Timbuktú: el gihadisme com un triomf de l'estupidesa

Timbuktú: el gihadisme com un triomf de l’estupidesa

Jaume Flaquer. Timbuktú, Mali: “Una pena de lapidació acaba de ser decretada sobre una parella de joves que mantenien una relació amorosa sense estar casats. Tenen fills, però això no ha estovat el cor del jutge. La justícia divina ha de ser aplicada.” En sentir aquesta notícia, el director de cinema Abderrahmane Sissako es va sentir impulsat a filmar la barbàrie i estupidesa del gihadisme. Estupidesa sí, i no només barbàrie. Només si subratllem la idiotesa de base de l’islamisme podem descobrir que els fonamentalistes no són simples bàrbars o bojos amb els que no podem identificar-nos en res. No. És sovint l’obcecació a comprendre la realitat només des d’un punt de vista el que genera discursos que, a força de ser repetits milers de vegades i per molta gent, acaben per ser assumits com a veritat única per una societat. D’aquesta manera, una societat de gent que no és de naturalesa violenta pot acabar cometent barbaritats justificades pel bé d’una ideologia política o religiosa. Si el gihadisme només fos barbàrie potser no quedaria més remei que respondre-hi violentament. Però si és estupidesa podem preguntar-nos el perquè d’aquesta ceguesa i incidir a llarg termini en l’educació.

En una de les millors escenes de la pel·lícula Timbuktú veiem una porteria de futbol i un ase passar-hi tranquil·lament pel davant. Tot seguit veiem uns joves gaudir jugant a futbol sense pilota, simulant que xuten, que corren, que regategen, que marquen gols… El futbol acabava de ser prohibit a la ciutat presa pels islamistes. “Quina bestiesa”, vol dir-nos el director. Poc abans també apareix una parella d’ases carregats de pesats fardells quan es decreta pels altaveus de la ciutat la pena de lapidació per als que cometin adulteri durant el mes de Ramadà.

El problema és que aquest tipus d’estupidesa genera mort. A la pel·lícula no només veiem una condemna de lapidació a adúlters i una pena de mort a un homicida que no ha aconseguit el perdó de la família de la víctima, sinó també la imposició de guants a una venedora de peix. La impossibilitat de dur a terme aquest treball amb guants la condemna en realitat a la mort. Com també genera mort i tristesa la prohibició de la música, matant tota mena d’alegria i diversió al poble. Els islamistes de la pel·lícula semblen tolerar la música de lloança a Déu però són implacables amb la dona que canta una preciosa cançó plena d’emotivitat.

Paradoxalment, la boja del poble és més assenyada que tots aquests bojos: “Estic esquinçada per dins, i tu també”. És l’esquinçament per tant sense sentit.

Timbuktú és una pel·lícula deliciosa que aborda la situació que es va viure al nord de Mali durant l’any 2012, quan va ser presa pels rebels islamistes. Les protestes dels tuaregs per aconseguir la independència de la seva regió, unificada arbitràriament amb el sud quan Europa va traçar les fronteres d’Àfrica, van acabar per ser capitalitzades per diversos grups armats relacionats amb Al-Qaida, important-hi un islamisme desconegut a la regió. La constant utilització de traductors a l’àrab i a l’anglès per comunicar-se amb els nadius de la ciutat busca transmetre aquesta “estrangeritat”. La intervenció militar de França el 2013 va tornar estabilitat al país però va fer fugir els islamistes cap al sud d’Algèria, Líbia i Tunísia, desestabilitzant aquests països.

La pel·lícula va ser inicialment criticada per alguns sectors francesos per “humanitzar el terrorisme”. Davant d’aquesta crítica va respondre el director dient: “Estem acostumats a mirar el món com si estigués dividit entre bons i dolents. Els gihadistes són persones que han tingut una infància, que han estat normals, però que després han canviat i aquesta transformació els ha portat a la gihad, però també podia haver-los portat a qualsevol altra forma de criminalitat. Els gihadistes també són normals en cert sentit. Tot home, fins i tot un bàrbar com ells, té capacitat de remordiments. L’art ha de mostrar les coses”.

La pel·lícula assegura que la ciutat vivia un islam pacífic i místic abans de l’arribada d’aquests homes “de negre”. L’imam del poble els recrimina diverses vegades provant-los que quan obliguen una noia a casar-se amb un d’ells violen la llei islàmica, ells, que creuen ser els seus grans defensors. Els islamistes el conviden a sumar-se a la gihad, i l’imam diu que ja en té prou amb fer una gihad (=esforç lluitador) contra si mateix i les seves passions.

Però, no tota la violència és d’origen religiós. L’home és capaç de matar per múltiples raons, entre elles, l’econòmica. Abderrahmane Sissako ho mostra amb claredat amb el desenllaç d’un conflicte que explota entre un pescador i un pastor quan una vaca s’enreda en les xarxes del primer. Es tracta d’un conflicte econòmic i cultural que es remunta al principi dels temps, entre la cultura nòmada ramadera i la cultura agrícola sedentària. El Gènesi ho expressa amb el relat d’un Caín (pagès) que mata Abel (ramader).

La pel·lícula és plena de simbolismes, com la gasela que es veu córrer al principi i al final, i que representa la desesperació de la nena que perd el seu pare. La gasela és l’animal de la poesia amorosa àrab per excel·lència. En aquest cas, simbolitza l’amor del protagonista per la seva filla, que és la nineta dels seus ulls.

En definitiva, Abderrahmane Sissako ha sabut tractar la brutalitat del gihadisme sense ofegar en sang l’espectador, sinó moure’l cap a la compassió i la humanitat.

La nominació a l’Oscar per la millor pel·lícula estrangera és un just reconeixement al seu treball.

timbuktu

Imatge extreta de: RTVE

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.