Entre la por i l'esperança

Entre la por i l’esperança

Guillermo CasasnovasArran de l’última campanya electoral i dels resultats en ciutats com Barcelona i Madrid, hi ha hagut molta gent que veia complerts els seus millors somnis. D’altres, en canvi, veien com es feien realitat els seus pitjors malsons. I molts altres no saben ben bé què pensar. És cert que la campanya es va polaritzar en molts àmbits, on el debat era entre seguir les coses com fins ara o iniciar una aventura de grans promeses però futur incert.

I és que en gran mesura la disjuntiva era aquesta: entre acceptar els actuals nivells de corrupció, desigualtat, desencís, pobresa, deshumanització, etc. com a inevitables i com un mal menor, o llançar-nos a la piscina a la recerca d’un model diferent. Els arguments d’una banda eren els que sovint es qualifiquen com ‘el discurs de la por’: “no tenen experiència en governar”, “no hi haurà més inversió privada”, “la ciutat es paralitzarà”, “com a activistes estan molt bé, però governar és una altra cosa”, “aquests invents col·lectius mai no funcionen”, etc. D’altra banda, la versió oposada: “la ciutat és a les nostres mans”, “hem pres els carrers, ara prendrem les institucions”, “posarem les persones en el centre”, “s’acabaran els privilegis”, etc. Per a molts, aquest segon era un discurs populista, ja que apel·lava a les emocions més bàsiques de les persones i, per tant, les manipulava -sense tenir en compte que la por també és una emoció molt bàsica i fàcilment utilitzable per manipular la població.

Part del discurs de la por venia d’aquells sectors més poderosos que no volen perdre els seus privilegis, ja que per a ells la situació actual és molt favorable i entenen que ja fan prou pagant els seus impostos (si és que és el cas) i amb algunes obres de caritat. Però una altra part d’aquest discurs venia de classes mitjanes, que han patit en carn pròpia part de la crisi que ha afectat les nostres terres els últims anys i que volen en realitat una societat més justa, amb igualtat d’oportunitats i amb un progrés econòmic i social que ens humanitzi. I davant la crisi hi ha dues respostes: la por o l’esperança -encara que molts tinguem una mica de cadascuna. La nostra por té com a lema el “més val boig conegut que savi per conèixer” i s’aferra a les moltes o poques seguretats que ens queden: encara tinc una feina, encara queda una mica d’estat del benestar, el sistema actual és el menys dolent, els de dalt sabran millor que nosaltres el que cal fer, etc. La nostra esperança, en canvi, accepta fer un petit salt al buit, confia en els processos construïts des de baix, creu en la capacitat col·lectiva per organitzar-se, pensa que “el possible no s’aconseguiria si al món no s’intentés una i altra vegada l’impossible”, i recorda que els grans canvis socials han començat als carrers.

També és l’esperança quelcom profundament cristià, i la por i les pròpies seguretats són quelcom contra el que ens alerta sant Ignasi a l’hora de fer discerniment. Encara que, per descomptat, esperança no vol dir ingenuïtat, ja que moltes utopies s’han quedat pel camí -algunes perquè no se n’ha sabut, altres perquè no s’ha deixat. Però també és cert que ara tenim més recursos per repartir, més experiències de les quals aprendre, més capacitat de control sobre els que prenen decisions, i estem més ben connectats. Així que fem-ho bé (cadascú la part que li toqui), perquè encara que l’esperança sigui l’últim que es perdi, ja no estem per més decepcions.

miedo-y-esperanza

Imatge extreta de: Marketing político en la red

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.