Ernest Botargues: “La gran tasca de l’acompanyant és estar en silenci i escoltar”

Ernest Botargues: “La gran tasca de l’acompanyant és estar en silenci i escoltar”

que-mort-no-malalt-Vivint_ARAIMA20140712_0029_5Veus. M.T. [Ara] Ernest Botargues té 43 anys i és educador, però dedica part del seu dia a dia a fer de voluntari a l’Associació Temps, on fa quatre anys que forma part del grup d’acompanyament a la mort a domicili. La seva tasca és aconfessional i està dirigida a malalts en estat terminal.

Quina és la importància de l’acompanyament a la mort?

De la mateixa manera que necessitem aprendre a viure, necessitem aprendre a morir. Fins que no ens hi trobem, no som capaços de mirar la mort als ulls. És per això que les persones que estan a prop de la mort necessiten ser acompanyades per expressar els seus neguits, manifestar la frustració pels projectes no acabats, tancar ferides i explicitar l’agraïment pels anys viscuts. Els familiars juguen un paper molt important en aquest procés, però de vegades eviten parlar de certes coses per por a fer mal a l’altre.

Com treballa un grup d’acompanyament a domicili?

Una de les funcions dels voluntaris és alliberar el cuidador, que en la majoria de casos és la dona o el marit de la persona malalta, perquè tingui temps per a ell. Les trobades al domicili amb el malalt són setmanals i duren entre dues i tres hores, cosa que genera un vincle de confiança. Amb el temps, les converses més informals passen a tractar els neguits, les pors i les coses boniques viscudes. La nostra gran tasca és estar en silenci i escoltar. De fet, la finalitat no és explicar al malalt què ha de sentir; l’acompanyant ha de ser facilitador del procés, no una interferència. El fet de parlar amb tranquil·litat, repassar la vida i acomiadar-se de la gent va pacificant el malalt, que de mica en mica encara la mort.

Per què en els últims anys han crescut els grups d’acompanyament al marge de la religió?

Les religions han donat diferents respostes a la qüestió de la mort, però qui és davant la mort és l’individu, creient o no. Les creences poden ajudar a viure la mort amb certa serenor, tot i que no sempre és així. Més enllà d’això, cal estar al costat del malalt i amb un respecte absolut per les seves creences.

Com ens hem de preparar per afrontar la mort?

Vivint amb plenitud. Al final de la vida queda el que és essencial i moltes coses perden valor. Una bona manera de preparar-se per a la mort és aprendre a valorar què és important. Quants cops ens hem penedit de no haver fet una abraçada, de no haver trucat, de no…? Vivint la vida ens preparem per a la mort.

que-mort-no-malalt-Vivint_ARAIMA20140712_0029_5

Imatge extreta de: Ara

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.