La vida enfront de l'ebola

La vida enfront de l’ebola

Núria CarreraFa ja 5 setmanes que estic a Sierra Leone. La noció del temps aquí és difícil d’explicar, tan llargs els dies però a la vegada tot passa tan ràpid…

Fa quasi 4 setmanes que vàrem obrir un nou centre de tractament d’ebola, molt gran i xulo, amb un component novedós fins la data que és que inclou una maternitat, per tots els casos de dones embarassades que quan sospiten que poden tenir alguna cosa, no les atenen a l’hospital. Així doncs, la nostra primera pacient va ser una noia de 18 anys, l’Adama, embarassada de segon trimestre, i que va ser confirmada amb ebola. Va abortar dins del centre i joiosament, la vàrem donar d’alta, tot un èxit, doncs fins ara, les dones embarassades tenen una mortalitat altíssima.

La segona dona embarassada confirmada amb ebola que vàrem hospitalitzar ja fa 2 setmanes, és la Yalie, de 8 mesos, que ens té el cor robat a tots. Ja té tres fills, i com era d’esperar, ha perdut també el crio, tot i que amb ella ha estat una mica més complicat. Ella es va curar del virus però el crio estava mort a dins i havia de sortir. Se li va induir el part i com temíem, va començar a sagnar moltíssim. Va estar francament al llindar de la mort, però la seva fortalesa i ganes de viure l’han ajudat a recuperar-se. Si tot va bé, demà ja li donaríem l’alta. El més important en aquests casos és que es curi la mare, ja que els nanos malauradament ja sabem que tots moriran.

L’Ibrahim és un crio de 18 mesos, que va ser admès al Centre de Tractament d’Ebola (CTE) el dia 16 de gener. Va arribar referit com un cas confirmat d’un altre centre. L’àvia, de la que presumptament s’havia contagiat, estava admesa a un altre centre de tractament. El tiet, de 16 anys, que també n’havia resultat infectat, no ho ha pogut explicar. En veure’l, només em venia al cap el mal pronòstic d’un crio d’aquesta edat. En fer l’ingrés i deixar-lo al seu llit, solet, va plorar una llarga estona. Ens demanàvem com ho faríem per cuidar aquesta criatura tenint en compte que malauradament, no sempre podem estar a dins amb els pacients. No l’importava com anàvem vestits, ni si el tros de cara que podia intuir-se, el que es mostra a través de les ulleres, era d’una pell d’un altre color. Ell sols volia que l’agafessin en braços.

No va plorar més durant tots els dies en que va estar hospitalitzat, passant per moments molt crítics de salut, hidratació per via endovenosa i veient morir altres companys. L’Ibrahim, sense pronunciar un sol mot, es va guanyar l’afecte i atenció de tot el personal que treballem al centre, tant sanitari com no sanitari,així com de la resta de pacients admesos. La Yalie, ha estat el seu principal suport. En ella reconeixia la figura d’una marassa, i als dos els hi anava molt bé. No la deixava anar ni a la latrina sola. Es va formar com una petita família entre els pacients admesos a la tenda de confirmats. Dormia cada dia acompanyat, a part de la visita que rebia cada nit d’una persona curada que ens ajuda com a cuidador, pel fet de poder entrar sense haver de vestir-se amb tota la indumentària.

En algun moment del dia també apareixien els pares, però això no impedia que seguís tot el dia a la Yalie, que el cuidava com si fos el seu fill, i que en veure’ns entrar per fer la visita, ja estirés els braços perquè l’agafessis.

Van passar els dies més  crítics fins que va arribar el gran dia en què estava asimptomàtic. El dia en què el vaig tornar a sentir plorar, en deixar-lo de nou al seu llit abans d’acabar la visita, em vaig adonar que el pronòstic havia canviat. Era hora de repetir de nou el test, aquesta vegada per veure si estava ja curat. No us podeu imaginar l’alegria col·lectiva en rebre el resultat negatiu.

L’hora de donar una alta d’un pacient que ha estat curat, és el millor moment, i del qual els nodrim per continuar en aquesta lluita. Cada alta ha estat sincerament especial, per la història del pacient, per tot el que deixa darrere, per tot el que pateixen i la fortalesa que mostren. Aquesta alta però, la cinquena des de l’obertura del centre, va ser molt especial, per l’edat de l’Ibrahim, per haver estat admès sol, per tot el que ens ha ensenyat i transmès només amb el seu comportament, perquè és un lluitador nat. Malgrat ell no recordi més endavant aquest mal tràngol, estic convençuda que està forjant ja un caràcter i una forma d’encarar la vida. I és que és ben cert que aquí, especialment a l’Àfrica, només els més forts sobreviuen.

A la sortida l’esperaven família i tot el personal del centre que es va poder escapar a rebre’l. Afortunadament, i a diferència de molts altres casos, la rebuda per part dels pares va ser espectacular. El pare es va emocionar com no he vist mai plorar un home a l’Àfrica. L’Ibrahim seguia com sempre, ben seriós i amb molta enteresa. I enmig de tanta alegria, vaig veure en Samura, un altre nen de 10 anys hospitalitzat que havia cuidat molt l’Ibrahim, especialment durant els seus darrers dies. Plorava silenciosament. M’hi vaig apropar. Francament, no sé si plorava d’alegria per l’Ibrahim, de tristesa perquè ja marxava i deixava un buit al centre i potser també en el seu llit, o perquè es demanava encara com acabaria ell, també sol dins el centre.

Ja hem donat d’alta curats a 5 pacients. Ben aviat esperem poder també donar d’alta a la Yalie i en Samura, de 10 anys. Malgrat haver viscut també moltes morts, donar d’alta curades a dues embarassades, un crio de 18 mesos i altres que han deixat meitat de la família enrere però que lluiten per la vida com si comencés de nou, crec que es pot considerar ja com una victòria.

Sembla ser també que els casos donen ala baixa. Tan de bo sigui veritat i ben aviat es pugui treballar en tot el que aquest massiu ebola ha arrasat.

 embarazadsa

Imatge extreta de: El Nacional

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.