Crònica d'un taxista

Crònica d’un taxista

Jorge PicóAls mestres se’ls hauria d’acompanyar almenys una vegada fins a casa. Si no teniu cotxe particular perquè us oposeu raonablement i comunitària al seu inevitable ús privat, doncs feu-ho en transport públic o a peu. L’experiència d’estar “al costat de” és inestimable. Ja em va passar amb Jacques Lecoq, quan el vaig portar a l’aeroport després de la seva classe magistral al Festival de Mim de Sueca: no paren d’indicar carrers, d’assenyalar sentits, de comentar allò aparentment insignificant que veuen al seu voltant i un, discretament, en el viatge, intenta seguir la classe preguntant. Ells ho noten i deixen fer amorosament. Crec que va ser sant Joan Crisòstom, un dels autors seleccionats en el curs, qui es va treure la casaca en un judici i es va quedar nu perquè res no li pesés en la defensa de la veritat. Amb Lecoq vaig sentir llavors el mateix que ara amb González Faus: alliberats de l’acte d’agradar, han cremat força casaques i ornaments superflus i només des d’aquí es pot pensar misericordiosament. Quan tornava sol amb el cotxe, fent-ne un ús privat, vaig recordar-me del parlament final del Pròsper de Shakespeare, que ja gran, s’humanitza i trenca la seva vareta màgica quan s’adona que no pot ni ha de jutjar al seu germà. “La meva fi és desesperació, llevat que sigui exonerat per una pregària que assalti la misericòrdia”, diu en el monòleg final. També vaig pensar en la quantitat de gent que el deu haver anat a recollir per portar-lo a les seves xerrades, cursos i seminaris, i en la petjada que deu haver deixat en aquestes trobades fugaces, un veritable repartiment de vitamines cristianes. Mentre l’escoltava fent classe a Cristianisme i Justícia vaig entendre millor el que Leonardo Boff va declarar en ser censurat: “És millor caminar al costat de l’Església que fer-ho sol amb la meva teologia” Els retrets a l’Església en els textos que vam llegir en el curs, el temps els converteix en els seus tresors més preuats. El material de treball, d’obligada lectura, va ser el seu llibre Vicarios de Cristo: los pobres. El seu recull de textos és subversiu i em sembla fonamental per acostar-se a Déu a través de la història de l’Església i la seva conjuntura. En els seus comentaris personals escrits al llibre veiem el teòleg i el periodista bolcat cap a la història entesa com atenció a la vida. En treballar-les, les lectures operen per impregnació, que és el que passa en el contacte repetit amb els models si es llegeixen amb calma i amb els ulls nets. Vibrant en la nervadura de cada text, descansant en les seves raons i (tant de bo) sense por de les conseqüències. ¿És possible ser cristià sense almenys arribar a plantejar-se la comunitat de béns? Davant del pobre, l’ésser humà que no posseeix el mínim de dignitat, la pregunta antropològica se’t clava dins: Per què aquest sí i jo no? González Faus en explicar-se té la qualitat de fer-se comprendre descomponent, és a dir, dient una sola cosa alhora i pensada des de l’evangeli. Cada lectura era una reflexió sobre on l’Església es juga la seva identitat (que en els seus orígens era “una assemblea de pobres”, Bossuet). Un llibre -ell mateix ho explica- que és una forma de parlar d’una altra identitat més important: la identitat de Déu i de quin Déu és fill Jesús. Un tema ara més transcendental que el de la seva existència o no, reconeix el mestre. I aquesta identitat, el seu rostre, llegida en cada text, genera compromisos amb els exclosos i és un sonor cop de porta a la idolatria dels diners. De moment un de ben clar per als que hem estat en el curs: difondre el llibre i que els seus valors es converteixin en els nostres deures. Per acabar, un subratllat que resumeix el curs: “La voluntat de Déu és que quan una persona ha satisfet les seves necessitats d’una manera digna i sòbria, tota la resta que té ja no li pertany”. Tant de bo torni a fer de taxista aviat.

graffiti-497164_1280

Imatge extreta de: Pixabay

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.