Un model no universalitzable

Un model no universalitzable

Oscar Mateos. [La Vanguardia] S’acosta una data històrica per a la lluita global contra la pobresa. El setembre del 2015 es clausuraran oficialment els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), una agenda de desenvolupament global basada en vuit objectius que l’ONU i els seus estats membres han mirat d’impulsar des del 2000 per posar fi a alguns dels grans flagells que afecten la humanitat: pobresa, fam, analfabetisme, mortalitat infantil…

El balanç és bastant ambigu. D’una banda, ja se celebra el fet d’haver reduït la pobresa extrema a la meitat d’ençà que es va iniciar l’agenda. Pels més crítics, en canvi, aquesta reducció s’explica fonamentalment pel creixement econòmic xinès, que ha aconseguit que milions de persones ja no visquin per sota del llindar de la pobresa extrema. Molts consideren que ha faltat voluntat política per avançar veritablement en tots aquests compromisos globals.

En paral·lel al tancament de l’agenda dels ODM, s’inaugurarà una altra agenda d’objectius globals que orientarà les polítiques de desenvolupament internacional fins al 2030. Aquesta agenda, ja batejada com la dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), tindrà presumiblement 17 objectius i 169 fites per complir. La gran novetat d’aquest nou horitzó global és que ja no està pensat per als països més pobres del Sud, sinó que interpel·la el conjunt del planeta. Els dos nous grans eixos que apun­talen els ODS són aspectes que afecten les diferents latituds del nostre món: vivim en societats -tant als països emergents com als occidentals- caracteritzades per una creixent desigualtat socioeconòmica, i alhora tenim un model de vida i de consum que provoca de manera inexorable un canvi ­climàtic. Els dos reptes insten a consolidar instruments supranacionals que obliguin els estats a complir amb determinades ­exigències.

Però la crisi ecològica ens planteja un repte de tipus cultural. El creixement ­econòmic com a model de desenvolu­pament no és universalitzable. En canvi, consumim i encoratgem el creixement com si disposéssim d’altres planetes als quals poder anar a viure. Tot això ens demana una revolució cultural que plantegi modes de vida que tinguin en compte la finitud dels nostres recursos i del conjunt del planeta. Som en temps de descompte. Per on comencem?

1292516477_0

Imatge extreta de: Todo es posible

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.