Migracions

Migracions

J. I. González Faus. [La Vanguardia] Mal fineix qui mal comença. Qui sembra vents recull tempestes… Multitud de refranys recullen aquesta saviesa elemental, oblidada per nosaltres: les coses fetes iniquament, poden aportar avantatges a curt termini, però solen portar calamitats a la llarga. Des de la monarquia bíblica fins a la drogodependència trobem aquesta mateixa lliçó: Israel va rebutjar la voluntat divina de ser un poble senzill i igualitari sense rei; en poc temps va créixer fins a convertir-se en un petit imperi però, amb el temps, va acabar en mans de monarques corruptes, es va escindir com a nació i va acabar exiliat fora de la seva terra. El poble de l’Antic Testament, des de la seva mentalitat primitiva, llegia aquests desastres com “càstigs de Déu”, la qual cosa li servia per intentar penedir-se. Nosaltres, que ens creiem més il·lustrats, rebutgem amb raó els càstigs de Déu, però hem oblidat que amb freqüència hi ha una nèmesi immanent en la mateixa naturalesa de les coses.

I així ens va: perquè alguna cosa de l’ante­rior està ocorrent al nostre món desenvolupat, amb el fenomen migratori. S’ha convertit en problema insoluble: perquè ni nosaltres no podem donar acollida simultània a milions d’immigrants, ni ells poden deixar d’emigrar atès el que són les seves condicions de vida i el que són les nostres. Però, si mirem enrere, haurem de reconèixer que s’ha arribat a aquest atzucac perquè el nostre desenvolupament va ser, en bona part, a costa d’ells. Sense l’or d’Amèrica, sense el tràfic d’esclaus, sense els imperis colonials, sense el repartiment de l’Àfrica entre els europeus al llarg del segle XIX… sense tantes necessitats humanes convertides en ocasió d’enriquiment i no d’ajuda, no tindríem avui aquest desenvolupament del que tant presumim, i que justifiquem apel·lant a la nostra superioritat i a la seva mandra.

Aquesta justificació pot tenir una mica de veritat: enlloc no es diu que el lladre, a més de lladre, no pugui ser audaç i intel·ligent: només en les pel·lícules de l’Oest el bo és sempre el que dispara més ràpid. No obstant això, aquestes bones qualitats nostres no ho expliquen tot: Anglaterra va tranquil·litzar la seva consciència creant una common­wealth que, en realitat, era una britishwealth ; Espanya va justificar l’espoli de mig Amèrica com una “noble gesta evangelitzadora” (sense reconèixer que els veritables evangelitzadors van ser el grup de bisbes i religiosos seguidors de Las Casas i enemics de la conquesta); els Estats Units es van annexionar mig Mèxic perquè era intolerable que terres tan riques estiguessin en mans dels mandrosos mexicans. I avui no convindria canviar l’anagrama de la Unió Europea (UE) per un DE? Al·ludiríem així tant a l’actual Dictadura Europea com a Deutschland. Ja va dir un ­mestre de Schaüble (A. Rustow) que “la igualtat és un ideal fals i erroni; i la fraternitat, parcial i insuficient perquè ignora la relació de superioritat entre pares i fills”. Això permet titllar de mandrosos i irresponsables els grecs, ignorant que “els grecs treballen un 50% més que els holandesos i un 40% més que els alemanys” (Ha-Joon Chang), i que més irresponsable que endeutar-se temeràriament és deixar a qui saps segur que no podran tornar. I la cirereta en aquest pastís de greixum primermundista: la Gran Bretanya, després de negar-se a col·laborar amb la UE per ajudar Itàlia en el seu problema migratori, demana ajuda a Bèlgica quan s’ha vist amb un problema semblant…

“Déu estima l’immigrant donant-li aliment i vestit” (Deut 10,18), diu la Bíblia. Si fóssim mínimament coherents, l’Occident anomenat cristià hauria d’organitzar una llarga litúrgia penitencial amb un ferm propòsit d’esmena que no consistís només a repar­tir-se quotes d’immigrants, sinó en inversions en els llocs d’origen, que cobrissin despeses per subsistir, creant feina i desenvolupament, però sense aportar-nos beneficis. I fins i tot això, només seria solució a mitjà i llarg termini.

El problema s’agreuja perquè bona part de la immigració que ens suplica desesperadament ja no emigra per raons econòmiques sinó per raons polítiques que són, en part, resultats de les nostres desastroses polítiques a l’Orient Mitjà (recorden Jeb Bush pro­metent a Espanya “beneficis incalculables” si donava suport al terrorisme nord-americà a l’Iraq?). Amb això el problema, a més d’econòmic, es converteix per a nosaltres en identitari: perquè ens fa por no poder assi­milar de cop tanta gent i tan diversa. Aleshores, la dreta es converteix a la justícia social per als de dintre, com a manera d’enfrontar-los amb els de fora. A l'”ens treuen llocs de treball” se suma el “no ens deixen ser nosaltres”. I diners i identitat són les dues fonts més grans de ceguesa i violència.

Sembla doncs que aquella pols ens han portat aquests fangs. Ara només tenim dos camins: continuar enfangant-nos fins a inspirar repugnància, o fer-nos una bona dutxa d’a­questa austeritat que tant hem imposat als més pobres. Si no, continuen valent de nos­altres aquestes paraules que es van escriure en la fosca edat mitjana: “Potser els bàrbars imperin sempre. Potser la cobdícia superi sempre la prudència en els consells dels poderosos. És possible que la por domini sempre sobre la compassió en la ment d’un home amb una espasa a la mà…”(Ken Follett, Els pilars de la terra).

Macedonian police officers control departure of the migrants in the train heeding to the Serbian border

Imatge extreta de: El Mundo

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.