Ciutadà Jesús

Ciutadà Jesús

Ciudadano Jesús Foto Brais G. Rouco IEFC (6)Jorge PicóLa imatge de Jesús avui dia és una imatge domesticada, feta a la mesura de les nostres comoditats, diluïda voluntàriament perquè no ens interpel·li i ens permeti tranquil·lament ser consumidors i no ciutadans. Jesús ha estat adorat moltes vegades pel que no és, malinterpretat… i la seva oferta, buidada de sentit. Perquè si no, a què ve jurar càrrecs polítics amb tanta Bíblia a prop si després les persones no són el primer? Tot el contrari del que és el cristianisme: la religió de la memòria, una memòria que ens incomoda recordant el que hauríem de ser i no arribem a ser.

L’obra de teatre que vaig treballar a l’Institut de Teatre de Barcelona començava amb quatre periodistes llegint una notícia de Rosa Montero titulada “Socorro”. Un d’ells demana espai al diari perquè té un relat per comunicar al món, una bona notícia que el portarà fins al cor del neoliberalisme: els Estats Units d’Amèrica. El periodista -el públic ho anirà comprovant a mesura que l’obra avança- és un transsumpte de Jesús. I si un periodista acaba ocupant-se de la dignitat humana negada de manera estructural, la seva vida corre perill.

Dirigir en teatre és demanar als ulls que vegin allò que és costum com a inexplicable, que la rutina la vesteixin de sorpresa, i sobretot, com deia Brecht, allà on diu regla, veure-hi abús. En Ciudadano Jesús la Mare de Déu donava a llum sota una taula on dos israelians presumien exhibint les seves compres. Així, els crits de dolor del part s’alternaven amb les exclamacions d’entusiasme dels consumidors sense que s’arribessin a veure mai. Quan li vaig preguntar a Fernando Díaz Abajo, al qual des d’aquí agraeixo els seus consells i indicacions mentre muntava l’obra, on naixeria avui Jesús, em va contestar: “Pensa en llocs per on passem més indiferents al que passa al voltant. Jo crec que aquí. En mig d’una plaça en rebaixes de Nadal?”.

A l’entrada a Jerusalem (Mt 21 1-11), l’actor que interpretava a Jesús demanava als seus deixebles-periodistes que pugessin a “la Bestia”, el tren que transporta centreamericans indocumentats entrant per Chiapas fins al nord de Mèxic, abans d’arribar al nostre actual Imperi Romà: els Estats Units d’Amèrica. Aquest tren (en el muntatge projectem l’inici del documental que Pedro Ultreras ha fet) era la somera i el pollí que Jesús demana als seus deixebles que busquin per entrar a Jerusalem. I l’autoritat de Jesús (Mt 21, 23-32) passava en un casino on els personatges combregaven bitllets (rubles, euros, dòlars…) de la mà d’un croupier-reverend que els deia amb cantarella de sacerdot: “Fons Monetari Internacional, Moderació salarial, Taxa d’Interès…”. I els personatges, prèviament senyats, contestaven “amén”.

En teatre, les accions del personatge són les dades que tenim per saber-ne i deduir-ne el caràcter. Una cosa així com el “per les seves obres els coneixereu” (Mt 7, 15-20). El novel·lista veu els esdeveniments a través de la ment; en teatre són els esdeveniments, els fets, els que informen, ja que els bons autors saben jugar la distància que hi ha entre el que el personatge diu i el que fa. Sempre és sucós en l’art escènic establir ponts entre el passat i el present, revitalitzar i fer transfusions sanguínies a la tinta escrita perquè envermelleixin les paraules, i si és possible, ruboritzin l’espectador. Però hi ha una part de la feina que cada vegada em commovia més, i que és la més difícil d’interpretar per a qualsevol actor: quedar-se a soles amb Déu. L’orant. Jesús prega a Getsemaní (Mt 26, 36-46). Sentir la seva presència, transcendir. Acostar-se a aquest Déu que rebenta la història de l’home i li proposa una oferta de compassió. Que qualsevol acció en escena parteixi d’aquesta voluntat d’acostar-s’hi. Enorme tasca per a un actor. Una sensació d’infinit, de sentir desbordat. “El joc de l’actor serà sempre un misteri”, deia el meu mestre Jacques Lecoq. Jo només arribava a dir a l’actor: “mira aquest focus que es va encenent, potser en la llum trobes quelcom, respira…”. I ara, defalleix, “m’ha envaït una tristesa de mort” (Mt 26, 37).

Per al moment de la crucifixió, José  Ignacio González Faus, a qui també agraeixo moltíssim una tarda d’escolta on li vaig explicar les idees del muntatge, em va proposar dir tres frases: “Pare, no saben el que estan fent, perdona’ls”. I després el nostre periodista-Jesús l’escriu, lligat a la cadira elèctrica. “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. L’actor dubta, el cap cau. “Pare, a les teves mans poso la meva vida”. El cap s’aixeca a poc a poc, busca el focus i una llum s’encén a través de la tanca de Melilla que formava part de l’escenografia. Un dels privilegis dels directors és situar-se on estan els actors en els assajos, veure el que ells veuen. Des d’allà el ferro de la reixa semblava liquar-se, i m’envaïa una sensació d’infinit, ja que això és de vegades el teatre: un acte de fe, un balbuceig davant del misteri.

Ciudadano Jesús Foto Brais G. Rouco IEFC (6)

Fotografia de Brais G. Rouco IEFC. Escena de Ciudadano Jesús

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.