolupament humà i, per extensió, de la inclusió social.

En un món digital, en la Societat de la Informació i del Coneixement, és fàcil establir paral·lelismes entre aquests tres estadis del desenvolupament amb les tres bretxes digitals que s’han anat identificant des que el terme fes fortuna a mitjans de la dècada de 1990.

– La primera bretxa digital és aquella que es refereix a l’accés (o la seva falta) a les infraestructures tecnològiques. Una bretxa que, tot i que persisteix, aviat serà residual a l’Atlàntic Nord en general, i a Espanya i Catalunya en particular.

– La segona bretxa digital es refereix a les competències, a l’anomenada alfabetització digital. Una bretxa que escoles, biblioteques i telecentres estan atacant de forma prioritària des de fa alguns anys.

– La tercera bretxa digital, que se suma (no substitueix) a les altres dues, es refereix a l’ús estratègic de les TIC per millorar la vida de cadascú. Parlem d’educació en línia, e-salut o tecnopolítica, per esmentar només tres casos on aquesta bretxa és ja més que patent.

Sense restar importància a les dues primeres -que encara persisteixen- és aquesta tercera bretxa, oberta fa relativament poc, la que ara s’eixampla a marxes forçades amb la creixent presència a les nostres vides de la teleassistència, la formació en línia, la participació política a través de xarxes socials i espais de deliberació, etc.

En conseqüència, es podria considerar que la inclusió social, i prenent com a base l’exercici actiu de la ciutadania, cada vegada més dependrà d’aquesta e-inclusió de tercer nivell, la qual permet un desenvolupament basat en una elecció objectiva, subjectiva i efectiva plenes: no hi haurà democràcia, salut o educació sense la concurrència activa de la ciutadania en aquests aspectes.

De l’accés i la capacitació a l’ús efectiu

Efectivament, les dades de què disposem ens diuen que mentre que la primera bretxa digital es fa més i més petita, la segona (capacitació) és cada vegada més important (especialment en termes relatius i qualitatius: no hi ha més gent, però sí que es veuen a si mateixos com més analfabets digitals) i, en conseqüència, contribueix a engrandir la tercera, que en molts casos es resol amb un refús total de pla a tot el que tingui a veure amb la tecnologia.

En concret, els anomenats refuseniks digitals -de l’anglès refuse, refusar: les persones que conscientment i voluntària opten per no estar connectats- són un col·lectiu generalment deixat de banda a l’hora d’abordar polítiques de desenvolupament digital, amb el risc molt probable que siguin aquests els grans exclosos d’una societat que, ja avui dia, s’està edificant fortament sobre la participació digital.

És perfectament defensable afirmar que no hi haurà més exercici actiu de la ciutadania sense més ús d’Internet, i que no hi haurà més ús d’Internet si no s’aborda la problemàtica del rebuig més enllà de l’accés físic a les infraestructures i més enllà de l’alfabetització digital.

Creiem que hi ha tres terrenys -els ja esmentats salut, aprenentatge i democràcia- que són avui en dia els tres àmbits més importants (a més de l’econòmic, sovint determinat pels tres anteriors) on el desenvolupament i inclusió social vindran especialment determinats pel respectiu grau d’e-inclusió d’una persona…, o d’una institució.

D’altra banda, els recents èxits obtinguts des de la innovació social, la innovació oberta i la innovació social oberta són pràcticament inexplicables sense aquest anhel d’emancipació ciutadana aixecat per les TIC.

Emancipació i polítiques de desenvolupament digital

En general, hi ha dues visions i almenys tres grans omissions en la forma com habitualment es dissenyen les polítiques de desenvolupament digital.

Les visions són:

– Les polítiques de desenvolupament digital solen dirigir-se cap al desenvolupament econòmic, i no cap al desenvolupament individual i social.

– Les polítiques de desenvolupament digital solen dirigir-se cap al desenvolupament institucional, i no cap a l’emancipació personal.

D’altra banda, les tres qüestions que se solen ometre en les polítiques de desenvolupament digital estan molt relacionades amb el potencial que les TIC poden desplegar si s’apliquen a fons. És més: si les TIC tenen algun paper en el desenvolupament, crec que és en les tres qüestions que es llisten a continuació:

– La llibertat, els drets civils, els drets ciutadans, les llibertats polítiques, els drets de la llibertat…, molts noms per al mateix concepte. La llibertat sol estar absent en les polítiques de desenvolupament, i en particular en les polítiques de desenvolupament digital. Quan, per exemple, els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), en la seva meta 16.10, parlen de l’accés públic a la informació, es posa en relació a la “conformitat amb la legislació nacional”. Rellevant, quan l’informe Freedom in The World 2015 de Freedom House situa el 54% dels països analitzats com a no lliures. Rarament es qüestiona el marc legal en parlar de desenvolupament. I, així, la llibertat simplement queda fora de les polítiques, quan hauria de ser el primer a tenir en compte.

– L’empoderament és un pas més enllà de la llibertat. Si la llibertat tracta de l’absència de restriccions per pensar o fer la pròpia voluntat, l’empoderament tracta de l’enfortiment de la capacitat de pensar o fer la pròpia voluntat. En altres paraules, no només es pot fer el que un vulgui dins el sistema, sinó que el sistema l’hi ajudarà. Un cop més, empoderament, o capacitats, són sovint esmentats en qualsevol tipus de política de desenvolupament, especialment en les que tenen un fort component digital. Però, sovint -i especialment en els ODS- es limiten a temes de gènere o de desigualtats en les minories. És un primer pas, però clarament insuficient. No hi ha manera que el desenvolupament sigui sostenible si no té un fort component endogen, i no hi ha manera que el desenvolupament sigui endogen sense empoderament. Al meu entendre, l’empoderament és fonamental per al desenvolupament. Només un pas per sota de la governança.

– La governança, la democràcia, la participació, la deliberació, la co-decisió política. Si la llibertat és fer la pròpia voluntat, i l’empoderament és fer-ho amb força multiplicada, la governança està molt per sobre d’això: no és el pensament i l’acció dins del sistema, sinó sobre el sistema. La governança és dissenyar el sistema segons les pròpies necessitats (o, més apropiadament, les necessitats col·lectives), en lloc de donar-se forma a un mateix dins d’un sistema donat. És per això que és tan important…, tot i estar generalment absent de qualsevol política de desenvolupament. I més sorprenentment en les polítiques de desenvolupament digital, on les limitacions físiques per canviar les coses, els marcs, els sistemes, són tan i tan baixes. Efectivament, la presa de decisions sol tenir-se en compte -i parlem de política 2.0 i vot electrònic i e-participació- però sempre com una forma de tenir una certa influència en les institucions. Però res sobre canviar les institucions, transformar-les, substituir-les per unes altres, o fins i tot desfer-se’n.

En resum, l’augment de la llibertat, l’empoderament i la governança són els més grans resultats potencials de les TIC en el desenvolupament. I l’omissió sol ser doble. Ni es tenen en compte les TIC en les polítiques per al desenvolupament -en particular, com en molt poques en general, més enllà de pròpies del sector i terrenys afins- ni es tenen en compte les que possiblement són les principals raons per desenvolupar polítiques de desenvolupament digital explícites, a saber i per exemple: que les TIC aplicades a la Salut poden augmentar la pròpia llibertat del pacient (del ciutadà); que les TIC aplicades a l’Educació poden millorar les pròpies capacitats i empoderament per assolir objectius d’aprenentatge més ambiciosos; que les TIC aplicades a la política poden conduir a una millor governança.

Quan es dissenyen polítiques de desenvolupament digital, habitualment són precedides per un desplegament de dades que les sustenten: quanta gent connectada, des d’on es connecta, per a què. Es fa un diagnòstic, es caracteritzen perfils, s’identifiquen punts d’acció prioritària. Fins aquí bé.

Però.

És l’enfocament. És industrial. Pertany, al meu entendre, a l’era industrial. No té en compte, crec, que cavalquem l’onada de la revolució digital i, més important encara, les moltes revolucions socials (que no tecnològiques) que hem presenciat en els darrers anys. I no, no es tracta (només) parlant de la Primavera Àrab, o del 15M. Es tracta de repensar la utilitat pública i la utilitat pública digital; es tracta del software lliure i els recursos educatius oberts i el hardware lliure i la ciència oberta i el coneixement lliure; es tracta del govern electrònic i les dades obertes i del govern obert; es tracta de la democràcia líquida i la democràcia híbrida i la tecnopolítica; es tracta dels entorns personals d’aprenentatge i els cMOOCs i les comunitats d’aprenentatge i les comunitats de pràctica; es tracta dels centres d’innovació i els espais de coworking i la innovació oberta i la innovació social i la innovació social oberta; i tot el que podem adjectivar de P2P i la des-intermediació.

Gairebé res d’això està en les polítiques de desenvolupament digital. En els millors casos es parla de millores d’eficiència. Fins i tot d’eficàcia. En els pitjors casos, es limita al desplegament d’infraestructures. Però gairebé sempre té un enfocament estrictament institucional, dirigit, centralitzat, controlat, jeràrquic. I, al meu entendre, podem aspirar a més. Però per a això cal canviar el focus. Posar-lo no en l’eina -i sí, les institucions també són o haurien de ser eines- sinó en el ciutadà. En la seva llibertat, el seu empoderament, la seva capacitació per a la governança.

display-dummy-915135_640

Imatge de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.