Disfonia de l'asil en cinc moviments

Disfonia de l’asil en cinc moviments

Josetxo Ordóñez Echeverría. Primer moviment. Moderato. Diuen que hi ha un dret a l’asil. Això significa que hi ha un dret subjectiu a l’asil, és a dir que un subjecte pot apel·lar al fet que se li reconegui, garanteixi refugi i protegeixi en cas de patir un temor fundat de persecució i de decidir abandonar el seu país d’origen i/o residència per aquesta raó. Com a tal dret subjectiu, el seu revés ens mostra que hi ha una obligació d’asil. El subjecte de l’obligació són les autoritats dels països als quals el refugiat acudeix fugint, escapant. Jo no concedeixo asils, són les autoritats del meu país les que ho fan. En el marc d’una Unió Europea, les autoritats europees. El poder per concedir o no un asil ho ostenten aquestes autoritats, no jo. Qui té més poder, té més responsabilitat, diria Hans Jonas. Jo no tinc cap poder sobre la situació jurídica del dret a l’asil de les persones refugiades. Jo no tinc cap responsabilitat sobre les seves vides (i les seves morts).

Segon moviment. Allegro prestissimo. Les novetats sobre la situació a Europa són diàries. L’evolució de les decisions és massa ràpida per a què jo respongui a temps. A més, no hi ha decisions comunitàries: Alemanya negocia amb Turquia d’una banda, Hongria tanca fronteres per un altre, Àustria també per allà, Eslovènia i Croàcia estableixen contingents d’entrada per aquí. Cada país pren el seu propi camí. No hi ha un dret europeu d’asil. Perdó, volia dir que no hi ha dret. Que no hi ha Europa. Que no hi ha asil.

Tercer moviment. Adagi lentissimo. Rectifico: hi ha un Sistema de Dublín, que és la successió de tres tractats, que regula la competència sobre l’examen d’una petició d’asil i a quin país europeu correspon. El primer conveni de Dublín es va adoptar en 1990 i va entrar en vigor en 1997; Dublín II va començar a gestar-se en 1998 i va entrar en vigor en 2003. Dublín III va començar a negociar-se en 2008 i es signà en 2013. Les decisions europees sobre què fer amb el dret d’asil no han estat mai ràpides. També per aquesta lentitud, el sistema Dublín III està pensat per a un nombre baix de sol·licituds d’asil i no resulta eficaç en situacions d’emergència: Hongria, Eslovàquia i Polònia ho apliquen rigorosament i rebutgen el pas pel seu territori de refugiats al juny. Alemanya i república Txeca no ho apliquen durant l’agost de 2015, precisament per donar sortida als refugiats bloquejats a Àustria i Hongria. Si el naixement de l’actual sistema europeu d’asil, Dublín III, va necessitar 5 anys, com puc esperar que en uns pocs mesos Europa es posi d’acord?

Quart moviment. Andante maestoso. Davant la constatació que els responsables polítics no assumeixen la responsabilitat que els dóna el poder que posseeixen, què haig de fer jo?

El més insuportable no són les maldats de les males persones, sinó  la indiferència de les bones. Independentment de qui ho va pronunciar, aquest pensament és una invitació a pensar-actuar èticament. El que em cal fer a mi és usar la meva capacitat de judici. O sigui, pensar-actuar.

Rellegim Eichmann a Jerusalem, llibre imprescindible, de Hannah Arendt: Pensar és aquella acció que constitueix a qui la realitza com a persona enfront de l’impersonal subjecte burocràtic: «dit d’una altra manera: el major mal que pot perpetrar-se és el comès per ningú, és a dir, per éssers humans que es neguen a ser persones. Dins del marc conceptual d’aquestes consideracions, podríem dir que els malfactors que refusen pensar per si mateixos i que es neguen també retrospectivament a pensar en això, és a dir, a tornar enrere i recordar el que van fer (que és la teshuvah o penediment) no han aconseguit realment constituir-se en persones. En entossudir-se a seguir sent ningú, demostren no ser capaços de mantenir tracte amb uns altres que, bons, dolents o indiferents, són almenys persones». Arendt no accepta tan fàcilment la idea de culpa col·lectiva, ja que on tots són culpables, ningú ho és. La culpa, com la responsabilitat, és sempre personal.

Per què hi ha persones que assumeixen la seva responsabilitat i unes altres no? La resposta és la socràtica: «el que realment diu l’argument moral que he citat en la forma de proposició socràtica és el següent: si jo fes el que ara se’m demana com a preu de la meva participació, per mer conformisme o fins i tot com l’única possibilitat d’exercir una eventual resistència amb èxit, ja no podria seguir vivint amb mi mateix; la meva vida deixaria de tenir valor per a mi. Per tant, és molt millor que pateixi la injustícia ara i pagui fins i tot el preu d’una pena de mort en el cas que se’m forci a participar, abans que obrar malament i haver de conviure amb tal malfactor».

Cinquè moviment. Vivace. Haig d’identificar la responsabilitat personal de cadascú. Amb un judici jurídic, fins i tot, ja que sóc jurista. No dono la culpa a la llei, no busco la responsabilitat de la llei o del procediment, de les seves llacunes, dels seus oblits, de les seves imperfeccions. En tot cas, denuncio la responsabilitat dels legisladors concrets del dret d’asil, dels diputats i senadors, els europarlamentaris, els ministres, els presidents… Aquells indiferents, també. Que els responsables puguin recordar el que fan -i puguin penedir-se-. Els legisladors i també els executors i aplicadors, amb el seu grau de participació del poder: jutges, fiscals, advocats, buròcrates, policies,…

I segueixo a Sancho Panza, que li pregunta al Quixot: «-Señor, pues, ¿qué hemos de hacer nosotros? -¿Qué? Socorrer a los menesterosos y desvalidos», respon l’andante caballero al seu escuder… i als indiferents.

fence-978136_640

Imagen extraída de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.