José Eizaguirre. Cada dia, des de la finestra de casa, puc veure l’espectacle impressionant de les que jo anomeno “les torres del pelotazo“, al passeig de la Castellana de Madrid, amb les seves altures de fins a 250 metres destacant sobre el barri veí de Ventilla. I em fixo, gairebé tots els matins i tardes, en la primera de les quatre.
Aquesta torre, dissenyada per Norman Foster, va ser comprada el 2007, encara en obres, a Repsol per Bankia, amb el propòsit de traslladar-hi la seva seu central des d’una de les torres inclinades de la propera plaça de Castilla. L’arribada de la crisi immobiliària i la caiguda financera de l’entitat, amb el seu reguitzell d’escàndols per les estafes als seus clients “preferents”, van fer que la directiva de Bankia reconsiderés la decisió de mirar encara més des de dalt els ciutadans madrilenys. Des de llavors la torre ha estat pràcticament buida, fins que a la tardor passada Bankia l’ha llogat a Cepsa, una companyia petroliera que, malgrat el seu acròstic (Companyia Espanyola de Petrolis Societat Anònima), des de 2011 pertany íntegrament a l’emirat d’Abu Dhabi.
Dic que molts matins i tardes em fixo en aquesta torre perquè es veuen totes les seves plantes il·luminades, quan la majoria estan visiblement buides. Fins i tot quan ja s’ha fet de dia i hi ha prou llum ambiental, les plantes de la torre segueixen il·luminant unes oficines aparentment buides.
Imagino com es deuen sentir molts dels veïns de la Ventilla davant d’una ostentació i malbaratament tan grans. Perquè és més que un malbaratament energètic gegantí, és una mostra d’altivesa (no només material) i d’arrogància insultant. ¿Saben els directius de Cepsa que uns metres més avall hi ha famílies que no poden encendre la calefacció aquests dies gèlids de l’hivern?
A principis de febrer, el diari ABC publicava un article en el qual destacava que quatre milions d’espanyols viuen en situació de pobresa energètica. Heus aquí un concepte -“pobresa energètica”- que s’està obrint camí últimament: es diu d’aquelles llars que no poden pagar una quantitat d’energia suficient per a la satisfacció de les seves necessitats domèstiques o que es veuen obligades a destinar una part excessiva de seus ingressos (xifrada en el 10%) a pagar la factura energètica de l’habitatge.
La dada no és estàtica. L’Associació de Ciències Ambientals (ACA) estima en l’Estudi de pobresa energètica a Espanya (març 2014) que en dos anys s’ha passat del 12% al 17% de llars espanyoles que tenen problemes per pagar les factures relacionades amb l’energia domèstica. Entre les raons d’aquest creixement hi ha la disminució d’ingressos de moltes famílies a causa de la crisi i el considerable augment en el rebut de la llum: si a principis de 2008 el consumidor domèstic mitjà pagava a Espanya 13 cèntims d’euro per quilowatt-hora d’electricitat, el 2012 havia de fer front a un preu de 23 cèntims, un nivell que s’ha mantingut fins al primer semestre del 2014, explica Sergio Tirado, director de l’informe.
Els rics cada vegada més rics i els pobres i les classes mitjanes cada vegada més pobres. És una cosa que ja venim sabent. L’escandalós, el que fa bullir la sang i regira les entranyes, és l’altivesa dels rics epulons, el seu desvergonyiment, que resulta insultant, i la seva aparent insensibilitat cap als pobres Llàtzers que jeuen al costat del seu portal. Perquè mentre creix el nombre de llars que no poden pagar la factura de la llum (les elèctriques van tallar la llum d’1,4 milions d’habitatges el 2012), les grans companyies elèctriques segueixen presentant beneficis milionaris i els seus directius guanyant sous indignants. Tot això amb la complicitat de l’Estat.
Afortunadament, cada vegada hi ha més ciutadans que en prenen consciència i es mobilitzen, com la recent Aliança Contra la Pobresa Energètica, que juntament amb l’Observatori de Drets Econòmics Socials i Culturals (DESC) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), ha iniciat a Catalunya una Iniciativa Legislativa Popular de mesures per a l’emergència habitacional i la pobresa energètica, defensant que l’accés a uns subministraments bàsics (aigua i energia) és un dret tan fonamental com el de l’habitatge digne. Bé per ells!
Fotografia de José Eizaguirre.