Catalunya, al mirall de la immigració

Catalunya, al mirall de la immigració

Andreu DomingoDurant el segle XX, Catalunya demogràficament parlant es va consolidar com un Sistema Complex de Reproducció basat fonamentalment en la immigració, fins el punt que podem considerar la immigració com un factor endogen de la demografia catalana dels segles XX i XXI. El creixement de la població a Catalunya des d’inicis del segle XX, amb només dos milions de habitants fins els set i mig actuals, i una baixa fecunditat històrica, ha estat marcat per les conjuntures econòmiques que han animat la immigració, de forma cada cop més voluminosa i intensa, amb un primer episodi a principis del segle XX fins el crack del 29, precipitant la seva caiguda amb la Guerra Civil espanyola; una segona onada durant els anys seixanta i començaments dels setanta escapçada per la crisi del petroli, amb un període àlgid al quinquenni 1966-70, amb un saldo migratori de 425.831 persones, que representà el 62% del creixement total de la població, ambdues rebudes de la resta de Espanya; i la tercera de caràcter internacional, que arrencant a finals del XX, ha desembocat en el boom migratori del nou mil·lenni, truncat per la crisi econòmica de 2008, amb un màxim per al quinquenni 2000-2004, de 702 mil entrades per damunt de les sortides, que supera el 90% el total del creixement. Aquesta realitat no es pot considerar una excepció, la majoria de països desenvolupats tenen en la immigració el factor clau del creixement demogràfic. El que és excepcional en el cas català és la seva precocitat i intensitat.

La persistència i intensitat dels moviments migratoris a Catalunya, han conformat un Sistema Demogràfic basat en la immigració, fins al punt de transcendir l’àmbit exclusivament demogràfic i impregnar la cultura, societat i economia catalanes. Contra les pors eugenèsiques dels anys trenta de la desnacionalització i desaparició de la cultura catalana degut a la immigració massiva, aquesta s’ha enfortit, fent precisament de la immigració un dels seus eixos vertebradors. De manera que avui hauríem de reconèixer en la immigració un dels mites fundacionals de la nació catalana.

La tesi de la demògrafa Anna Cabré, publicada sintèticament el 1999 amb el títol de El Sistema català de reproducció, demostrà que més del 60% de la població resident a Catalunya el 1986 podia considerar-se producte directe o indirecte de la immigració exclusiva del segle XX (migrant, fill/a o nét/a d’immigrants), quasi trenta anys més tard i amb un boom migratori de caràcter internacional de més d’un milió de persones, segurament aquest percentatge ha superat amb escreix el 70%. Aquests nivells poden equiparar-se al d’altres països i regions tradicionalment receptors d’immigració, com els Estats Units, Austràlia o Nova Zelanda, el que resulta excepcional és que la cultura catalana no només subsisteixi, sinó que s’hagi vist enfortida en aquest procés, amb un lloc central per a la llengua catalana, i això malgrat una dictadura de quaranta anys que va maldà per a bandejar-la i una actitud hostil i menystenidora per part dels successius governs espanyols. La llengua catalana i en general la cultura, han reeixit, no a pesar de la immigració sinó gràcies a ella, tant en el volum –l’augment de catalanoparlants-, com en la voluntat d’abraçar-la i fer-la seva.

L’èxit de la integració de la immigració a Catalunya es deu a molts diversos factors, entre els quals hem de destacar: en primer lloc, el reconeixement primerenc de la necessitat d’immigració que va forçar a adoptar un discurs que ja a mitjans dels anys seixanta en certs aspectes podia ser entès com un “discurs intercultural avant la lettre”,  on la definició de la identitat nacional catalana es feia de forma oberta i adscriptiva, a partir del famós “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, i ho vol ser”; en segon lloc, a la coincidència durant els anus seixanta i setanta de la possibilitat d’una notable mobilitat social ascendent, que durant la crisi dels vuitanta va ser pal·liada per la pròpia construcció institucional de la Generalitat de Catalunya a la Transició Democràtica; i, en tercer, però no en darrer lloc, ala confluència d’autòctons i immigrats en la lluita per la reconquesta de les llibertats públiques i la justícia social durant el franquisme. L’assumpció de la immigració com a mite fundacional del país ha permès una millor predisposició a la integració de la immigració internacional i a acceptar el canvi que per al país pressuposa. En tot cas ha deslegitimat completament les actituds racistes i xenòfobes situant-les enfront l’afirmació nacional de Catalunya.

La immigració del segle XXI, a diferència de la del segle XX ha hagut de patir la manca de drets que imposava no tenir la nacionalitat espanyola. De forma paradoxal, mentre que la immigració vinguda de la resta d’Espanya es va trobar en una situació on les condicions de segregació residencial i qualitat de l’habitatge eren molt pitjors que les actuals, la immigració internacional ha tingut que enfrontar-se a la fractura que suposa la manca de drets. Aquesta manca de drets ha significat a la pràctica un dèficit democràtic que s’ha deixat sentir a tots els àmbits començant pel de l’administració local i acabant per la pròpia representació excloent de l’estrangeria en general.

Per a Catalunya l’absència d’immigració constituiria un signe de la persistència de la crisi econòmica, i per tant una mala notícia. És d’esperar que a mitjà termini doncs, aquesta augmenti. Respecte a la integració, coma d’altres països europeus Catalunya s’enfronta a dos reptes: la lluita contra la desigualtat creixent del que l’economista Thomas Piketty ha anomenat “capitalisme patrimonial” que posa en perill la capacitat d’integració social basada en la mobilitat social ascendent de la població immigrada, i en el que anomeno la “temptació pigmentocràtica”, és a dir, en que acabem estratificat socialment la societat catalana, a partir dels prejudicis basats en l’origen, fenotip, o religió dels nostres conciutadans. Davant l’actual incertesa, la cohesió com a fita, només serà possible en la lluita plegats per construir un futur millor, basat en la justícia social.

emigracion-3

Imatge extreta de: Social.cat

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.