[A propòsit del Sínode de la Família 2015, recuperem aquest fragment del quadern Refer la vida. Divorci, acollida i comunió, escrit per escrit per Xavier Alegre, José I. González Faus, Jesús Martínez Gordo i Andrés Torres Queiruga, esperant que aquest ens ajudi a inculturar l’evangeli en les nostres societats actuals].
La concepció del matrimoni en el món jueu de Jesús és radicalment diferent de la que tenim avui en les nostres societats modernes. Segons la llei, la relació entre espòs i esposa no era d’igualtat, ni el matrimoni responia a una elecció lliure de les parelles, sinó a determinats interessos, fonamentalment econòmics, de les respectives famílies. En aquest context, la dona queda clarament marginada, ja que fins que es casa pertany, com a propietat, al pare, i quan es casa, al marit. Per això, en temps de Jesús, la possibilitat del divorci només la tenia el marit. Aquest,segons les concepcions laxes de l’escola del rabí Hillel, basantse en Dt 24,1, es podia separar de la dona per qualsevol motiu (per exemple, perquè tenia mal alè, o perquè havia trobat una dona més jove i bonica). En canvi, segons les concepcions més estrictes de l’escola del rabí shammai, només es podia divorciar en cas d’adulteri. La dona, però, no podia prendre mai la iniciativa per divorciar-se del seu marit, fes el que fes.
En aquest context social, els fariseus pregunten a Jesús («per provar-lo», segons Mc 10,1-12), si era lícit que el marit se separés de la seva dona. Saben que Jesús no és un legalista i que no interpreta mai la llei d’una manera fonamentalista, sinó a favor dels marginats i, en el cas del divorci, la dona ho era. Busquen, per tant, una ocasió per a acusar-lo de no respectar la llei de Déu.
Jesús no accepta entrar en aquesta casuística que marginava en elseu temps la dona, cosa que ell no va fer mai (segons textos com Lc 8,1-3, fins i tot va permetre, en contra del que defensaven els rabins, que les dones es convertissin en deixebles seves: cf. Lc 8,1-3; 10,38- 42). Però per denunciar la injustícia que comportava la casuística rabínica, es remunta a la intenció primordial de Déu en la creació, que defensava, com a ideal, l’amor indissoluble entre l’espòs i l’esposa (a Mc 10,5-9, cita el text de Gn 1,27 i 2,24). És un ideal, sovint utò- pic, però que avui segueix sent més actual que mai en un matrimoni configurat fonamentalment per l’amor de la parella.
Com a bon jueu del seu temps, Jesús només degué parlar del divorci per part de l’home, ja que era l’únic que estava legitimat per a divorciar-se (cf. Mc 10,2-9). Però marc, que viu en una cultura romana, en la qual l’home i la dona estan més equiparats quant a la possibilitat del divorci, hi afegeix els versets 11-12, explicitant la intenció de Jesús en un nou context: aquest ideal d’unió matrimonial indissoluble és vàlid tant per a l’home com per a la dona.
Amb això, Jesús no està proclamant una llei, sinó un projecte ideal de vida. Ja que, com nota l’especialista catòlic G. Lohfink, la forma literària que empra aquí l’evangeli no és, tot i que ho sembli, la d’un text jurídic inapel·lable, sinó que pretén «exhortar i interpel·lar, sense oblidar el seu caràcter provocatiu de repte», com succeeix en altres sentències de Jesús (per exemple, Mt 7,13s; 19,24).
Per tant, Jesús vol desemmascarar la injustícia envers la dona que comporta el dret matrimonial jueu, i també impulsar (com a profeta, no com a legislador) l’amor radical entre la parella, una aplicació concreta del principi de l’amor al proïsme (Mt 22,39), que és com la quinta essència del que demanen la llei i els profetes: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la llei i els profetes» (Mt 7,12).
***
Per llegir el quadern complet feu click aquí.
[Imatge extreta de: Pixabay]