Dispersió

Dispersió

Lucia MontobbioReconec la dispersió com un risc quotidià. Quan començo una cosa i durant el procés penso en iniciar moltes altres abans d’acabar amb el que m’he proposat fer. Això provoca moviment, i no sempre és graciós.

Quan trobo la manera de fer les coses amb més calma, descobreixo que trigo uns minuts més, però no molts més, en temps no és tanta la diferència. Sí que hi ha canvis en el nivell de calma, de concentració o claredat.

Fa poc vaig anar a una conferència de Sor Lucía Caram. Ella utilitzava una metàfora que ara descontextualitzo per transmetre millor la idea. Imagineu una gerra d’aigua amb terra, si la moveu d’un costat a l’altre, l’aigua s’agitarà, s’enterbolirà. Si no deixem una mica d’espai entre activitat i activitat, no veiem el fons. L’aigua necessita estar reposant un temps, quieta, parada, i així tornar a ser transparent.

És en aquest punt on voldria recuperar una fragment del llibre Biografia del silenci, de Pablo d’Ors: “Vaig comprovar que quedar-se en silenci amb un mateix és molt més difícil del que, abans d’intentar-ho, havia sospitat. No vaig trigar a extreure d’aquí una nova conclusió: per a mi resultava gairebé insuportable estar amb mi mateix, motiu pel qual escapava permanentment de mi. Aquest dictamen em va portar a la certesa que, per àmplies i rigoroses que haguessin estat les anàlisis que jo havia fet de la meva consciència durant la meva dècada de formació universitària, aquesta consciència meva seguia sent, després de tot, un territori poc freqüentat. La sensació era la de qui remena al fang. Havia de passar algun temps fins que el fang es fora posant i l’aigua comencés a estar més clara. Però sóc voluntariós, com ja he dit i, amb el pas dels mesos, vaig saber que quan l’aigua s’aclareix, comença a poblar-se de plantes i peixos. Vaig saber també, amb més temps i determinació encara, que aquesta flora i fauna interiors s’enriqueixen com més s’observen. I ara, quan escric aquest testimoni, estic meravellat de com podia haver tant fang on ara descobreixo una vida tan variada i exuberant”.

Llavors, a la gerra de Sor Lucía Caram, se li afegeixen a llarg termini plantes i peixos, que llegeixo com una riquesa interior. Comentant amb altres persones aquesta metàfora, he sabut que també Xavier Melloni sj l’ha fet servir en alguna ocasió, per exemple en la seva conferència sobre “l’espai del silenci” a l’església de Santa Anna quan se celebrava la iniciativa de 15 minuts al cor. “Va parlar sobre el silenci, i va exposar la idea que nosaltres érem com una gerra que venia atrafegada del treball i de caminar corrent sempre i que per poder silenciar-nos havíem d’estar parats una estona perquè l’aigua que portàvem dins es calmés, es posessin totes les impureses i poc a poc fora cristal·lina i comencéssim a veure la llum”, em comenta una de les assistents.

El silenci ens ajuda a que l’atenció sigui més plena, i a evitar la dispersió. Un últim exemple, aquesta vegada és un conte que em va explicar un professor i que passa en un monestir budista. Un alumne torna al temple després d’haver fet un llarg pelegrinatge en què ha après a contemplar. O això diu ell. El mestre rep l’alumne i li pregunta: ¿quan has entrat, on has deixat el teu bastó, a la dreta oa l’esquerra de la porta? L’alumne es queda parat i respon que no ho sap, que no recorda. El mestre li diu que ja pot continuar practicant la contemplació.

Us convido a que trieu qualsevol acció i la realitzeu un temps només concentrant-vos en això. És clar que el cap pensarà, no deixa de fer-ho mai, però quan passi, convideu-lo de nou a concentrar-se en aquell dinar, aquella conversa, aquell gest. I a veure què passa.

Jarra_BMontobbio

Il·lustració de Beatriz Montobbio.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.