Sixto Garganté: «Una societat justa només és aquella de la que formen part tots els ciutadans i ciutadanes»
Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau. El proper dilluns 2 de març tindrà lloc una nova sessió del cicle de conferències Dilluns dels Drets Humans (Dilluns dels Drets Humans) en què s’abordarà el tema: «La creixent precarietat laboral i el dret a un treball digne». En aquesta ocasió comptarem amb la presència de Xavier Gibert, secretari general d’Empresa i Ocupació (Generalitat de Catalunya), Lluís Franco, president del Consell Econòmic i Social de Catalunya i Sixto Garganté, professor de dret del treball de la UPF i membre de la comissió promotora de la ILP Renda garantida Ciutadana.
Les elevades taxes d’atur, el context econòmic i les reformes laborals impulsades pel govern estatal afavoreixen la creació de llocs de treball cada cop més precaris. Ara bé, el treball no ha de ser un dret a qualsevol preu, sinó que cal garantir-ne un salari i unes condicions dignes, que permetin la conciliació de la vida personal, familiar i laboral. És possible un treball digne avui per a tothom? Quines polítiques i canvis socioeconòmics serien necessaris? Sobre aquests i altres temes hem tingut l’oportunitat de xerrar amb Sixto Garganté que ens ha ofert un petit avançament de la sessió de dilluns. (more…)
Carta a un islamista de Al Qaeda
J. I. González Faus. [La Vanguardia] Querido hermano criminal:
Siento necesidad de llamarte de esas dos maneras. Porque, si creo en un Dios que es Padre de todos, no dejas de ser mi hermano, aunque te considere criminal.
Desde esa fraternidad comenzaré por una confesión. Mi iglesia, hace cosa de ochos siglos, montó “cruzadas” absurdas y mató musulmanes “para rescatar el sepulcro de Cristo”, aunque nuestra fe profesa que más importante que esa tumba, es el Cristo vivo en todos los hombres. Pertenezco a una Europa cuyo progreso es debido en parte a la esclavitud de africanos en el XVIII y al reparto de África por las potencias europeas en el XIX. Occidente, que se considera avanzadilla de la democracia, sostiene dictaduras cuando éstas tienen petróleo. Nunca leí Charlie-Hebdo y no sé si insultaba, pero reconozco que nosotros confundimos a veces el derecho a la libertad de expresión con el falso derecho a insultar y faltar al respecto. (more…)
Dispersió
Lucia Montobbio. Reconec la dispersió com un risc quotidià. Quan començo una cosa i durant el procés penso en iniciar moltes altres abans d’acabar amb el que m’he proposat fer. Això provoca moviment, i no sempre és graciós.
Quan trobo la manera de fer les coses amb més calma, descobreixo que trigo uns minuts més, però no molts més, en temps no és tanta la diferència. Sí que hi ha canvis en el nivell de calma, de concentració o claredat.
Fa poc vaig anar a una conferència de Sor Lucía Caram. Ella utilitzava una metàfora que ara descontextualitzo per transmetre millor la idea. Imagineu una gerra d’aigua amb terra, si la moveu d’un costat a l’altre, l’aigua s’agitarà, s’enterbolirà. Si no deixem una mica d’espai entre activitat i activitat, no veiem el fons. L’aigua necessita estar reposant un temps, quieta, parada, i així tornar a ser transparent. (more…)
Enganyifes, suposadament ‘espirituals’, per amagar l’evangeli
Darío Mollá. Enganyifa significa artifici per atreure amb engany. En el nostre cas, artificis per amagar o desvirtuar l’evangeli. Diuen que “espirituals”…
– Les paraules solemnes per ocultar les coses senzilles, les paraules complicades per ocultar la claredat del missatge evangèlic. És clar: si parles senzill, “aquest no sap teologia”. Si no cites després de cada frase o no poses no sé quantes notes a peu de pàgina, “aquestes són opinions sense fonament”. Els mil matisos: “dic, però esclar, cal tenir en compte, i això no sempre; tot i així caldria veure, etc, etc, etc “: al final de tant matís (i de tant mareig) no hi queda res. El Jesús de l’evangeli no perdia gaire temps a matisar, i això els posava nerviosos, els rabins: “D’on treu això? Què ens dirà un natzarè als de Jerusalem? (more…)
Carta a Carmen: activista, lesbiana y cristiana
Pepa Torres. Querida Carmen:
Acabo de leer tu carta y como siempre desde que te conozco me ha emocionado tu palabra honda, tu pensamiento crítico y tu convencimiento, que es también el mío, de que es urgente seguir apostando por la construcción de una iglesia y una sociedad liberadas del pecado de la homofobia. Me compartes en ella la sorpresa, la esperanza y también la ambigüedad que supusieron para ti las declaraciones del papa Francisco, sobre los homosexuales y el matrimonio de personas del mismo sexo hace un par de años [1].
Dices que tu primer sentimiento fue de “perplejidad gozosa” ante unas palabras que hace tiempo habías dejado de esperar de las autoridades eclesiásticas, ya que lo habitual suele ser el “maltrato” o la cosificación, quedar reducidos a “tema de catecismo o doctrina”, y negar vuestra radical dignidad de personas, hijos e hijas de Dios, hermanos y hermanas a imagen y semejanza del Amor, obra de su Espíritu diverso y portadores y portadoras de él como un don para la comunidad. (more…)
Pot tenir límits la justícia?
Antoni Soler Ricart. En el marc d’un seminari sobre els canvis profunds que estem vivint, apareix el tema de la crisi del model europeu de les darreres dècades, basat en l’anomenat estat del benestar. Immediatament a tots ens sorgeixen les preguntes sobre si aquest estat del benestar és sostenible, si no haurem anat massa enllà, si podem continuar demanant a l’estat que doni cobertura a tanta demanda, en definitiva, ens preguntem pels límits de l’estat del benestar.
En aquest punt, em ve al cap un article de l’Alfons Banda, que fa ben poc he llegit en el llibre L’ombra de la pau, un magnífic recull d’alguns dels seus escrits, sempre lúcids, que ens conviden a anar un pas més enllà. Per cert, aquest llibre editat per l’Institut Català Internacional per la Pau i Fundipau, en el primer aniversari de la seva mort, es presenta públicament justament avui. (more…)
África Oriental: si el pueblo de Dios se mueve, la Iglesia se mueve
Voces. Agbonkhianmeghe E. Orobator. [Mirada Global/JRS] La Iglesia siempre ha estado, de una u otra forma, cerca de las personas que se desplazan. Para las primeras comunidades cristianas, la hospitalidad era una actitud fundamental y una forma de vida. Durante siglos, los albergues ofrecieron refugio a viajeros y peregrinos, preocupándose especialmente por los vulnerables. Hoy en día, el servicio a los refugiados es un campo misionero clave, donde se proclama la Buena Nueva del amor y la compasión de Jesús. Recordando la observación del fundador del Servicio Jesuita a Refugiados (JRS), Pedro Arrupe, “si el pueblo de Dios se mueve, la Iglesia se mueve”.
Dios no abandona a su pueblo. Incluso en el exilio, está presente, acompañándolo todo el camino. Ser conscientes de ello puede cambiar nuestra comprensión de Dios. Él, que caminó junto a los refugiados del Éxodo bíblico en busca de una tierra libre de la esclavitud, sigue caminando con los refugiados de hoy. Acompañando a los refugiados, nosotros, como Dios, “levantamos nuestra tienda” entre ellos y nos convertimos en un signo vivo de que la Iglesia no los ha olvidado. (more…)
Comentaris recents