Les 15 malalties dels dirigents

Les 15 malalties dels dirigents

Pope Francis meets with Cardinals and Bishops of the Vatican Curia onVictor CodinaEn acabar l’any, el papa Francesc va dirigir la seva habitual al·locució a la Cúria vaticana, però aquesta vegada, després d’unes paraules de gratitud per la seva feina, va llançar una dura advertència sobre les 15 malalties que amenacen la Cúria. Molts es van alegrar d’aquestes profètiques paraules de Francesc que recorden les invectives de Jesús contra els escribes i fariseus…

Però en acabar la seva al·locució, Francesc va dir que tot això també es podia aplicar als individus de l’Església, a les comunitats, a les cúries episcopals, a les parròquies, a les congregacions religioses i als moviments eclesials.

Més encara, tot i que els advertiments de Francesc recolzen en la fe cristiana i es dirigeixen a membres de l’Església, creiem que les seves línies fonamentals tenen una validesa més àmplia i es poden aplicar també als dirigents de la societat civil: als líders polítics i socials, als dirigents de l’estament militar i policial, als funcionaris de justícia, a les autoritats acadèmiques i universitàries, als metges, als empresaris i professionals del comerç, als científics i tècnics, als caps de sindicats i agrupacions cíviques, als diversos moviments socials i populars, esportius, etc.

Enumerem breument l’essencial d’aquestes 15 malalties que amenacen tant la vida eclesial com la vida cívica i política: el sentir-se immortals, immunes a tota crítica, indispensables, caient en la patologia del poder; l’excessiu activisme amb detriment d’altres dimensions humanes necessàries; la fossilització mental que condueix a manca de sensibilitat humana davant els problemes dels altres, que impedeix plorar amb els que ploren i riure amb els que riuen; l’excessiva planificació i funcionalitat burocràtica; la mala coordinació amb altres grups; l’Alzheimer espiritual, que porta a oblidar les arrels de la pròpia identitat i a ser esclaus dels ídols que nosaltres mateixos fabriquem; la rivalitat i la vanaglòria; l’esquizofrènia existencial, que produeix una doble vida i porta a la hipocresia; les xafarderies i murmuracions dels altres; el divinitzar els caps esperant la seva benevolència; la indiferència davant els problemes dels altres; l’arrogància i rigidesa adusta; l’ànsia d’acumular béns materials; el mantenir un cercle tancat de poder; l’exhibicionisme i la recerca de poder.

Sembla que després de l’al·locució de Francesc a la Cúria del Vaticà, només hi va haver alguns tímids aplaudiments. Probablement a molts líders polítics, cívics i religiosos tampoc els agradaran aquestes paraules, ja que ordinàriament solem culpar dels mals els altres i defensem la nostra innocència. Però aquestes sàvies advertències i autocrítiques, no són per ventura necessàries i saludables per al bé de tota la societat? Deu ser que ens sentim intocables i immunes a tota crítica? En aquest cas, el diagnòstic de Francesc seria ben encertat…

Pope Francis meets with Cardinals and Bishops of the Vatican Curia on

Imatge extreta de: Elcolombiano.com

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.