Arturo Landeros. El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP) és un acord de lliure comerç que s’està negociant entre els Estats Units i la Unió Europea des del 2013. Si vostè no n’ha sentit a parlar és perquè les autoritats implicades d’ambdues regions l’han mantingut en secret durant les diferents rondes de negociació. Gràcies a una sèrie de filtracions, hem pogut conèixer una petita part del que és aquest document i de les dificultats que tenen els eurodiputats per a accedir a la informació al voltant del seu contingut. Els controls sobre el redactat són molt estrictes, i la comissària europea de Comerç, Cecilia Malmström, defensa el secretisme amb què s’ha gestionat tot com a part del protocol per a la signatura del tractat. Tanmateix, els lobbies de les empreses transnacionals sí que tenen una participació molt directa com a consultors en la seva redacció.
El TTIP s’està negociant d’esquena a la ciutadania, cosa que ha fet que molta gent es pregunti quins són els riscos que comporta la seva signatura. La pressió social ha aconseguit que les autoritats europees comencin a parlar-ne i a pronunciar-s’hi, però en tot cas la informació no vindrà de Brussel·les. Per això cal mirar què ha succeït en altres regions que han signat tractats de lliure comerç a fi d’entendre la magnitud del que implica el TTIP. N’és l’exemple més clar el que ha passat amb el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord, transcorreguts més de vint anys de la seva signatura.
Què cal aprendre del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord?
Després de la caiguda del mur de Berlín, el mercat lliure va ser rebut acríticament com el campió de la baralla del segle. Coneixem la manera fulminant amb què va ser acollit pels exsoviètics. També com va ser imposat a la majoria dels països en desenvolupament com a condició per a la renegociació dels seus deutes, molts dels quals eren il·legítims. Però poc se’n parla, de com als Estats Units l’obertura comercial va despertar sospites en ambdues
costes de la seva geografia. Les primeres veus crítiques van ser les dels sindicats, que preveien una fuga de llocs de treball cap als països que oferien salaris baixos i en els quals les transnacionals buscaven un augment dels seus marges de benefici.
Així, l’anunci de la signatura del primer gran tractat de lliure comerç, el signat a l’Amèrica del Nord entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic (TLCAN), va posar en alerta i va mobilitzar els sindicats nord-americans. Des que va culminar l’edat daurada de la producció i dels salaris als Estats Units (1947-1973), els treballadors anaven observant les conseqüències de la flexibilitat laboral. Els anys vuitanta van portar una situació que havia d’arribar per a quedar-se en forma de salaris minvants en indústries amb alta tecnologia manufacturera. Una paradoxa que posava en dubte el mite del treballador qualificat.
El cas de Detroit és paradigmàtic. Es tractava de la ciutat industrial dedicada a l’automoció més important dels Estats Units, seu de les Tres Grans: General Motors, Ford i Chrysler. Si bé els problemes havien començat a partir de la crisi del petroli del 1973, Detroit va viure un prolongat deteriorament industrial que es va iniciar amb la caiguda sostinguda de salaris. La indústria de l’automòbil no deixava de créixer, però com més treballava un obrer i més es qualificava, més baix era el salari que percebia. Amb l’arribada del TLCAN, molts d’aquests llocs de treball se’n van anar cap a la frontera nord de Mèxic. Potser aquesta situació hauria estat positiva si hagués afavorit els treballadors mexicans en el sentit que aquests haguessin percebut una millora del seu nivell de vida. Però en realitat els beneficiats van ser ben pocs, mentre que la gran majoria de la població treballadora del país va passar a engrossir un ampli exèrcit de reserva que abaratia la mà d’obra i que servia a manera d’amenaça per a evitar l’organització sindical. Poc temps després els llocs de treball que havien arribat a Mèxic van migrar cap al sud-est asiàtic.
Segons l’Institut de Política Econòmica (EPI), un centre nord-americà de recerca amb vincles amb el sector sindical, només a l’estat de Michigan, on es troba Detroit, hi van desaparèixer quaranta-sis mil llocs de treball com a conseqüència del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord. Precisament, el debilitament de la força sindical va ser la
primera fase per a poder deslocalitzar les empreses de l’automoció. El sindicat AFL-CIO, que agrupa els treballadors del sector industrial als Estats Units, assegura que el TLCAN ha comportat la pèrdua d’almenys set-cents mil llocs de treball. Detroit és avui la ciutat més gran del món en fallida. Una imatge decadent envoltada d’òxid i abandó.
(…)
***
Per llegir el Paper CJ complet feu click aquí.
Imatge extreta de: Ciudad Sur-Equo Madrid