El Protectorat grec

El Protectorat grec

Luis SolsEl passat 16 de juliol el Parlament grec va posar fi a una etapa democràtica que ha durat poc més de quaranta anys. Aprovant unes polítiques socials i econòmiques rotundament rebutjades pel poble grec fa tan sols deu dies, ha ratificat la seva renúncia a la sobirania nacional. Diguin el que diguin les normes internacionals, s’ha posat en evidència amb meridiana claredat que des de fa anys les lleis gregues es dicten des de Frankfurt i que el seu suposat govern és només el clàssic govern titella de qualsevol protectorat colonial. La decisió de fer-se legalment amos de bona part de Grècia en cas d’impagament parcial ens ha permès veure un cop més la cara depredadora del colonialisme. A dia d’avui tots sabem que Grècia s’ha convertit en un protectorat d’Alemanya, que els únics que podrien revertir aquesta situació són els votants alemanys i no desitgen fer-ho. Per la seva vergonya.

Espero que ningú insulti la intel·ligència dient que es tracta de cobrar un deute. Per cobrar els diners s’havia d’haver fet el que demanaven Tsipras i Varufakis, o sigui, permetre que Grècia creixés i pogués pagar en terminis més dilatats. Esclafant una vegada més Grècia, saben que a partir d’ara deurà més i produirà menys i que el seu deute cada vegada serà més difícil de pagar (la corba de Laffer, que tant els entusiasma, pronostica que amb més impostos hi haurà menys ingressos públics). En realitat, el deute no és tan gran i els costos del seu impagament, encara menys. Molt per a un petit país, però poc per a la Unió Europea, si a canvi s’aconsegueix disciplinar per sempre tots els votants europeus, eradicant les polítiques econòmiques d’esquerra del sòl europeu. A més, quan arribi l’impagament, pagaran els estats, i la culpa de les retallades que s’apliquin a tot arreu la tindran els grecs.

La realitat és que els destinataris del sofriment grec som nosaltres. Mostrant com poden destrossar, si ho desitgen, qualsevol país europeu que opti per altres polítiques o que gosi desafiar el seu poder, mostren qui mana aquí, quines són les noves regles del joc. D’aquí el patètic paper exercit pels divuit comparses que han acompanyat Alemanya en aquesta farsa. Els uns, per vergonya seva, compartint amb entusiasme el nou colonialisme financer. Els altres, temorosos de discrepar d’Alemanya, esperant no ser els següents.

Si alguna cosa ha aconseguit Syriza és posar en evidència aquesta realitat, obligant a uns i altres a treure’s la careta i mostrar com es tracta la democràcia a l’Europa del segle XXI. Ja no podrem dir que no ho sabíem.

alemania_grecia_web

Imatge extreta de: Equo

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.