Tots contra les finances?

Tots contra les finances?

Veus. Anselm Jappe. [La Directa] Aparentment, les coses són molt simples.

La crisi financera que va esclatar el 2008 –i que està lluny d’haver acabat– ha revelat el veritable rostre del capitalisme contemporani: l’economia i, al cap i a la fi, la societat sencera són dominades per les altes finances. Els bancs, les assegurances i els fons d’inversió no inverteixen en la producció real, sinó que destinen pràcticament tot el diner disponible a l’especulació i només enriqueixen els especuladors, al mateix temps que destrueixen llocs de treball i generen misèria. El capital financer pot dictar la seva llei als governs, fins i tot dels països més rics, quan no prefereix corrompre’ls. També compra els mitjans de comunicació. Així, la democràcia està buida de tota substància.

Algunes persones pensen que aquests mateixos “amos del món” han creat la crisi actual per aconseguir beneficis encara més abundosos i aplicar mesures dràsticament antipopulars. De fet, els estats, que escatimen inclús en despeses importants pel bé públic, han sabut trobar sumes astronòmiques per rescatar la banca i els beneficis dels seus accionistes. Davant d’aquesta situació escandalosa, cal comprometre’s perquè es dugui a terme una veritable política i que un govern d’esquerres posi límits estrictes a les finances, defensi el treball assalariat i recuperi la plena ocupació. Només falta trobar els candidats capaços de federar les diferents ànimes de l’esquerra de cara a les eleccions.

Causes i símptomes

Però, tot plegat és així de simple? Estem segurs que les finances totpoderoses i les polítiques neoliberals que les recolzen constitueixen la causa principal de les turbulències actuals? I si, per contra, aquestes causes no fossin més que els símptomes d’una crisi més profunda, d’una crisi de tota la societat capitalista? El que confereix valor a les mercaderies és el treball que les crea. Com menys treball es necessita per produir mercaderies, menys valor tenen i més barates són. Però també donen menys benefici. El guany en productivitat, element clau del desenvolupament capitalista, té com a efecte paradoxal la disminució del valor i de la plusvàlua de cada mercaderia particular.

Quan els mecanismes de compensació –en particular, l’augment de la producció– van esdevenir insuficients per compensar la caiguda de la rendibilitat, el capital va començar a dirigir-se –especialment a partir dels anys 70– cap al “capital fictici”, on el crèdit genera altres crèdits. Això ha proporcionat beneficis notables a uns pocs i ha provocat estralls socials enormes. No obstant això, més aviat es tracta d’una fugida endavant del sistema capitalista que no pas d’una expansió. És impossible eliminar la causa profunda de la crisi permanent de valorització del capital: la substitució de la força de treball per la tecnologia, que no crea valor per si mateixa.

Durant les darreres dècades, l’especulació –lluny de ser el factor que pertorba una economia sana– ha permès continuar alimentant la ficció de la prosperitat capitalista. Sense les crosses ofertes per la financerització, la societat de mercat ja s’hauria enfonsat, amb els seus llocs de treball i la seva democràcia. Actualment, la corda sembla que estigui a punt de trencar-se definitivament. El ministre italià de finances, Giulio Tremonti, ho ha expressat de la següent manera: “És com en un videojoc. Matem un monstre, pensem que podem aturar-nos aquí, però, de cop i volta, n’apareix un de nou encara més perillós” (aquesta metàfora permet, al mateix temps, comprendre què fa, avui, un ministre en el seu temps lliure).

Una crisi estructural

El que mostren les crisis financeres és l’esgotament de les categories de base del capitalisme: mercaderia i diner, treball i valor. El capitalisme no és solament la dominació d’alguns rics malvats sobre els treballadors. El capitalisme consisteix essencialment en la dominació impersonal que exerceixen la mercaderia i el diner, el treball i el valor sobre la societat en la seva totalitat. Aquestes categories han estat creades per la mateixa humanitat, però les observem com si fossin els déus qui les governen. Això és el que Karl Marx va anomenar el “fetitxisme de la mercaderia”. Avui, tot el món hi participa. És evident, però, que no ho fem tots amb els mateixos rols ni els mateixos beneficis.

Davant del totalitarisme de la mercaderia, no ens podem limitar a cridar davant de les oficines dels especuladors i d’altres lladres: “Torneu-nos els diners”. El que cal, més aviat, és entendre el caràcter altament destructiu del diner i de la mercaderia, del treball que els produeix. La demanda d’un capitalisme sanejat que pugui repartir millor i ser més just és una il·lusió. Els cataclismes actuals no són provocats per la conjuració de la fracció més rapaç de la classe dominant. Són la conseqüència inevitable dels problemes que formen part de la mateixa natura del capitalisme. El recurs al crèdit no era una perversió corregible, sinó un darrer sobresalt pel capitalisme –i per aquells que hi viuen immersos.

Tenir consciència de tot això evita que caiguem en la trampa del populisme que vol alliberar els “treballadors i estalviadors honestos” –considerats simples víctimes del sistema– de la influència d’un mal personalitzat en la figura de l’especulador. Salvar el capitalisme atribuint totes les seves mancances als enganys d’una minoria internacional de paràsits és quelcom que ja hem vist en la història. És del tot insuficient dir, com va fer Stéphane Hessel en una entrevista a Le Monde: “L’economia financeritzada és el principal enemic”.

L’única alternativa és una crítica veritable de la societat capitalista en tots els seus aspectes (i no només del neoliberalisme). El capitalisme no és només el mercat únic, l’Estat representa l’altra cara de la moneda. Estructuralment sotmès al capital, l’Estat li proporciona els mitjans econòmics indispensables per la seva intervenció. L’Estat no pot ser l’espai públic sobirà de la presa de decisions. En tant que binomi Estat-mercat, el capitalisme no és –o ja no és– una simple restricció que s’imposa des de l’exterior a subjectes refractaris. El sistema de vida que ha creat es considera desitjable des de fa molt temps i la possibilitat de la seva fi es percep com una catàstrofe.

La deserció com a resposta

El moviment pel decreixement s’inscriu, per contra, en la línia d’aquells que critiquen els continguts de la “prosperitat” capitalista. Renunciar a l’expectativa d’un creixement econòmic permanent i, en conseqüència, a la disposició més gran de mercaderies pressuposa, efectivament, superar els límits d’un model econòmic alternatiu i imaginar la sortida de tota la “civilització” capitalista.

Però, justament, el problema rau aquí. El decreixement es veu raonable, reformador, gradual, possible immediatament. Fa una crida a la bona voluntat de tothom, responsables i “electes” inclosos. D’aquesta manera, escamoteja, per càlcul o per ingenuïtat, el problema central: el desig obsessiu de creixement. Fins i tot si aquest creixement es presenta a les nostres societats com una creença religiosa, no és un simple esquer de la intel·ligència que podem combatre amb bons arguments sense atacar, al mateix temps, l’arrel d’aquesta necessitat de créixer permanentment que experimenta l’època moderna –i només ella. Aquesta arrel és la transformació incessant de treball en valor i la necessitat d’augmentar la producció global per contrarestar els efectes de la disminució del valor contingut en cada mercaderia particular. La crisi ecològica n’és la conseqüència ineludible. No es tracta, doncs, de reivindicar la “plena ocupació”, que en realitat no és possible ni desitjable, ni es tracta de “distribuir el treball”. Més aviat, el que cal és acabar amb el fet que no puguem viure sense, prèviament, vendre el nostre treball, sovint inútil i alienant, fins i tot nociu.

Si els decreixentistes no volen acabar, un dia o altre, donant les receptes sobre la millor manera de viure dignament la seva pobresa a les víctimes de la fúria capitalista o convertint-se en els consellers d’algun príncep ecològicament il·lustrat, han de plantejar la sortida de la societat mercantil on l’activitat social pren la forma de la mercaderia i del diner, del treball i del valor. Encara s’ha de trobar la via, però podem avançar que l’alternativa no passarà per una apropiació de les institucions de l’Estat a cap nivell. L’alternativa sorgirà més aviat d’un moviment de deserció de totes les formes que volen fer-nos creure que sempre serem els ciutadans d’una democràcia respectable, fins i tot quan l’economia mercantil ens ha convertit en “no rendibles” i “superflus”, actuals o potencials.

capitalismo3

Imatge extreta de: ATTAC Madrid

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.