Precariat

Precariat

Vicent Martínez GuzmánEnguany, al Seminari Social de Cristianisme i Jutícia estem reflexionant sobre les condicions del treball en el context de l’anomenada crisi. A la sessió de febrer vam ser estimulats pels suggeriments del jove professor David Casassas. Ens va convidar a pensar les males condicions dels contractes de treball per la manca de simetria entre les parts: uns són els desposseïts i altres els qui posseeixen cada vegada més. L’assalariat va perdent llibertat, va pauperitzant-se, i sembla que no es veu sortida.

En canvi, la riquesa es va produint per «l’acumulació de la despossessió». No es només qüestió de desigualtats, sinó que aquesta lògica fa més «disciplinada» la gent treballadora. Els drets socials haurien de permetre una reapropiació de la llibertat. Què passa si cada vegada hi ha menys drets socials? La Renda Bàsica Universal pel fet de ser ciutadans alleujaria les condicions en què se signen els contractes de treball i incrementaria la simetria entre les parts contractuals.

De tota manera, s’estan excloent cada vegada més éssers humans del sistema de relacions econòmiques, mitjançant l’anomenada «flexibilització» dels contractes. S’està incrementant la precarització, com estudia Guy Standing (El Precariado: una nueva clase social; Precariado: Una carta de derechos). No obstant això, què passaria si canviéssim la noció mateixa de treball deslligant-la del contracte assalariat i potenciant una vida pluriactiva?

Pel que venim aprenent, interpreto, caldria subvertir la noció mateixa de flexibilització i passar d’una flexibilització imposada i excloent a una flexibilització triada que afavoriria les múltiples dimensions de les activitats humanes, com ara la cura dels altres, la música o el lleure. Recorda aquella alternativa a l’home unidimensional de Marcuse.

És clar que si el subsistema dels diners encara segueix colonitzant el món de la vida quotidiana, com diu Habermas, i si per sobreviure ho hem de fer amb diners, caldrà assegurar una renda bàsica universal. En qualsevol cas, està la qüestió, com es va advertir des de l’experta en Dret del Treball del seminari, Julia López, de com regular tot això, atès que els drets socials dels qui treballen, són el límit que té la part contractual posseïdora per no actuar de manera arbitrària.

El precariat, segons Standing, es diferent de la classe obrera, el proletariat o la classe mitjana amb una ocupació estable, com la coneixem. Els precaris tenen un estatus informal. La mateixa paraula intenta combinar el sentit de «precari» i el sufix final de proletariat, per indicar que, ara per ara, és una classe social «en sí» que està en formació, però no «per a sí», perquè, atesa la seva heterogeneïtat, encara no ha pres consciència de la seva capacitat de transformació social. Experimenta «les quatre as»: aversió (o ira), anomia, ansietat i alienació. Està en un procés regressiu del ciutadà amb drets (citizen) a mer resident (denizen) sense drets de ciutadania.

Em recorda la reivindicació del «dret a tenir drets» d’Arendt i Benhabib (Los derechos de los otros) que aplicàvem als immigrants: calia reconèixer que tenen drets humans i, en arribar a un estat, adquirir drets de ciutadania. Ara passa al revés, es van desposseint els drets de ciutadania, i, «de quedar-ne algun» només serien els drets com a éssers humans. Encara més dolorosament, evoca les vides tirades com a deixalles de Bauman (Vidas desperdiciadas) que, com l’homo sacer d’Agamben, sols tenen «la nua vida», la propietat de la vida però desposseïda de drets; sense «usdefruit» de la seva pròpia vida. O les vides precàries de Butler, per les quals, quan es perden, no paga la pena portar dol, «no són vides dignes de plorar per elles». Els termes «injustícia i pobresa», segons Sassen, resulten insuficients per explicar aquesta lògica d’expulsió (Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global).

Ja en 2003 a l’editorial de l’HOAC, Díaz-Salazar advertia sobre la precarietat del proletariat (Trabajadores precarios). Ara, sembla que hi ha el problema de fons de si encara s’han de fer polítiques pensant amb la «plena ocupació» o si el que cal és repensar el treball mateix recuperant les múltiples dimensions de les activitats humanes. Sobretot, perquè la capacitat d’exclusió de les relacions de producció i de creació d’éssers humans precaris és intrínseca al sistema i cada vegada és més potent; especialment, com hem vist a aquest seminari, a partir del Consens de Washington. Standing diu que un creixement de l’ocupació, en la nova lògica de la globalització, ja no vol dir menys pobresa, com ha descobert fins i tot Alemanya, parlant de «treballadors pobres».

Així, proposa distingir entre el treball assalariat i mercantilitzat (labour) i treball en general (work), del qual aquell només seria una part. Distinció que hauria de portar a la revisió del «dret del treball», ara en sentit genèric per a tots els ciutadans. Des del precariat, com a classe emergent, es podria promoure la transformació social (en el sentit de Polanyi) amb cinc principis de justícia social: la diferencia a favor dels grups més insegurs (Rawls), no regular només els treballadors sinó també els «rics ociosos», enfortir els drets i minvar el poder de la discrecionalitat i la beneficència, treball digne i satisfactori en tots els sentits, no només remunerat, i contenció ecològica. A més, proposa una Carta del precariat, amb vint-i-nou línies mestres entre les que hi ha regular el treball flexible, promoure les comunitats d’ocupació, aturar la política classista de la immigració, deixar de demonitzar els discapacitats, instituir un dret al coneixement i a l’assessorament financer, desmercantilitzar l’educació, avançar cap a una renda bàsica universal, participar en el capital per mitjà de fons sobirans de riquesa, revitalitzar els bens comuns i la democràcia deliberativa, remarginalitzar les organitzacions benèfiques…

Al meu parer, el tema ultrapassa certament els aspectes laborals i afecta, com diria Arendt, a la condició humana. Els éssers humans som relacionals amb moltes activitats, entre les quals la labor (pónos, labor, travail i Arbeit), que seria el treball penós i amb esforç. «Treball» ve dels tres pals que servien per torturar. Altra activitat seria «fer obres, obrar» (érgon/ poíēsis, facere o fabricari, ouvrer, werken/herstellen i work), serien «obres productives i creatives» alhora, «obres d’art». Finalment hi hauria l’acció d’on sorgiria la política i el poder com a capacitat de concertació. Les dues primeres tires de paraules reflectirien el tema de què estem tractant.

Interpreto que el precariat transformaria el treball penós en un obrar creatiu, fent polítiques per a ciutadans no per a mers residents amb una vida sense usdefruit. Per cert que, «els qui treballen per fer les paus» a Mt 5,9 són poioi, obrers per a fer les paus amb creativitat en el marc de la subversió del sermó de la muntanya.

Caldrà prendre consciència («consciència de classe per a sí») que tots i totes «som precaris» i necessitem transformació?

protesta_getty_230713-columnas_8

Imatge extreta de: Ssociólogos

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.