Mons. Juan José Aguirre. D'”usar i llençar”. Un concepte gairebé desconegut en grans parts del continent africà és avui allà moneda corrent. Però no estic parlant d’un objecte que es pot escombrar o treure del mig com quelcom inservible, inútil, enutjós o molest. Es tracta d’éssers humans. De persones del segle XXI que són venudes com a esclaus. Persones de carn i ossos són tractades com peces de carn, d’usar i llençar o per reciclar venent-se’ls a uns altres. Un tràfic d’éssers humans, carn de canó ben etiquetada per al mercat, nenes joves per a esbarjo de gent sense escrúpols al Golf Pèrsic, que sota la publicitat de països punta de llança en samarretes del Madrid, PSG o de la Fórmula 1 amaguen unes baixeses podrides fins al límit de l’inhumà.
Ser esclau avui està tan de moda com ho va ser en l’antiguitat. Llegíem aquests dies que el mal anomenat Exèrcit islàmic (hi ha milions de musulmans tolerants al món que rebutgen la violència gihadista), l’ISIS, ha raptat més 200 persones (i assassinat altres tantes) per demanar-ne un rescat o per vendre’les com a esclaus als voltants de la ciutat d’Ohms. El Boko Haram té en la seva collita més de 700 assassinats. D’aquelles 200 noies estudiants raptades, amb prou feines se’n van escapar 40.
Les altres han desaparegut. O les han matat o les han venut com a esclaves. Moltes, potser són en un harem del Golf Pèrsic a l’estil de les esclaves dels avantpassats en l’imperi califal cordovès. Des de les àrides estepes de Palmira, el DAES juga amb les vides humanes o es queden amb noies indefenses com a esclaves sexuals per al gaudi d’aquells “màrtirs de pacotilla”. Des dels milers d’esclaus i esclaves segrestats pels gossos rabiosos de DAES a Síria, els pares dels quals de la secta Yazidi han fugit a les muntanyes, fins a les blaves aigües del Mediterrani en una pastera sobrecarregada, garbuix d’ombres que fugen a mercè del mar i els seus capricis. Aquests fugen de l’esclavitud però són esclaus de la ruleta que els porti a bon port, a salvament marítim o al cementiri improvisat en els fons marins. Es juguen la vida a una carta. I la de la seva família. És la esclavitud de la fortuna. Convertir-se en esclaus penja d’un fil en una sèrie de calamitats que han plogut sobre els seus caps.
Després hi ha el que alguns anomenen el “flux demogràfic”. Per pujar a una pastera, moltes africanes han hagut de ser esclaves sexuals dels traficants. Altres arriben a Espanya, Grècia o Itàlia on comença una altra carrera per la vida: la de quedar-se fora de les zones calentes, la de trobar un lloc on viure en pau, la dels papers, la de buscar un mitjà per arribar a França, o Calais per mirar a Anglaterra, o als països nòrdics, on viure al carrer sempre serà millor que quedar-se a veure venir la piconadora assassina del DAES o de l’ISIS. El flux migratori toca sobretot països africans o Turquia. A la meva diòcesi tenim un camp de 3.000 refugiats del Congo que hem acollit, allotjat i els hem donat un terreny per sembrar i poder menjar. Van arribar sense papers i ningú no els en va demanar. Molts països africans reben centenars de milers de refugiats. A Itàlia sembla que n’hi han entrat 52.000 el 2015. A l’Àfrica estic parlant de centenars de milers. Fugen d’un drama que de vegades comprenem només a mitges.
Recordo una dona protestant de Obo, a l’est de Bangassou, a Centràfrica. Es diu Olive. Es va deteriorar la seva vida, la seva salut física i mental, la seva família, el seu honor, la seva credibilitat, el dia que la LRA (Armada de Resistència del Senyor del miserable Joseph Kony) la va segrestar i se la va emportar esclava a la selva. Durant tres anys va ser esclava d’un comandant que va embrutar els seus vint anys, la va ultratjar trepitjant-la, la va violar, la va prestar com a puta gratis als seus companys de tropa, la va torturar tirant-li a sobre gotetes de foc d’una bossa de plàstic que feia cremar damunt d’ella quan una ordre seva era mal compresa o una taca en la seva camisa delatava que el seu treball com a serventa no era fet amb immaculada delicadesa. Olive m’explicava com aquest treball immaculat de les hores àrides del dia es convertia en un fàstic tòrrid quan el seu “protector” arribava borratxo al campament, la violava i després la cremava amb enverinades gotes de plàstic. La fragilitat d’Olive destacava sobre la brutalitat d’aquell pervertit. Les seves mans buides parlaven del seu horror davant del arsenal d’aquell vàndal vestit amb roba de camuflatge. Olive va viure aquell espant tres anys fins que, en una escaramussa afortunada, va fugir del campament amb una desena de cossos macilents, joves convertits en adults abruptament, dones amb nens als braços, tots esclaus moderns en el món virtual d’alta tecnologia. Olive no podrà fugir mai del drama que va viure a la selva de Obo. No té mitjans. Viu amb mig euro al dia.
Entre dotzenes de casos viscuts en primera persona en recordo un altre del 2002. Es tracta d’un noi atlètic, fort, que tenia 14 anys i era de Rafai, diòcesi de Bangassou. Es va perdre a la selva quan caçava rates palmistes amb els amics. Als tres dies el va trobar un grup de caçadors furtius sudanesos que el van alimentar i se’l van emportar a la gropa d’un dels seus ases. Al cap de tres mesos, el destí el va portar a una ciutat del centre del Sudan on els furtius el van vendre a uns comerciants de Khartum, la capital. Allà el van tornar a vendre en una subhasta d’esclaus, el va comprar una família que el va revendre més tard. La seva vida es va convertir en una espiral de licitacions i vexacions, en un objecte rebutjable dins dels costums de famílies tradicionals sudaneses. Quan tres anys després, una ONG anglesa el va descobrir i va parlar amb ell, es va recordar de quatre paraules en francès i en zande, la seva llengua natal i de Bangassou, la seva regió. A través dels combonians de Khartum, van contactar amb mi. Aquesta ONG el va recomprar i el va embarcar cap a Centràfrica, on jo mateix el vaig rebre a l’aeroport de Bangui i el vaig portar fins a la seva família, 800 quilòmetres a la selva, que el va acollir amb extraordinària alegria, perplexa per increïble, el mateix Michel per qui havien fet els funerals tres anys abans.
Esclaus de l’antiguitat i esclaus de l’home modern. Estem vivint la repetició d’allò que ja va ocórrer en molts moments de la història. La d’avui, al Mediterrani, a Ceuta, a Calais o a Lampedusa, és una altra pàgina tacada de la història. Ens quedarem amb els braços plegats? En aquells moments, sempre hi va haver homes lúcids, carismàtics. Herois de la humanitat que van saber reaccionar amb ferotge energia i amor sense límits. Des de sant Pau i la seva història d’Onésim i Filemó fins a sant Pere Claver o sant Juníper Serra (que serà canonitzat pel papa Francesc a Washington el pròxim 23 de setembre), no tothom es va quedar indiferent.
Hi ha reaccions extraordinàries, com la de l’arquebisbe de Tànger, monsenyor Santiago Agrelo, que va escriure en defensa dels drets d’aquests “estrangers” als quals l’Evangeli ens diu clarament, en el text del judici final de Mateu 25, que hem de acollir, sobretot sabent que n’hi ha milers que estan fugint d’una mort segura. Amb efecte crida o sense. Països com Grècia, Itàlia o Espanya estan fent front al problema com millor poden, però moltes vegades estan desbordats. La Unió Europea no diu res per no mullar-se, crec jo. I en l’Església catòlica, les nostres comunitats religioses, em sembla veure-hi un arronsar-se d’espatlles com pensant “això no em toca”, “aquests drames no van amb mi”, o “aquests indesitjables no entren en el meu evangeli, millor que la policia els torni a enviar a l’altra banda de la frontera”. Mirar i veure què passa, des de la riba. El silenci ens fa còmplices dels esclavistes. Tant de bo sorgeixin nous Junípers o Peres Claver, capaços de mirar des de l’evangeli i actuar, d’empatitzar amb els últims de la cadena i desbordar de compassió per aquests esclaus moderns. No fos cas que el més gran assassí en sèrie avui dia al nostre planeta no sigui la pobresa, sinó la nostra indiferència.
Imatge extreta de: Religión Digital