El papa i el Sínode, a l'escolta del poble?

El papa i el Sínode, a l’escolta del poble?

sinodo-familia-jovenes-casarse--644x362Jaume Flaquer. Estem davant d’un Sínode únic per la manera com va ser convocat, amb una macro enquesta dirigida a tots els cristians. Abans de exultar o decebre pels resultats concrets als quals arribarà no hauríem de passar per alt la novetat del que això significa.

Després de segles en què tota direcció de comunicació eclesial semblava anar exclusivament de dalt a baix per una vegada s’invertia el sentit. És cert que molts bisbes gairebé no van difondre l’enquesta i que, segurament, alguns han exercit més de filtres espessos que de canalitzadors de les respostes.

Cal reconèixer que la notícia de l’enquesta va commocionar l’opinió pública i va desconcertar no pocs bisbes i sacerdots: per què invertir l’ordre magisterial de dalt a baix? Quin coneixement pot tenir la gent de temes que s’han de fonamentar en l’Evangeli o la Llei Natural? En sentit contrari, no pocs cristians es pregunten per què els sacerdots i bisbes han de predicar i decidir coses que toquen al matrimoni, una cosa de la que en principi no tenen experiència.

L’enquesta no pretenia establir un sistema democràtic ni tampoc presentar-lo com el mètode ideal per definir la voluntat de Déu. La veritat cristiana no es regeix només per majories sinó que molt sovint es troba en les minories que rebutgen profèticament el que és pacientment assumit per la multitud. El criteri de la creu i de la donació de vida dificultats per identificar-se amb les majories. L’Evangeli de Marc ho transmet amb claredat en manifestar que tots els deixebles van abandonar Crist en la seva creu.

Ara bé, el fet que la saviesa de Jesús no estigui necessàriament en la majoria, no s’infereix que estigui en la minoria clerical. No és cert que a priori els bisbes coneguin millor la voluntat de Déu. Si la multitud va abandonar Jesús no és menys cert que tots els apòstols ho van fer també. El bisbe aprèn també per l’escolta, com Pere al llac que va ser incapaç de reconèixer Jesús en la riba. Però va saber escoltar al deixeble estimat, es va fiar i es va llançar a l’aigua cap a la riba.

Del que es tracta doncs és de discerniment i d’aquella actitud espiritual que fa estar a l’escolta de l’altre. El Papa Francesc, ha disposat a l’Església en actitud d’escolta com si d’un veure (i sentir), jutjar i actuar es tractés.

Què està en la base d’aquesta decisió? El convenciment que Déu parla a través del Poble. Els bisbes no poden dispensar el seu magisteri com si tinguessin la veritat en ells mateixos rebuda directament de Déu, sent ells els mediadors. Solament la trobaran si miren cap al Poble de Déua través de la llum de l’evangeli, si miren cap avall, com Jesús mirant els peus dels deixebles.

La teologia del Papa Francesc més que una teologia de l’alliberament és una “teologia del Poble”. Les dues teologies no s’oposen, però no s’identifiquen. La teologia del Poble suposa que Déu parla a través dels patiments i anhels de la gent especialment més senzilla, gent que no està necessàriament en el centre de la dinàmica parroquial o dels moviments eclesials, sinó també en les fronteres de l’Església. Déu parla en la “ovella perduda” i en el “fill pròdigcridant l’Església a descentrar-se de la seva autoreferencialitat i a recuperar la misericòrdia de l’Evangeli, davant l’eterna temptació religiosa (i humana en general) de jutjar i condemnar.

En coherència amb això, l’actual Papa, quan era bisbe de Buenos Aires anava cada mes a algun santuari marià a seure al confessionari i escoltar la gent ferida. Escollia santuaris i no parròquies perquè sabia que els santuaris són llocs de pas de molta gent que no trepitja mai una església.

Més encara, l’escolta del Poble és també una forma d’aquell “veure Déu en totes les coses” de sant Ignasi, conscient que Déu no només està en allò “sagratni en els “consagrats“, sinó que pel seu Esperit ens parla per mitjà de “totes les cosesi totes les persones.

La primera teologia cristiana no deia altra cosa quan en la litúrgia del baptisme (repetida encara avui) es batejava al cristià fent-li sacerdot, profeta i reiper l’Esperit. Tot cristià, en ser sacerdot és mediador de Crist, en ser profeta posseeix algun grau de la seva saviesa i per la reialesa pot i ha de governar a uns altres amb el criteri de qui pren els últims llocs. Si tot cristià és profeta” significa que el seu crit de denúncia ha de ser escoltat.

I els bisbes reunits en el Sínode de la família haurien de respondre com el Déu de Moisès: he vist les penes del meu Poble i he escoltat el seu clam(Ex 3,7), abans que vagi perdent la veu

sinodo-familia-jovenes-casarse--644x362Imatge extreta de: ABC

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.