Pot tenir límits la justícia?

Pot tenir límits la justícia?

Antoni Soler RicartEn el marc d’un seminari sobre els canvis profunds que estem vivint, apareix el tema de la crisi del model europeu de les darreres dècades, basat en l’anomenat estat del benestar. Immediatament a tots ens sorgeixen les preguntes sobre si aquest estat del benestar és sostenible, si no haurem anat massa enllà, si podem continuar demanant a l’estat que doni cobertura a tanta demanda, en definitiva, ens preguntem pels límits de l’estat del benestar.

En aquest punt, em ve al cap un article de l’Alfons Banda, que fa ben poc he llegit en el llibre L’ombra de la pau, un magnífic recull d’alguns dels seus escrits, sempre lúcids, que ens conviden a anar un pas més enllà. Per cert, aquest llibre editat per l’Institut Català Internacional per la Pau i Fundipau, en el primer aniversari de la seva mort,  es presenta públicament justament avui.

La resposta de l’Alfons és clara: “no hi ha límits, hi ha opcions”. Les opcions prèvies, moltes vegades inconscients, són les que dicten les preguntes, que no són en absolut neutrals. Dit d’una altra manera, les preguntes que formulem delaten les opcions prèvies, que sovint resten amagades, ja que formen part de la ideologia dominant  i, per tant, de l’ambient que respirem.

Fixem-nos en el canvi de perspectiva que obtenim si comencem a canviar les preguntes: És sostenible mantenir els paradisos fiscals? Ha de tenir límits l’acumulació de riquesa en unes poques mans? És sostenible la despesa militar exorbitant? Podem permetre’ns continuar amb aquestes emissions de diòxid de carboni? O amb l’explotació de recursos no renovables? És sostenible una economia basada en un creixement il·limitat? Caldria posar fre a l’economia financera especulativa?

Preguntar-se pels límits de l’estat del benestar suposa acceptar que hi ha altres prioritats que el benestar de les persones i que aquest pot ser sacrificat a aquelles prioritats. Segurament hi ha moltes coses a qüestionar abans que l’estat del benestar, o, tornant a citar l’Alfons, “és que l’estat democràtic té alguna altra funció que garantir el benestar dels ciutadans que el formen i el mantenen?”.

Se’ns ha anat imposant una ideologia com si fos una llei immutable. D’acord amb ella, tot ha d’estar supeditat al negoci i si l’estat del benestar ens fa menys competitius, caldrà limitar-lo o privatitzar-lo per fer-ne també objecte de negoci.

Pot tenir límits la justícia i la dignitat de les persones?

Se-vende-estado-de-bienestar

Imatge extreta de: ATTAC

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.