Nou bisbe de Barcelona: amb olor encara a «altres» ovelles

Nou bisbe de Barcelona: amb olor encara a «altres» ovelles

Jaume Flaquer. Després d’anys de travesses, i de no poques pressions que buscaven influir en la decisió del Vaticà, coneixem finalment el nom del nou bisbe de Barcelona: Monsenyor Omella (1946). La primera actitud d’un cristià ha de ser l’acollida del qui serà el seu bisbe, i més quan ni ell ha buscat aquesta destinació ni sabem si li fa o no il·lusió. Però no podem deixar de fer-nos certs qüestionaments sobre la manera com es continuen nomenant els bisbes.

Més enllà del reconeixement que pot suposar per a un bisbe d’una diòcesi petita, com la de Logronyo, ser “ascendit” a una diòcesi de la importància de Barcelona, ​​és bastant probable que aquest ascens li generi un cert pànic. Alguns sectors s’han mostrat molt crítics amb el nomenament d’algú de fora de Catalunya, i la diòcesi és complexa. El valencià Ricard Maria Carles ja va experimentar que no era suficient ser un bon pastor a la petita diòcesi de Tortosa per venir a Barcelona.

Juan José Omella serà un bon bisbe. És proper i és algú especialment preocupat pels temes socials: va ser missioner al Zaire durant un any, i ara és president de la Comissió de Pastoral Social de la Conferència Episcopal i Consiliari de Mans Unides. Fa un any, el Papa el nomenava membre de la Congregació per als Bisbes. És, doncs, un bisbe proper al Papa Francesc. La proximitat encara s’estreny més si ens fixem en el lema del seu escut: “per l’entranyable misericòrdia del nostre Déu”. El lema de l’escut del Papa també fa referència a la misericòrdia i, a més, ha decretat que la misericòrdia sigui el punt de vista des del qual l’Església miri el món (i els divorciats!) l’any vinent.

“Fa olor de ovella” però podem preguntar-nos si farà olor també a les ovelles d’aquí. Fa olor de les ovelles de Barbastro ja que va reclamar tenaçment les obres d’art dipositades a la veïna diòcesi de Lleida, però la gran quantitat de bisbats que ha ocupat ja monsenyor Omella hauria de fer-nos pensar. Va ser primer nomenat bisbe de Sasabe i auxiliar de Saragossa (1996), després bisbe de Barbastre (1999), després bisbe de “Calahorra La Calzada – Logroño (2004), fins arribar a Barcelona (2015).

La primera pregunta a fer-nos: quina eclesiologia hi ha darrere el fet que els bisbes vagin sent moguts com peces de sudoku per la geografia espanyola? El bisbe, en rebre l’anell episcopal, se’l constitueix “espòs de l’Església local”. Té gràcia que quan acabem de veure tants problemes en el Sínode per acollir amb misericòrdia a les parelles divorciades tornades a casar, no es vegi com una incoherència el fet que un bisbe celebri segones, terceres i fins i tot quartes núpcies amb Esglésies diferents. Tot bisbe, en ser traslladat, hauria de demanar perdó a la seva antiga diòcesi per haver-los abandonat.

La segona pregunta és: per què no s’avança en la consulta a la pròpia diòcesi sobre qui es considera que ha de ser el seu bisbe? No dubto que en un món globalitzat la consulta ha de ser molt més àmplia, però, no podem quedar-nos tranquils davant la distància de l’ideal formulat per la Tradició on cada diòcesi designava al seu bisbe. En l’antiguitat, el Papa sant Celestí I va dir: “ningú sigui donat com a bisbe als qui no ho vulguin”. I el Papa sant Lleó: “El qui ha d’estar al capdavant de tots ha de ser elegit per tots”. Més clar i precís es va pronunciar el número 12 del Concili de Basilea: “Cada Església i cada col·legi o comunitat es triïn el seu propi prelat”. Una cosa així només passa avui dia en l’elecció del bisbe de Roma, on es va crear la ficció jurídica de fer als cardenals membres d’aquesta diòcesi. Per què tanta facilitat d’allunyar-nos de la Tradició pel que fa a qüestions de l’episcopat i tanta dificultat per a altres temes que reclamen els cristians del nostre temps? Per què es continua ordenant bisbes auxiliars o nuncis amb títols de diòcesi “fantasma” desaparegudes fa segles? És a dir, als nuncis i altres càrrecs de la cúria romana se’ls nomena bisbes però com han de tenir diòcesi, se’ls assigna el nom d’una diòcesi desapareguda (moltes d’elles del nord d’Àfrica). Sabent que allà no hi ha cristiaans, el bisbe nomenat pot exercir tranquil·lament la seva tasca lluny d’aqueslles terres.

Em consta que el Papa Francesc ha fet treballar a experts en la reforma d’aquestes ficcions jurídiques.

La tercera pregunta és més política: per què cap dels tres últims nous bisbes de Catalunya és català? No tinc cap dubte que allò principal en un bisbe és que sigui bo, i no pas el seu origen, però com és que el nunci del Vaticà a Espanya que no és capaç de trobar bons candidats aquí? Des de quins ulls i criteris mira la realitat? De nou, l’excepció de cercar bisbes de fora (quan no es troben dignes aquí) s’ha convertit en costum, i no pot deixar de fer-se una lectura política quan el ministre de l’interior afirma haver anat una vintena de vegades al Vaticà. Ara, es defensarà el ministre dient que el nou bisbe parla català per ser de la Franja aragonesa quan el seu partit va aprovar al parlament aragonès que la llengua que es parla en aquesta zona no és el català sinó el LAPAO. Lògicament els sacerdots de Barcelona no poden deixar de sentir que des “d’algun lloc” no es confia en ells.

***

Recomanem la lectura del Paper 202 publicat a CJ l’any 2010: Nomenament de bisbes

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.