Valeria Méndez de Vigo. L’educació és el gran motor del desenvolupament personal. És a través de l’educació que la filla d’un camperol pot arribar a ser metgessa, que el fill d’un miner pot arribar a ser el cap de la mina i que el descendent d’uns pagesos pot arribar a ser el president d’una gran nació. Nelson Mandela
Les paraules de Mandela són avui més actuals que mai. I és que la funció decisiva que té l’educació en el desenvolupament individual i col·lectiu de les persones i dels pobles està àmpliament demostrada i és especialment rellevant en un moment com el present, en què el debat sobre la desigualtat ha entrat de ple en les agendes públiques. El 8% de la població més rica del món posseeix el 50% dels ingressos a nivell mundial, mentre que el 92% comparteix el restant 50%[1]. 1.200 milions de persones viuen amb menys d’1,25 dòlar al dia, i 175 milions de joves de països d’ingressos baixos i mig baixos són incapaços de llegir una oració o llegir-ne part.
Si bé la desigualtat ha existit sempre, sobretot en els països més empobrits, en els últims anys s’ha augmentat de manera notable a Europa i als Estats Units, també com a conseqüència de la crisi econòmica i financera. Tal i com denuncien nombroses institucions, en la majoria dels països desenvolupats, la bretxa entre rics i pobres és la més alta dels últims 30 anys. Avui la desigualtat és un problema greu en gairebé tots els països del món.
La desigualtat genera inequitat en l’accés a l’educació, però també passa el contrari: l’absència d’educació o una educació de baixa qualitat és generadora de pobresa i desigualtat. Els nens i nenes que no poden desenvolupar el seu potencial a través de l’educació veuen condicionat el seu futur, es veuen condemnats a una situació crònica de pobresa i exclusió. Són nens, i sobretot nenes, de famílies pobres, en zones rurals, en països en conflicte, en situació de refugi o desplaçament, amb necessitats educatives especials, entre d’altres col·lectius.
Al setembre de 2015, la comunitat internacional ha de posar-se d’acord per establir la nova agenda de desenvolupament per als propers 15 anys. La nova agenda ha d’estar protagonitzada per la lluita contra la desigualtat, amb l’educació com un dels pilars fonamentals per combatre-la.
Perquè, efectivament, a més d’un dret, l’educació és l’eina fonamental per promoure la mobilitat social i multiplicar les oportunitats de desenvolupament, de forma equitativa, de totes les persones.
Però perquè això sigui així, cal que l’educació sigui de qualitat, inclusiva i equitativa, atès que, en cas contrari, el que fa és reproduir les desigualtats socials existents.
Què es pot fer en educació per afrontar la desigualtat? Algunes de les polítiques i estratègies d’una educació de qualitat inclusiva que afronti la desigualtat, se centren en afrontar la diversitat a l’aula i fugir de l’estandardització, que perjudica aquells que estan en situació de desavantatge. És fonamental assegurar la gratuïtat de l’ensenyament, incloent-hi matrícules i costos indirectes (llibres, transports, materials, uniformes), que suposen moltes vegades obstacles insuperables per a les famílies més pobres, i aplicar beques o incentius per a estudiants pertanyents a col·lectius desfavorits. En molts països d’Amèrica Llatina, de fet, els sistemes de protecció social han vinculat les prestacions a famílies pobres amb l’assistència a l’escola dels seus fills i filles.
Un altre aspecte important és ampliar la cobertura de l’educació preescolar, que afavoreix la posterior educació integral dels nens i nenes més desfavorits i prevé el fracàs escolar. Així mateix, cal apostar pel professorat, mitjançant formació, motivació i remuneració adequades, i concedir incentius perquè docents amb més experiència ensenyin en nivells preescolars i primaris i en zones i regions més pobres. Cal enderrocar els obstacles a la inclusió, amb escoles accessibles i segures, culturalment i lingüísticament sensibles o amb currículums flexibles i adequats. La implicació de la comunitat i del mateix alumnat en l’escola possibilita major compromís, detecció i participació en la solució de problemes i adequació de l’escola a les seves necessitats, entre altres coses.
Finalment, és fonamental comptar amb finançament adequat. Tal i com assenyala la UNESCO, hi ha actualment un dèficit anual de 26.000 milions de dòlars per a l’educació bàsica dels països menys desenvolupats. Els estats han d’assignar el 20% dels seus pressupostos nacionals o el 6% del seu Producte Interior Brut a educació bàsica, i distribuir-los de manera equitativa, assignant més part dels pressupostos a aquelles regions i estudiants amb menys recursos.
A més, s’ha d’augmentar l’ajuda oficial al desenvolupament internacional en educació bàsica i complementar-se amb la posada en marxa d’una taxa sobre transaccions financeres, de la qual un percentatge es destini a educació. Urgeix, en conseqüència, la reconsideració de l’educació no com a despesa, sinó com a inversió. No hi ha millor inversió que una educació de qualitat, inclusiva, equitativa, transformadora, que possibilita societats més equitatives, justes i pròsperes. Perquè, com també assenyalava Nelson Mandela, “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”.
Més informació: Enllaç a la separata i informe Inclusió i Equitat.
Enllaç a les signatures.
[1] Clark, H: “Humanity Divided: Confronting Inequality in Developing Countries” Discurs en el llançament de l‘Informe del PNUD, 29/01/2014
Imatge proporcionada per Entreculturas.