Jordi de Miguel Capell / Suso López. Des del moment mateix en què va iniciar la seva tramitació parlamentària, i més si és possible des de la seva entrada en vigor el passat 1 de juliol, la Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a “Llei Mordassa”, ha estat un dels temes presents en el escenari de campanya permanent en què ens movem cap a les eleccions generals del proper 20 de desembre.
La premsa internacional va posar el crit al cel: “En el camí a la dictadura”, va titular el diari alemany Die Tageszeitung; ONG i moviments socials es van rebel·lar al carrer i en els organismes internacionals contra la seva aprovació; i l’oposició en bloc ha manifestat la seva intenció de derogar la norma si la configuració de majories al Congrés dels Diputats canvia després dels comicis.
No cal que el New York Times o The Guardian insisteixin en la seva naturalesa antidemocràtica; tampoc que les Nacions Unides demanin la seva retirada. El mateix qualificatiu de “Llei Mordassa” amb el qual el text ha sortejat la seva tramitació parlamentària mostra, amb crua precisió, el punt en què ens trobem. Per a qualsevol govern que vulgui establir un mínim diàleg amb la societat que diu representar, la derogació d’aquesta llei ha de constituir una mesura urgent i inajornable. Res del que segueix es pot atendre sense aquesta consideració prèvia.
Consolació menor, però si alguna cosa bona ens ha deixat l’aprovació de la “Llei de Seguretat Ciutadana” és un nou punt de vista des d’on observar amb quins actors es compta a l’hora de parlar de comunicació i democràcia. La prova: té deu segons per recordar quins mitjans van denunciar en portada l’aprovació d’una norma que ataca sense embuts la llibertat d’expressió. 1, 2, 3 … Té deu més per recordar quins col·lectius van demanar la seva derogació als carrers. Van ser periodistes? O van ser els mateixos moviments socials que clamen per un sistema democràtic més just?
Convé, però, recordar-ho: la “Llei Mordassa” és, en part, el jou imposat a un mul fatigat; la restricció d’una realitat, en part, ja gangrenada. No és que en els últims anys s’hagin creuat les línies vermelles, és que s’han esborrat per complet. Només cal enumerar: burleta concentració de mitjans privats i repartiment discrecional de freqüències; gestió partidària, retallades i cops de matxet (quan no eliminació) de mitjans públics; precarització laboral extrema; manipulació informativa… Tot amanit amb un esperpèntic sentit de la llibertat d’expressió, teatralitzat amb espasmes ara heroics (“Tots som Charlie Hebdo”), ara murris (“Zapata criminal”). I tot això amb la connivència d’una majoria de mitjans de comunicació que han decidit fa temps claudicar de la seva originària funció de fiscalització i control al poder per abraçar i, fins i tot, portar-lo sota pal·li a la dramàtica processó de la pèrdua dels drets més fonamentals. No en va, aquesta darrera legislatura serà recordada per la naturalització del plasma i de la neollengua com a màxima expressió d’allò que s’ha de dir. No s’ha aconseguit amb poc mèrit, tenint en compte, com apuntava fa unes setmanes el filòsof Daniel Inerarity, que la política partidària s’ha desplaçat, empobrida, del parlament als mitjans.
Però insistim, diem “en part”. En part perquè, bé és sabut: a l’altre costat hi ha més i millor. Més i millors propostes que treballen, algunes des de fa mesos, altres des fa anys, per oferir una mica de llum enmig de tanta foscor. “S’imaginen que el periodisme deixés de provocar-se torticoli de tant mirar cap amunt, que apostés per internar-se en els barris humils de les ciutats per relatar tota una realitat que ara mateix defineix al nostre país, i que s’oblidés dels despatxos, de les corbates, de la conxorxa amb el poder?”, es preguntava Olga Rodríguez al novembre de 2013 en un article publicat a eldiario.es, un d’aquests mitjans que integren el “més i millor”. Hi ha qui ha decidit girar el cap cap avall per oferir un periodisme capaç de recuperar la confiança perduda entre la ciutadania. És aquí on entren en escena El Diagonal, La Marea, La Directa, Catalunya Plural, Crític, Periodisme Humà o eldiario.es, entre d’altres. Mitjans que vénen a significar una mena de sacsejada a un ecosistema mediàtic que necessita el seu propi 15M després de mostrar símptomes evidents d’esgotament. Un camp mediàtic minat en el qual durant anys la relació poder-mitjans s’ha manejat amb tanta discrecionalitat que tot canvi o proposta que atempti contra l’status quo pot generar un terratrèmol polític. Trontollarà l’edifici si les propostes són fruit d’un sòlid diàleg amb les organitzacions socials? És possible la construcció d’una hegemonia comunicativa pròpia? No és una tasca menor. Com apunta el periodista i director de Telesur Aram Aharonian, “promoure efectivament la participació, la interacció, nous valors i una estètica diferent a la comunicació implica passar per profunds canvis culturals, ja que de poc servirien si la població no s’apropia d’ells”.
És doncs el moment de transcendir i discutir sobre el dret a la informació i a la comunicació en els mateixos espais i amb les mateixes organitzacions que debaten sobre drets tan fonamentals com el de l’habitatge o el de la salut. En aquesta tasca es necessita l’empenta de la ciutadania, el compromís de qui exerceix el periodisme i de les organitzacions professionals que treballen en matèria de comunicació. Per què no gaudeix d’aquest rang el dret a la informació i a la comunicació? Per què no són percebuts com imprescindibles? Ho hem explicat malament?
S’han fet intents. Des de fa un any, a Catalunya, la Xarxa Ciutadana pel Dret de la Informació i la Comunicació reuneix entitats socials de diversa índole (des de sindicats i mitjans d’informació fins ONG i altres organitzacions) per promoure la conscienciació, el debat i la mobilització per una regulació dels drets a la informació i la comunicació. El seu decàleg dóna llum sobre les deficiències del panorama actual i sobre les urgències a atendre i marca les línies sobre les que s’ha de traçar el canvi en la concepció de l’ecosistema comunicatiu. La condició de la informació com un dret i no una mercaderia; la necessària creació d’un organisme independent que vetlli pel dret a la informació i la comunicació; l’aposta per la transparència, el pluralisme i la supervisió en la concessió de les llicències audiovisuals; el preservar l’autonomia dels mitjans públics; el garantir l’educació en comunicació a la ciutadania; o el reconèixer com una amenaça per al pluralisme informatiu la concentració de la propietat dels mitjans de comunicació, entre d’altres, són algunes de les bases per al debat i el treball que posa sobre la taula la Xarxa Ciutadana pel Dret de la Informació i la Comunicació.
Si el govern que sorgeixi de les urnes el proper 20 de desembre no assumeix i promou aquest nou marc de debat i de transformació, almenys que no molesti als que empenyen en aquesta direcció.
Imagen extraída de: Periodismo Humano