Tots som els pares de l'Andreas

Tots som els pares de l’Andreas

Llorenç Puig. [Bon Pastor] Aquests darrers dies hem viscut un drama terrible a casa nostra: no només la mort de 150 persones en un accident d’avió, sinó la tragèdia que això hagi estat provocat expressament per una persona, a sang freda.

Tots hem quedat corpresos per la magnitud de la tragèdia, i encara més en veure que la causa no ha estat una fallada mecànica, sinó l’inexplicable comportament d’un jove de 28 anys que ha tallat brutalment la seva vida i la de 150 persones. Ens ha deixat sense paraules.

De seguida que es va tenir la terrible notícia, els familiars es van organitar per anar al lloc de l’accident, i van fer allà mateix una celebració religiosa per acomiadar els seus, i per fer el necessari dol. Entre ells hi havia també, es veu, els familiars de l’Andreas. També ploraven el seu fill, mort en l’accident.

Després, amb la troballa de la caixa negra de l’avió, i sentint la gravació del que passava a la cabina, es va prendre consciència del que havia passat. I aquesta família, ja colpejada pel dolor de la pèrdua del seu fill, va rebre una notícia encara pitjor. Com deia en unes declaracions l’alcalde d’un dels pobles de la zona de l’accident, “ha estat molt dolorós veure el pare de l’Andreas, totalment enfonsat, que porta sobre la seva esquena la responsabilitat d’aquest drama. És un home a qui s’ha trencat la vida. Ha experimentat el dolor no només per la pèrdua d’un fill, sinó perquè se sap en el centre d’una tragèdia que no ha desitjat”. I alguns diuen que l’han vist de genolls davant l’estela que s’ha posat a la zona en memòria de les víctimes…

Què deu haver passat pel cap d’aquest jove de 28 anys per fer una acció d’aquest tipus, tot i sentir el capità picant a la porta cada cop més fort i dient “per Déu, obre aquesta porta!”, tot i sentir les advertències de l’aparell i de la torre de control…? Impossible d’imaginar.

Tot això, però, ens pot motivar una reflexió sobre com vivim les relacions humanes i la vida. No sabem detalls de la vida de l’Andreas, encara que se’n van dient alguns. Però és clar que es va tancar en si mateix d’una manera inaudita, ignorant els avisos i les paraules de la màquina, la torre, el pilot de l’avió que el va cridar des de fora…

Problemes, tancament en si mateix, ambicions truncades, semblen un còctel que no va saber afrontar el jove copilot. És evident que aquest és un fet puntual, i que d’aquí no se’n poden treure grans conclusions generals. En cada instant del dia hi ha més de 8.000 avions en l’aire en tot el món. Cada dia, en cada instant, hi ha 8.000 pilots i copilots que estan en vol i fan la seva feina amb cura, responsabilitat i respecte per la vida. Però potser el drama que hem viscut ens pot ajudar a reflexionar sobre la nostra societat i els valors que la constitueixen. Potser aquesta tragèdia és una punta d’iceberg que mostra símptomes d’alguna malaltia que podem tenir com a societat…

En subratllaré tres:

1) La primera malaltia és la despersonalització de la nostra feina. Una societat que tendeix a l’individualisme fa que cadascú miri per si mateix, que faci la seva feina sense mirar ‘a qui es fa’, que només miri ‘allò que es fa’. És la malaltia de no veure la diferència entre fer i servir. ‘Fer’ té com a centre l’acció que es realitza. ‘Servir’ té com a centre la persona o persones a les que es fa aquest servei.

¿Potser des de la tradició cristiana podem remarcar més la força de la paraula ‘servir’, de la paraula ‘servei’, que tenim sovint oblidada? ¿Potser des de l’ensenyament social de l’Església podem recuperar la importància de les diverses dimensions de la feina, de la professió? ¿Potser hem de recordar les dimensions del treball que van més enllà de la percepció d’un salari per viure, o d’uns objectius professionals a assolir per satisfer una espècie de passió per l’honor, el poder, o el ‘ser més’?

Es ben significatiu com dos dies després del fatídic vol, un capità de la mateixa companyia aèria, Frank Woiton, va rebre a la porta de l’avió els viatgers: donava la mà a cadascun d’ells, els saludava en persona… Si l’Andreas hagués donat la mà als passatgers cada dia, si els hagués mirat als ulls en embarcar-se, si hagués fet moixaines als bebès que embarcaven… potser hagués intuït la riquesa i preciositat de les 150 històries humanes que acompanyava, plenes de relacions, afectes, passions, sospirs i il·lusions.

I potser hagués vist que, més enllà dels seus problemes, més enllà de les seves esperances frustrades i de la seva malaltia, cada persona, i ell mateix també, és digna d’admiració i de ‘respectuosa reverència’, com deia Thomas Merton en la seva epifania de Luisville… Potser s’hagués repensat la seva acció brutal i no hagués ignorat els crits de “per Déu, obre la porta!” que li etzibava el capità…

I nosaltres ens podem preguntar: en el que fem, en la nostra feina o els nostres quefers domèstics, mirem només ‘el que fem’, o bé mirem ‘per a qui ho fem’? Potser podem canviar la nostra manera de ‘fer’ perquè sigui cada cop més ‘servir’? ¿No hi hauria aquí una gran revolució en les nostres vides, en la nostra societat? Si els conductors d’autobusos, els metges, les infermeres, els mestres i professors, els venedors, els oficinistes, els botiguers, els empresaris, els treballadors de la neteja de les ciutats o de les nostres oficines… si tots veiessin a qui estan servint, a qui estan ajudant, a qui estan fent la vida millor, quantes coses canviarien! Podem veure nosaltres si patim aquesta malaltia de la ‘despersonalització’…

2) La segona malaltia que mostra aquest fet és la malaltia del ‘sempre més amunt’, la malaltia de l’ambició professional que fa trencar els obstacles que s’interposen. Cadascun dels certificats de baixa mèdica que l’Andreas trencava era, per a ell, un obstacle menys per assolir la seva ambició, el seu somni de grandesa de ser ‘un capità de vols de llarga distància’. Cadascuna de les mentides que deia responia al seu deler d’assolir el seu somni a tota costa, sense importar-li la resta, sense importar-li els mitjans.

¿Potser nosaltres algun cop ens deixem portar també per aquesta malaltia del ‘més i més’, del ser ‘decidit i ambiciós’, del ‘resoldre amb efectivitat els problemes que es plantegin’, del ser ‘persona sempre en creixement i per a la qual no hi ha obstacles’, per a la qual ‘tot és possible’? Cal anar amb compte perquè aquesta malaltia és contagiosa…

A vegades, grans projectes d’una gran empenta, d’una gran visió, són impulsats per grans empresaris, persones de gran visió i capacitat d’emprendre grans coses però que obliden els seus empleats, els seus proveïdors, obliden en definitiva les persones sobre les que se sustenta aquest projecte, i no dubten a ser durs per assolir els objectius, arraconar qui convingui, treure els ‘obstacles’ que s’interposen al seu objectiu… Potser hem de ser crítics amb els projectes de gran ’empenta’ que cerquen uns objectius magnífics però que no son prou humanitzadors, que no ‘miren el rostre i els ulls’ dels altres, de les persones, dels empleats, i especialment dels més vulnerables.

De la mateixa manera que es parla de canviar el PIB per un índex de felicitat, en les organitzacions i empreses potser caldria canviar l’índex d’assoliment dels objectius marcats per un ‘índex de justícia, de servei i de satisfacció dels treballadors i dels destinataris… O millor encara, un índex de ‘major servei a la comunitat i al bé comú’ de tal empresa o organització.

Potser així veuríem que la nostra ambició no ha de ser la pròpia satisfacció dels ‘vans honors’ que diu sant Ignasi, sinó la de servir i estimar més i més, amb justícia i amb una mirada a les persones respectuosa amb la seva dignitat.

3) I la tercera malaltia és la manca de resistència a la frustració. A vegades, sembla que se’ns presenti la conveniència que els infants no coneguin el ‘no’, i menys el ‘no és possible’. Sembla que a l’Andreas, la seva malaltia psicològica i sembla que ocular, li va suposar un ‘no és possible acomplir el teu somni’. I és clar, la frustració d’un projecte bonic és dura d’empassar…

Ens podem preguntar també nosaltres com és la nostra ‘tolerància al fracàs’, al canvi de plans, com és la nostra flexibilitat per canviar de plans quan una cosa no és possible, per acollir els límits de la realitat. Potser una porta que es tanca n’és una altra que s’obre de maneres inesperades… on l’important no és allò que jo volia, els ‘meus projectes’, sinó trobar maneres alternatives de donar sentit a la vida. Un sentit que es troba en el servei i l’estimació als altres que impulsa la nostra vida, acció i desigs.

Tots som els pares de l’Andreas, dels molts Andreas que hi ha i que som. Tots estem com ells, no només consternats, sinó xocats pel que ha passat.

Tant de bo la seva mort, i la dels altres 149 passatgers, no sigui inútil. Que almenys ens ajudi a reflexionar sobre quines persones estem formant en la nostra societat. Que siguem persones que miren amb afecte les altres persones; persones que no miren els seus propis interessos i projectes, sinó els de la comunitat i el bé comú; persones que són capaces d’afrontar amb dignitat i serenitat els fracassos i els límits inherents a la condició humana.

Descansin en pau.

empatia-estres

Imatge extreta de: Elige tu vida

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.