Reptes educatius per a la transformació social #2015electoral

Reptes educatius per a la transformació social #2015electoral

Pepe MenéndezCada vegada que s’acosta un període electoral tornem a sentir algunes de les lletres més repetides de la cançó sobre l’educació.

Si abans de la crisi econòmica, la “música”de les propostes electorals subratllaven la importància que la formació dels infants i joves tenia per al futur del nostre país, desprès de l’esclat de la crisi són molts els candidats que han quedat retratats amb les polítiques que els seus partits han aplicat, tant en l’àmbit municipal, com en l’autonòmic o al govern central, encara que continuïn defensant de manera retòrica la importància de l’educació.

Algunes de les polítiques de caire conservador no han anat més enllà de l’estalvi econòmic que la situació financera de l’estat exigia. S’han mostrat tolerants amb la minva de recursos educatius dels sectors socials més febles, sense estimular iniciatives que poguessin contrarestar aquesta situació, i deixant al pur mercat l’evolució del sistema educatiu. Es pot dir que no han donat la cara per les capes més afectades per la crisi econòmica i no s’han mostrat actius en l’impuls de polítiques de transformació de l’educació, que poguessin respondre als reptes educatius que el món albira en aquest període de canvis profunds.

A l’altre costat del mapa ideològic, aquestes polítiques han estat contestades per diversos sectors de l’esquerra amb respostes previsibles, gens imaginatives i continuistes respecte a les èpoques de creixement econòmic constant. Han estat respostes que no s’han sortit de l’argumentari essencial, que vincula més recursos econòmics amb una millora automàtica de l’educació, o que treu la paraula màgica de la privatització com a coartada per no entrar en un debat més a fons. La realitat dels vint anys últims del passat segle ha mostrat amb tossudesa que el sistema educatiu necessita de canvis profunds, que van molt més enllà de la clàssica divisió entre educació pública i educació concertada, i que reclama una governança diferent, i canviar les pròpies regles de joc dels principals agents educatius del sistema.

La vella anàlisi d’amplis sectors de l’esquerra, dibuixant una ratlla imaginària que separa l’escola pública i l’escola concertada en dos mons de desigual alçada moral no ha estat superada. Els avenços que s’havien fet per reconèixer un sistema públic on actuen escoles de titularitat pública i escoles de titularitat privada han anat enrere i han tornat els vells paradigmes. Els recels entre els diversos agents del sistema educatiu s’han accentuat, i s’ha perdut una gran quantitat d’energia en la creença que la solució per aconseguir una bona educació consisteix en tornar a la situació anterior a l’esclat de la crisi, o en el simplisme d’eliminar els concerts educatius, tal com han declarat alguns del nous rostres que aspiren a esdevenir els referents d’una nova època.

El panorama mostra una preocupant absència de rigor a l’hora d’elaborar un diagnòstic sobre l’estat actual de l’educació i del futur que desitgem, perquè sigui una autèntica palanca de construcció de capital social. L’educació necessita de nous paradigmes, que mobilitzin tots els recursos i tota la intel·ligència educativa de que disposem. Cal centrar-se en els alumnes per elevar el seu nivell educatiu, col·laborar amb altres agents per augmentar la cohesió social i, en definitiva, construir ciutadania. Cal prioritzar les zones i escoles de major risc per promoure iniciatives que permetin un major èxit escolar. Cal identificar les vàlvules dels motors de canvi del nostre sistema educatiu, perquè siguin referents de la transformació educativa que necessitem. I cal pensar en un model de governança que posi l’interès pels alumnes per sobre d’altres interessos corporativistes de tota mena.

No sóc capaç de veure llum clara en les propostes dels nostres representats polítics. Uns perquè sembla que no són capaços d’inventar res més que tornar a models del passat, amb expressions retòriques, centrades en l’autoritat i l’esforç. I altres perquè repeteixen els mateixos esquemes ideològics d’altres paradigmes històrics, sense qüestionar-se si les pràctiques actuals són el camí que necessita l’escola pública per esdevenir un autèntic servei públic.

L’expressió més adequada que em ve al cap per definir el panorama és aquella frase bíblica de “no hi ha res de nou sota el sol”. I ho escric amb tristor, perquè la meva opinió és que l’educació necessita de canvis profunds i de mirades molt més agosarades, que les que fins ara estan mostrant les declaracions dels candidats.

La meva esperança arrela en la capacitat que la societat i les xarxes educatives tinguem per crear consciència de la necessitat de canvi, i influir per modificar els plantejaments més anquilosats, que avui per avui dominen els ressorts del sistema.

chico-joven-rostro

Imatge extreta de: Ilustraciones gratis

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.