Cultura i eleccions polítiques #2015electoral

Cultura i eleccions polítiques #2015electoral

Jorge PicóTots devem estar d’acord que la naturalesa és una cosa molt bonica però sense cap propòsit, no té un pla preestablert, no desitja res i aquí és on entra el concepte de cultura lligat a l’acte de cultivar de Wilhelm Von Humboldt en front de Johann Gottfried Herder i el seu Kultur com a ànima cohesionadora del poble. Cada cultiu necessita un tutor, que és aquest pal o canya que es posa al costat d’una planta per subjectar-ne la tija mentre és tendre. No hi ha cultiu, doncs, sense cures i atencions. “Només cal mirar una cosa fixament perquè es torni interessant”, deia Flaubert. I les cures i les atencions en cultura estan centrades en el cos de les persones. Aquí és on cultura i política s’uneixen; la cultura cultivadora, atenta i curadora ens ajuda a entendre la política com la cura dels cossos. Un cos famolenc, ferit, violat o privat de drets és un cos deixat de banda per la política. Una persona sense cultivar és algú que no ha tingut l’oportunitat d’experimentar la força de les arrels, que és on s’aguanten les coses. Ara que sembla que no hi ha res que sostingui l’ésser humà per sobre de les seves pròpies forces, almenys posem una branqueta tutora on recolzar-se o una talaia des d’on guarir la seva miopia hedonista, o aixequem-lo a les espatlles de gegants perquè pugui veure-hi més i més lluny o almenys perquè recordi alguna cosa.

Els alemanys després de la segona guerra mundial ho van entendre bé, i la “re-educació”, després de la terra cremada del Tercer Reich i sense cap cultiu, passava pel teatre que va ajudar a restablir valors humanístics: “Ifigènia a Tàurida de Goethe va ser l’emblema dels valors humans, Intriga i amor i Don Carlos de Schiller significaven la insubordinació i la rebel·lia contra l’autoritat, i Nathan el savi de Lessing simbolitzava i simbolitza l’ideal de la tolerància (religiosa), un primer pas per demanar perdó per la massacre als jueus.”[1] Més que un concepte de tall sociològic, entesa com un repertori de les Belles Arts, la cultura té una missió antropològica que és mirar l’ésser humà en tota la seva complexitat. No hi ha atenció sense mirada prèvia. Us faig aquesta petita introducció perquè la polisèmia de la paraula fa que ara mateix calgui alliberar-la del cinisme que l’envolta. Com és possible que hàgim confós cultura amb allò que vol el diner? Per què ens hem deixat d’ocupar del dolor, aquest “terreny sagrat” que deia Wilde?

El plaer, les sensacions ràpides i de fàcil digestió, s’han convertit en la justificació cultural del capitalisme. La cultura que es pot graponejar, que no transcendeix, ens manté en una minoria d’edat permanent per així poder desitjar i consumir foteses eternament. Li hem donat tal empenta de mercat que necessita una injecció d’humanisme. No s’aguanta sola, ja gairebé no surt als debats polítics i de vegades desperta recels i desafecció entre la gent per elitista i pel rapte a què ha estat sotmesa pels especialistes culturals, que l’han convertit en un aparador sense força transformadora. La cultura i el seu sector no va dubtar a sumar-se a l’època de vaques grasses allunyant-se de la ciutadania i ara ho estem pagant, no hem aconseguit crear prou massa crítica. Si tanquessin els teatres de qualsevol ciutat espanyola s’armaria una mica de soroll (tant de bo), però no sé jo si es paralitzaria la ciutat. Està vista com una cosa prescindible per a les arques públiques, excepte en alguns països on hi ha voluntat política, com Colòmbia, que estan dissenyant una cultura d’impacte que els ajudi a sortir de l’espiral de violència en què estaven instal·lats. La prova és que a Espanya en aquests temps d’urgències hi ha hagut marees molt rellevants per la sanitat i per l’educació, i gairebé cap marea cultural amb prou incidència i activisme. La cultura, doncs, no pot anar sola, cal treballar per binomis: cultura i educació; cultura i medi ambient; cultura i economia; cultura, equitat i inclusió social; fe i cultura.

No concebo una reunió de cultura en un ajuntament sense implicar-hi tots els “agents culturígens” que té una ciutat: els mestres, els bibliotecaris, els llibreters, els programadors dels equipaments, els artesans, els grups amateurs, els veïns amb inquietuds… S’hi guanya en participació i baixa la càrrega política. I entre tots es construeixen relats culturals diversos a través d’una cultura de la proximitat. Perquè és en les ciutats i en els seus barris on es dirimiran molts significats de la vida de les persones. Les ciutats són ara grans espais d’aprenentatge. D’idees per canviar les regles del joc no en falten. Reutilitzar el sòl de les ciutats: naus industrials abandonades, casernes, cotxeres, escorxadors, edificis administratius abandonats… i fugir de la política de grans equipaments traient pressió als terrenys no urbanitzats. Ens hem d’allunyar de l’egolatria del subjecte-marca i les “ciutats-marca” i cal repensar la comunitat allunyant-se de privatitzar els sabers col·lectius.[2] La cultura està necessitada també d’una “mineria de dades” ja que és un sòl fèrtil, com més profund millor, la incidència del qual no es pot mesurar només en termes econòmics i aquí hi ha molt per fer.

Si de veritat creiem que és un bé públic i un dret de les persones, no s’han d’externalitzar els seus serveis com s’està fent sense cap pudor. I hi ha exemples que la gestió pública és més sostenible que externalitzar serveis. M’agradaria també recordar-li a l’Estat que no valen relats simplificadors de la realitat quan es treballa en cultura, que la identitat de cada un ha passat a ser un punt de partida i que és possible reconèixer’s en diversos relats culturals, i a més es pot anar canviant amb tota llibertat, com un discurs obert. Ni la població és una cultura ni la cultura és una població, hi ha més aviat una dinàmica de pertinences, un flirteig de formes d’acció i de convivència. La pregunta incòmoda per als polítics és quanta diversitat i quina classe de diversitat cultural pot acollir i gestionar un estat?[3] Les persones són millors que la seva cultura, crec que deia Adorno. I ja per acabar, i com que sóc del gremi, recordar als polítics que els artistes són com els vegetals, cadascun necessita el seu temps de cocció, i que per això hi ha les beques, els ajuts, les subvencions, i que correspon al poder públic donar suport a la seva tasca d’explorar la frontera d’allò conegut per crear nous significats, sobretot si ens ocupem més dels més desfavorits, que són els que haurien de rebre tota la nostra atenció i cures a través de la cultura.

***

[1] Una mirada a la escena teatral independiente en Alemania, d’Ana Rosa Calero, Pàg. 17. Col•lecció Teatro Serie Crítica. Universitat de València, 2014.

[2] “Marcas, sujetos-empresa y otras formas de vida contemporánea”, per Aron Rowana a la revista Quimera, Dossier Industrias Culturales. Març 2012

[3] La pregunta la formula el professor Honorario Velasco a Cultura, Antropología y otras Tonterías, d’Ángel Díaz de Rada, Pàg. 256. Editorial Trotta. Madrid, 2010.

puppets-113056_640

Imatge extretae: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.