Reflexions arran del 7N

Reflexions arran del 7N

Nani Vall-llossera. Dissabte va ser 7N i es va celebrar una multitudinària marxa contra la violència masclista a Madrid. Arran d’aquest fet he pensat en les moltes històries de violència masclista que m’han explicat a la consulta:

– La Joana va venir un dia amb un morat a la cuixa. Feia anys que la coneixia i no acabava d’entendre perquè consultava tant, gairebé sempre venia acompanyada del seu marit. Aquell dia va venir sola i em va confessar que ell l’havia empès escales avall. Es creia incapaç de viure una vida diferent de la que li havia tocat, de prendre les decisions que calia per sortir d’aquell infern. Ho va fer. Avui la Joana està separada, gaudeix i somriu a la vida.

– La Maria tenia 75 anys. Feia uns dies que havia anat a veure a casa el seu marit de 85, que darrerament havia fet una davallada. Aquell dia, ella venia a la consulta com ho havia fet tantes vegades abans sense que jo sabés la informació que estava a punt de donar-me. Em va explicar que el seu marit era un dictador. Mai li havia pegat, però sempre l’havia menyspreat, tiranitzat i tractat sense afecte. Era el mateix home que em va dirigir un comentari masclista quan el vaig visitar a casa i que es va acomiadar de mi amb uns “petonets” que em van provocar nàusees el dia que el vaig trucar per a donar-li un resultat.

– La Consol s’havia divorciat del seu marit perquè la maltractava psicològicament des que la van casar quan tenia 19 anys: menyspreus, control econòmic, vexacions, amenaces. Tot i així convivien sota el mateix sostre perquè la situació econòmica de tots dos no permetia alternatives. Ell al carrer era un altre, un home simpàtic i popular. Un dia vaig extraviar momentàniament un informe que li havia de donar. A mi també em va amenaçar alhora que m’impedia sortir de la consulta. Quan a ell se li va diagnosticar una malaltia degenerativa, la Consol va decidir cuidar-lo fins que va morir.

– La Dolors també va decidir portar a casa seva l’exmarit, que l’havia maltractat, quan li van diagnosticar un càncer. Van acordar que arreglarien els papers perquè la Dolors pogués percebre una pensió quan ell morís. El va cuidar fins al final; la pensió no ha arribat.

– La Cristina no pot parar de plorar. Arribar al divorci del seu marit va ser un camí llarg i de gran patiment. Els fills també van patir molt i no volen saber res del pare. Ara l’exmarit no para de trucar-la i enviar-li missatges, també des de telèfons de desconeguts perquè ella no pugui identificar-lo. La Cristina ha estat convocada a diversos actes de conciliació, provocats per demandes falses. Ella no el voldria denunciar, només se’n vol desempallegar i viure tranquil·la. Se sent assetjada.

– Penso en les vegades que m’han dit que exagero quan dic que em produeix malestar alguns “bonita”, “preciosa” o “nena” dels pacients o segons com em pregunten si tinc parella, perquè crec que si fos home, no em passaria; penso en les vegades que m’han dit que un cert grau de violència forma part de la meva feina; penso en les insinuacions d’un cap en unes escales fosques d’hospital, penso…

Només una pinzellada de la violència quotidiana en què viuen moltes dones i dels micromasclismes nostres de cada dia. Ens volem vives, volem ser lliures, no tenir por, estimar-nos i acceptar-nos, decidir, participar, prendre la paraula, equivocar-nos i tenir segones oportunitats, perjustícia i perquè l’altre món possible que necessitem, no serà mai sense les dones. Avui també és 7N i és hora que totes i tots treballem per eradicar les violències masclistes.

*Els fets que s’expliquen en aquest post són reals però qualsevol similitud amb vides concretes és pura coincidència.

marcha-7N

Imatge extreta de: Cuarto Poder

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.