Refer la vida. Divorci, acollida i comunió

Refer la vida. Divorci, acollida i comunió

6a00d8341bfb1653ef016305d778b6970d-550wiCristianisme i Justícia. Amb ocasió del sínode sobre la família celebrat a Roma a finals del 2014, cinc cardenals, entre ells G. Müller, actual prefecte de la congregació de la fe, van publicar un llibre titulat Romandre en la veritat de Crist, en el qual es manifestaven  contraris a l’admissió als sagraments de divorciats tornats a casar. Això va motivar que 4 teòlegs vinculats a Cristianisme i Justícia decidissin escriure les seves reflexions no pretenent cap confrontació sinó només aportar arguments per al debat, i sempre des d’una postura que intenta posar la misericòrdia, l’acollida i la comprensió en el centre.

El quadern titulat Refer la vida. Divorci, acollida i comunió i que acaba de publicar-se amb el núm. 192 de la col·lecció de Quaderns de Cristianisme i Justícia (Desembre 2014), ha estat escrit per Xavier Alegre, José I. González Faus, Jesús Martínez Gordo i Andrés Torres Queiruga.

Xavier Alegre aborda la fonamentació bíblica. Reconeix certament que les paraules de Jesús sobre el matrimoni que recullen els evangelis de Marc (10,1-12), Mateu (5,31-32; 19,1-12) i Lluc(16,18) proclamen que en el projecte de Déu, el matrimoni era, en principi, indissoluble, i que Jesús va condemnar de manera contundent el divorci. No obstant això des de l’argumentació bíblica, Xavier Alegre creu insostenible mantenir una actitud que margini de la comunitat cristiana als divorciats -tampoc si s’han tornat a casar-, ja que els textos evangèlics, llegits en el seu context, no donen peu a les condemnes i molt menys a excloure’ls de la recepció de l’Eucaristia.

José I. González Faus dedica el seu capítol als aspectes teològics i comença amb un panorama històric sobre com ha anat entenent l’església al llarg dels segles el sagrament del matrimoni. A partir del balanç històric, González Faus s’alinea amb teòlegs com Kasper, que prefereixen donar protagonisme i centralitat al principi de misericòrdia, en lloc d’optar per l’acatament a una llei abstracta que no tingui en compte les situacions particulars. Aquest principi de misericòrdia no contradiu les raons teològiques a favor de la indissolubilitat del matrimoni, sinó que posa l’accent en el Déu que perdona i que està disposat a estimar la humanitat encara que aquesta li hagi estat infidel.

Jesús Martínez Gordo, se centra en l’eclesiologia i defensa la postura de Kasper davant els cinc cardenals partidaris de l’exclusió de l’Eucaristia dels divorciats tornats a casar. Atribueix la situació actual al fet que es considerés com magisteri “infal·lible” i “irreformable” al mateix nivell que una proclamació de fe, la proclamació de la “definitivitat” de la indissolubilitat del matrimoni per part de Joan Pau II l’any 2000, i que d’aquesta proclamació es deduïra l’exclusió del principi de misericòrdia per al cas dels divorciats tornats a casar. En aquest sentit Martínez Gordo es pregunta:

“(…) sent el matrimoni un sagrament permanent, ¿com és possible seguirsostenint que la gràcia de Déu roman fins i tot quan l’«espècie» del sagrament s’ha degradat, és a dir, quan els dos cònjuges ja no estan units per un vincle afectiu, tenint en compte que la seva unió s’ha acabat i fins i tot és possible que s’odiïn? sostenir que la gràcia de Déu es manté eficaç en situacions com aquestes sembla gairebé blasfem”.

Convida, per tant, Martínez Gordo a anar més enllà i a repensar el sagrament del matrimoni no tant com a contracte indissoluble, sinó com a comunió conjugal en què es transparenta el misteri de la comunió divina.

Finalment Andrés Torres Queiruga, situa la qüestió com a exemple de l’actual lluita entre un Papa pastor davant del restauracionisme eclesial de les darreres dècades. Tota la manera com el Papa ha gestionat la convocatòria i l’organització del Sínode han apuntat a un intent d’actualitzar la novetat salvadora de l’Evangeli perquè respongui a les seves necessitats prioritàries i estigui a l’altura de les seves justes exigències culturals. Dins d’aquest nou enfocament, davant el problema de la comunió dels divorciats, el rigorisme perd el seu sentit, perquè es fa clar el fonamental: “l’Eucaristia… plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles”.

En resum, els quatre teòlegs a partir de diferents arguments bíblics, teològics i eclesiològics, conflueixen cap a la necessitat d’una aplicació del principi de misericòrdia en el cas dels divorciats tornats a casar que, sense menyscabar el valor de la indissolubilitat matrimonial, doni a l’acollida i la comunió més centralitat.

6a00d8341bfb1653ef016305d778b6970d-550wi

Imatge extreta de: Periscopio Chilango/El País

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.