Grup de Diàleg amb l’Islam. Entrevista amb Jaume Flaquer

Grup de Diàleg amb l’Islam. Entrevista amb Jaume Flaquer

Lucia Montobbio. [Dialogal] Jaume Flaquer, sj, és responsable de l’Àrea Teològica de Cristianisme i Justícia, i  professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’ISCREB. Llicenciat en Filosofia per la UB, i en Teologia pel Centre Sèvres de París. Doctor en Estudis Islàmics per l’EPHE (Sorbona de París), amb una tesi sobre el místic sufí Ibn Arabî. A més a més, col·labora amb la Fundació Migra-Studium, on coordina el Grup de Diàleg amb l’Islam.

Estudiosos i professionals en matèria de migracions, diàleg interreligiós, i estudis multiculturals conformen e l Grup de Diàleg amb l’Islam. Jaume, tu n’ets un dels coordinadors. Quan i com es conforma aquest projecte?

Aquest grup neix fa un parell d’anys. El que va passar és que persones que treballàvem diàriament en qüestions relacionades amb l’islam, coincidíem en molts llocs, en els mateixos actes, conferències, cursos. A més del nostre interès d’assistir a aquelles activitats, als passadissos ens preguntàvem sobre l’actualitat de l’islam: «Què en penses?, què saps sobre això?, i sobre aquesta nova política? Com viviu les comunitats islàmiques aquest fet?». El temps que dedicàvem als passadissos era molt ric, tant que vam decidir-nos a crear aquest grup on ens reunim i fem un repàs de l’actualitat.

Quan us reuniu i quines accions dueu a terme?

Ens reunim un cop al trimestre. A part dels fruits que pot donar el grup (informació que intercanviem entre nosaltres), de vegades organitzem taules rodones i col·loquis sobre el món de l’islam. Voldríem poder fer també alguna declaració conjunta.

Considerant e ls teus es tudis i la teva experiència, ¿quins creus que són e ls reptes que es pot trobar una persona musulmana a Catalunya?

Hi ha tota una sèrie de reptes que tenen a veure amb el procés migratori; els musulmans que vénen a Catalunya es troben amb reptes personals similars als de la resta de persones migrades: estan lluny de la família, experimenten soledat … A més, normalment les persones musulmanes que arriben aquí no parlen el castellà ni el català, per tant tenen un repte lingüístic que d’altres no es troben. Hi ha un altre nivell diferenciador que és el fet religiós. El repte dels musulmans és adaptar-se o integrar-se en una cultura que és postcristiana, on la gran majoria és agnòstica.

I perquè això?

Perquè les societats àrabs encara tenen un afecte pel cristianisme i pel judaisme. De fet, fins i tot en l’estat islàmic tradicional, hi ha un estatut de tolerància, respecte i protecció d’aquestes religions. Però en canvi,  aquesta estimació, aquesta tolerància, no es dóna en l’estat islàmic tradicional respecte als no creients o als politeistes.

Així doncs, ideològicament, és un dels majors reptes que tenen, arribar a una societat que és majoritàriament no creient. Tot això produeix en molts musulmans una por, sobretot quan es tracta d’educar els fills, quan ja decideixen quedar-se en aquesta terra.

Quins reptes tenim nosaltres ?

Tenim el repte d’assumir que la nostra societat, en molt poc temps, en uns 20 anys, ha canviat tan radicalment. En èpoques passades, vivint una certa uniformitat religiosa, la societat no anava més enllà del dualisme entre creients i no creients. Ara el repte és viure en una societat plurireligiosa, pluriideològica, per la diversa oferta de valors. Habituar-se a un canvi social tan radical tan ràpid és molt difícil. Aquest és el nostre repte.

En aquesta societat plurireligiosa, ¿què podem aprendre dels musulmans ?

Bé, de les comunitats musulmanes, sobretot els que som creients, rebem el qüestionament de la fe i d’interpel·lació de si el fet religiós per a nosaltres és estructurador o un element més de la nostra vida que fàcilment acaba caient. Pels musulmans, és estructurador de dalt a baix. La llei islàmica afecta elements ètics, morals, personals i de grup, elements litúrgics, amb vocació a estructurar també relacions econòmiques, matrimonials, penals o polítiques.

Quins són els elements irrenunciables de l’islam?

L’element fonamental irrenunciable és la unicitat de Déu, és el fet de posar el punt focal de Déu en la teva vida; aquest gest de la pregària musulmana en la qual tota la comunitat es prostra a la vegada vers un punt focal, vers la Kaaba, que en l’islam representa la seva verticalitat: el lloc on es troba el tron de Déu. És l’eix del món, l’eix de la creació, el punt focal de la vida de la comunitat musulmana.

Perquè, dintre de les comunitats musulmanes, es pot donar e l fonamentalisme?

Crec que s’ha fet un mite dels orígens. Ho comentava un dels membres del grup l’altre dia, tractant el tema de l’Estat Islàmic, comentava que una de les causes és haver fet del passat de l’islam un mite, com si fos una societat perfecta. Em refereixo a la societat dels primers 30 anys, de l’època del profeta Muhàmmad per suposat, però també dels 4 califes posteriors. Una època perfecta que va acompanyada d’una expansió de l’islam, i per tant genera en la societat àrab musulmana un somni de tornar a aquella esplendor; és com l’ideal: esplendor religiosa i política.

La nostàlgia, ¿com pot provocar aquest fonamentalisme?

Bé, per exemple, també en el Concili Vaticà II hi havia una nostàlgia, que va fer que l’església es renovés emmirallant-se en l’origen. El que passa és que hi ha dues maneres de tenir nostàlgia. Una és a partir de l’aggiornamento del Vaticà II: posar-se al dia amb una fidelitat creativa que mira cap a l’origen. L’altra és a partir d’una pura imitació de l’origen. El fonamentalisme, justament, és creure que hom té accés al principi tal com era abans. Com si l’origen fos un fet objectiu que es troba allà al davant, i que se’l pot treure del seu temps i espai. El pots assumir, agafar i implantar a la nostra època.

Darrerament, ¿de quin tema s’ha parlat al vostre grup de Diàleg amb l’Islam?

Per exemple, s’ha parlat de la necessitat de crear un islam català. És a dir un islam que decideixi des d’aquí, que es pugui governar i liderar per musulmans que visquin a Catalunya, i des de Catalunya. Això comporta, concretament, posar fre a la temptació lògica dels països d’origen dels musulmans que estan a Catalunya de controlar ideològicament i religiosa els seus fidels.

Ara que dius això, ¿Barcelona arribarà a tenir una mesquita?

Segur que hi haurà algun dia una mesquita digna. El que passa és que hi ha diverses dificultats: des de la societat barcelonina o catalana que podria oposar-se a aquesta construcció –tot i el dret que tenen els ciutadans musulmans a tenir un espai per pregar–, passant per la diversitat de grups musulmans que hi ha a Barcelona, fins a arribar als problemes econòmics. Si es vol fer des d’aquí, no hi ha diners, a no ser que hi hagi ajuda des de l’administració. Altrament, per lògica, els diners han de venir de fora, i si vénen de fora, hi haurà més control per part dels que paguin aquesta mesquita.

flaquer

Imatge extreta de: Jesuïtes Catalunya

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.