Ferran Busquets i Laia de Ahumada: «Sensellarisme i infrahabitatge. Quin camí cap a una vida amb dignitat?»

Ferran Busquets i Laia de Ahumada: «Sensellarisme i infrahabitatge. Quin camí cap a una vida amb dignitat?»

Cristianisme i Justícia / Justícia i PauMilers de persones a les nostres ciutats continuen sense accés a un habitatge digne: persones que malviuen al carrer o en solars, construccions o habitatges precaris o en condicions infrahumanes…

Les causes d’aquestes situacions són complexes i ben diverses. Però, fan els poders públics i la societat tot el necessari i possible per prevenir i resoldre aquestes situacions a fi de garantir un habitatge digne per a tothom? Quines actuacions i polítiques són avui més urgents?

Aquestes i altres qüestions les hem plantejat a Ferran Busquets, director d’Arrels Fundació, i a Laia de Ahumada, escriptora i impulsora del Centre Obert Heura, que aquesta mateixa tarda participaran en una nova sessió del cicle de conferències Dilluns dels Drets Humans.

1. Des del tercer sector, amb quines dades esteu treballant? Quantes persones no tenen un habitatge digne avui dia a Barcelona? Quantes es troben en situació de carrer?

Ferran Busquets (FB): Una del les dificultats que hi ha és la poca qualitat de les dades, per això estem mirant de promoure que es facin recomptes de persones que viuen al carrer. No anem bé si no tenim dades de qualitat sobre la pobresa que és visible i, per tant, la única que podem comptar amb precisió.

Des d’Arrels mantenim que hi ha 900 persones dormint al carrer un dia com avui segons les darreres dades de la XAPSLL en la diagnosi del 2013. Per altra banda, Tenim dades de Càrites que ens diuen que hi ha 450.000 habitatges buits a Catalunya i 231.000 unitats familiars que necessiten habitatge.

2. És la realitat del sensellarisme a Barcelona extrapolable a la d’altres pobles o ciutats de tot l’Estat?

FB: A les ciutats més grans la problemàtica és més visible perquè hi ha força més gent que als municipis més petits. Alguns serveis socials d’alguns municipis «envien» a persones que s’han quedat al carrer cap a Barcelona o altres capitals per què les grans capitals acostumen a tenir més recursos que els municipis més petits. Això no hauria de ser així ja que quan algú es queda al carrer, hauria de trobar una solució allà on és, però continuem pensant que algú qui no té recursos ja en té prou amb una solució allà on sigui.

3. Com ha afectat la crisi a aquesta situació?

FB: No tenir ingressos és un dels factors més importants a l’hora de poder continuar estant en un habitatge. En aquest sentit, la crisi ha augmentat el número de persones que dormen al carrer en la majoria de països europeus. A l’Estat les dades que hi ha indiquen un augment molt feble però això és degut a la manca de qualitat d’aquestes dades ja que, per exemple, l’enquesta de l’INE es basa en centres d’atenció i no comptabilitzen totes aquelles persones que no van als centres.

Per altra banda, les persones que estan més cronificades, és a dir, que porten més temps al carrer, ja ho estaven abans de la crisi. Estem parlant de 10, 20 o més anys al carrer. En aquest sentit, l’efecte de la crisi en les persones més cronificades arribarà més endavant si no fem res ara mateix.

4. Laia, assumint la complexitat del tema que ens ocupa i des de la teva experiència a (l’Espai de vincles-Rosalia Rendu) i al Centre Obert Heura, quines diries que són les causes d’aquestes situacions?

Laia de Ahumada (LdA): Les causes són múltiples, no n’hi ha una de sola: atur, trencament familiar, fragilitat personal, manca de xarxa social, adicció, malaltia… La persona que es troba en aquesta situació és com un violí sense cordes, o un trencaclosques que ha perdut la meitat de les peces. Les causes no són només personals, sinó també estructurals, d’una societat que no vetlla pel benestar de les persones, sinó pel guany econòmic i que cada cop llença més persones als marges de l’exclusió.

5. De quina manera queda marcada la vida i la dignitatd’una persona que ha passatpelcarrer?

LdA: Una persona que ha estat un llarg temps al carrer, costa molt de recompondre’s, però res és impossible si, des de les entitats i des de les persones que les acullen, es fa un a acompanyament, no només amorós, sinó també de reconeixement de les seves capacitats. “La nostra experiència ens fa valuosos” va afirmar ─en la Jornada de Participació de Feantsa/Arrels/Xapsll─  una persona que havia estat en situació de sense llar durant quinze anys i que havia estat convidada a participar en la gestió de l’entitat. Això és recuperar la dignitat i això és possible.

6. Fan els poders públics tot el necessari i possible per prevenir i resoldre aquestes situacions a fi de garantir un habitatge digne per a tothom? Si no es així, quines actuacions i polítiques públiques són avui més urgents?

S’estan fent moltes actuacions, però no són suficients. I és urgent el tema de l’habitatge. S’hauria de poder assegurar, d’avui per demà, que tota persona que viu a Catalunya tingués dret a un habitatge digne.

Sempre hi ha la sensació que no es dóna a l’abast, que sempre anem tard, que s’obren recursos i el nombre de persones al carrer es manté, i per tant augmenta, que sempre ens sobrepassa aquesta situació.  Però no es tracta només d’això, estem davant d’una crisi de model. La gent que viu al carrersón la punta d’un iceberg d’unmodel que no és sostenible, ni econòmicament, ni espiritualment, ni socialment.

a549ce449e

Imatge extreta de: Arrels Fundació 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.