L'àmbit local, taller per a un altre món possible #2015electoral

L’àmbit local, taller per a un altre món possible #2015electoral

Francisco José PérezLa crisi, les successives crisis des de finals dels 60, han impulsat la necessitat de construir un altre món, que requereix alguna “conditio sine qua non”; en concret n’apuntem dos: substituir el capitalisme en tant que mode de producció (acumular riquesa il·limitada mobilitzant totes les forces productives), i substituir-lo també en tant que cultura del capital (manera de viure, de produir, de consumir, de relacionar-se amb la natura i amb els éssers humans, que permet al sistema reproduir-se i fa que es percebi que no hi ha alternativa).

En aquesta tasca, allò local constitueix una peça essencial ja que, com a àmbit polític i institucional proper a la ciutadania, possibilita incidir en la forma de vida de les persones a partir de les seves necessitats bàsiques i no des de marcs macroeconòmics o ideològics. Necessitats que inclouen la dimensió social de la persona, les seves relacions socials, la participació, el protagonisme… Des d’aquesta perspectiva ens aturarem en alguns elements que es troben darrere de la revitalització de l’interès pel que és local.

Les nostres ciutats i pobles són un lloc privilegiat per visibilitzar l’estat d’emergència social en què vivim, que no remet tot i els discursos sobre la recuperació, i que reclama iniciatives ciutadanes per fer-lo aflorar, pas previ a un tractament adequat.

La proximitat a aquestes situacions provoca empatia amb les víctimes de la crisi i descobreix tres eixos de fractura social, que podem resumir en pa, sostre, treball, i és una de les aportacions del moviment indignat que suposen més novetat. La visualització de les víctimes i dels seus drets bàsics negats i trepitjats, és el que fa que moltes persones facin el pas des de la indiferència política a la necessitat de participar en les institucions, especialment en les d’àmbit local, per fer front a aquesta emergència social.

Element de debat serà quina comprensió de la crisi predominarà com a rerefons de les polítiques municipals i, de forma vinculada, quin tipus de cohesió social es vol fomentar i quins nivells de desigualtat es volen suportar.

La necessitat de participació es veu reforçada amb la crítica d’aquests moviments, que es resumeix en aquest crit de “No ens representen!”, que vol denunciar unes institucions segrestades pels poders econòmics i financers i els seus interessos, i allunyades del bé comú. Institucions que es veuen subordinades a un monopoli partidista. D’aquesta crítica se’n deriven uns objectius bàsics i imprescindibles: polítiques orientades al bé comú, des de la perspectiva de les víctimes de la crisi; obertura de les institucions a la participació ciutadana…

Una altra qüestió candent serà veure quin tipus de democràcia cal propiciar: una de representativa que redueix als ciutadans a votants el dia de les eleccions, o una de “democràtica” que obri les portes a formes i plantejaments de democràcia participativa.

Important, vistes les motivacions i les perspectives per a les institucions, serà definir l’orientació de les polítiques a aplicar, i què té a veure amb la comprensió de la ciutat i els seus problemes. Avui predomina un model de ciutat neoliberal, essent el seu paradigma la ciutat orientada a grans esdeveniments (olimpíades, exposicions universals, esdeveniments esportius…) convertits en ídols per solucionar els problemes de les ciutats i que ens condueixen al paradís de la riquesa i l’abundància. Model basat en una profunda perversió: critica la intervenció pública de caràcter social, però la defensa quan s’orienta a afavorir l’economia privada, els negocis i benefici…, essent la seva conseqüència la ciutat empresarial, ja que queda convertida en una mena d’empresa dinàmica i competitiva, que dedica bona part dels limitats recursos públics a afavorir les empreses i els consumidors més benestants mentre les classes desfavorides es veuen privades de la satisfacció de les seves necessitats bàsiques. A més, aquest model passa per l’atracció d’empreses, acudint per a això a una major desregulació del mercat laboral, i sol ser un terreny abonat per a la corrupció, l’especulació immobiliària, la conversió de la ciutat en espai comercial, la mercantilització de l’oci i la diversió, ja sigui per als ciutadans o per als turistes (parcs temàtics, casinos, museus…).

Element a tenir en compte serà quina orientació van a prendre les polítiques municipals davant d’aquesta manifestació del conflicte social entre el capital (urbanístic, comercial, etc.) i les necessitats i drets dels ciutadans. ¿Es rescatarà la ciutat de l’especulació i la mercantilització per tornar-la als ciutadans o es mantindrà la ciutat neoliberal que ens individualitza i trenca els llaços socials?

Queden molts interrogants i respostes per plantejar-se… A tall d’exemple:

– El finançament. L’Ajuntament, espai més proper al ciutadà i el que millor pot prestar els serveis bàsics, és el nivell que menys finançament rep, situació agreujada pel desajust creixent entre les funcions que ha d’assumir i la definició legal del seu paper (la recent reforma del PP el priva de serveis des d’una lògica mercantil i privatitzadora).

– El model de suport als petits municipis i el paper de les diputacions provincials. El debat sol plantejar-se en termes d’austeritat i estalvi, i no de la necessitat de satisfer els serveis bàsics en infinitat de petits municipis. Resoldre aquesta qüestió passa en primer lloc per reorientar la política d’ajudes i subvencions de les diferents institucions, més orientades al clientelisme polític que a donar resposta als seus greus problemes (subministrament d’aigua, tractament de residus, provisió de serveis socials bàsics, desenvolupament de activitats econòmiques vinculades als recursos naturals propis i a la sostenibilitat del territori…).

– La creació d’espais alliberats de la mercantilització per afavorir estils de vida més humans.

– La recuperació dels serveis públics (aigua, transport, serveis socials…) de les ànsies privatitzadores, potenciant la seva dimensió de drets.

Els nous temps apunten a un despertar de la ciutadania i al reforçament de la participació com a arma política per avançar en aquest altre món possible; en aquest repte, l’àmbit local es converteix en un tauler adequat que permet experimentar les línies del canvi.

APIC7849

Imatge extreta de: APIC

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.