El Ramadà és el Nadal cristià

El Ramadà és el Nadal cristià

Jaume FlaquerL’islam és tan omnipresent en els mitjans de comunicació que pocs ignoren que ha començat el mes sagrat de l’islam, el Ramadà, però només un reduït nombre de persones sap realment què celebren els musulmans.

El creient dejuna de menjar, aigua i relacions sexuals des de la sortida fins a la posta del sol. El més exigent, sens dubte, és la prohibició de l’aigua quan el mes de Ramadà cau a l’estiu. El calendari lunar que segueix l’islam té uns onze dies menys que el solar, per això cada any s’avança aquesta festa respecte al nostre. D’aquí a uns quinze anys, quan caigui a l’hivern, serà molt més suportable.

Mentrestant, els musulmans que poden, especialment als països àrabs, intenten canviar les rutines diàries: mengen i beuen el més possible just abans de la sortida del sol, es van al llit per passar la major part del dia dormint, es posen a treballar a mig dia, tallen la feina per trencar el dejuni en la posta de sol, i la reprenen fins a altes hores de la nit.

El compliment escrupolós porta a certes professions a treballar solament de nit, com els dentistes, per por que una gota d’aigua invalidi el dia de dejuni. Els malalts i els viatgers estan exempts però hauran de recuperar els dies perduts en un altre moment de l’any.

La radicalitat d’aquest dejuni recorda el de la quaresma d’altres temps, o el que encara es viu en el món Oriental. En la litúrgia copta (d’Egipte) més d’un terç de l’any es practica el dejuni…

Certament, Muhammad, segons la tradició, es va inspirar en aquests dejunis per reglamentar l’islàmic però si mirem més de prop el mes sagrat veurem que el seu sentit està més proper al nostre Nadal que a la nostra Quaresma.

Què celebren els musulmans? El descens de l’Alcorà sobre el cor de Muhammad. El Llibre Sagrat va començar a baixar versicle a versicle, per mitjà de l’àngel Gabriel, al mes de Ramadà de l’any 611 d.C. Al llarg de la seva vida, fins a la seva mort al 632 d.C., va anar rebent tot el Llibre per parts. Ell, quan tornava en si després d’haver caigut en estat de trànsit, repetia fidelment la recitació que havia escoltat de l’àngel. Els companys del Profeta van memoritzar aquestes comunicacions divines, les van compilar i les van escriure dècades després. Aquesta és la teoria de la revelació de l’islam que es projecta també cap als profetes anteriors, perquè l’islam també creu que Moisès i Jesús van rebre un Llibre, la Torà i l’Evangeli respectivament, i que aquestes revelacions van tenir també lloc en el mes de Ramadà. És un mes, doncs, en què els cels s’obren per a la comunicació de Déu amb l’home.

El sentit teològic del Ramadà és equivalent al del tríptic de tres celebracions cristianes: l’Encarnació, Nadal i Epifania, que són un desplegament del descens de la Paraula per fer-se home. D’aquesta manera, l’Alcorà i el Crist juguen en les dues religions un paper teològic similar. No en va, les ortodòxies d’ambdues Tradicions van determinar després de vives discussions que la Paraula (personal en el cas cristià i textual en el cas de l’islam) existia en Déu des de l’eternitat i que no havia estat creada.

El dejuni es converteix així no solament en un exercici de conscienciació i assimilació als pobres d’aquest món sinó en un símbol de la despossessió total del jo per omplir-se únicament de la Paraula que descendeix de dalt. El cristià està cridat a cristificar-se i el musulmà a identificar-se amb el Text sagrat. La tradició islàmica recorda que Muhammad era un Alcorà vivent!

El fet que les dues religions celebrin el mateix a les festes de Ramadà i de Nadal ha fet que les dues tinguin també un significat antropològic similar a més del teològic.

En ambdues festes, els carrers s’omplen de llums, es donen regals als nens i es potencia la solidaritat i la bondat. Igual que per Nadal la gent s’entendreix amb més facilitat davant la interpel·lació diària que suposen els pobres de les nostres ciutats, el musulmà és especialment generós en Ramadà. Aquest altruisme es va educant any rere any quan, a final de mes, tot cap de família ha de donar com almoina (zakat) uns cinc euros per cada persona que estigui al seu càrrec.

Finalment, les dues festes són festes familiars. Aquell “vuelve a casa, vuelve por Navidad” del famós anunci de torrons de fa anys és viscut també per la comunitat musulmana. A la nit les famílies s’ajunten per sopar festivament. Els parents llunyans es retroben de nou. I la televisió aprofita per llançar noves telenovel·les, més blanquinoses que rosades!

I per això, perquè és una festa familiar, arriba fàcilment al cor, i la comunitat musulmana està desitjosa de viure-la i reviure-anualment. No en va la pràctica del Ramadà arriba al 80% dels musulmans del nostre país mentre que el precepte de l’oració no és seguit per més d’un 50%. És una festa amb un component sociològic important, com el Nadal, perquè la societat, més enllà de les creences, necessita celebrar i recordar la importància de la fraternitat, la bondat i la solidaritat.

1345124472_0

Imatge extreta de: El Mundo

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.