L'Esperança és simplement optimisme? (2): Les arrels de la nostra esperança. L'apertura als altres.

L’Esperança és simplement optimisme? (2): Les arrels de la nostra esperança. L’apertura als altres.

Llorenç PuigEn el primer dels posts d’aquesta sèrie plantejàvem la importància d’iniciar processos transformadors encara que no veiem els resultats, i també suggeríem, encara que soni fort, que la manca d’esperança mobilitzadora pot estar associada a una manca d’espiritualitat profunda. Això, que és provocatiu, es mereix que veiem què vol dir. En concret, on són les arrels de l’esperança?

Seguint algunes de les línies que planteja el Papa Francesc a la Evangelii Gaudium, podem indicar dues arrels. Aquest post tractarà de la primera, i el següent de la segona

1) La primera arrel d’esperança és l’amor i la proximitat a la gent, a les persones, especialment els darrers, els exclosos. Encara que sembli paradoxal, l’acostament a les víctimes, a les persones sofrents i ferides, pot ser una font profunda per la nostra espiritualitat.

En efecte,

“L’amor a la gent és una força espiritual que facilita el trobament ple amb Déu fins al punt que qui no estima el germà «camina en les tenebres» (1Jn 2,11), «roman en la  mort» (1Jn 3,14) i «no ha conegut Déu» (1Jn 4,8)”, dirà el Papa… I encara reblarà el clau parlant d’una “mística d’acostar-nos als altres”, i dient que aquesta trobada amb els altres és precisament el lloc on podrem aprofundir la nostra experiència interior:

“quan vivim la mística d’acostar-nos als altres i de buscar el seu bé, ampliem el nostre interior per rebre els més bells regals del Senyor. Cada cop que ens  trobem amb un ésser humà en l’amor, quedem capacitats per descobrir quelcom nou de Déu. Cada cop que se’ns obren els ulls per reconèixer l’altre, se’ns il·lumina més la fe per reconèixer Déu”.

I la conseqüència és aquesta:

“si volem créixer en la vida espiritual, no  podem deixar de ser missioners. La tasca evangelitzadora enriqueix la ment i el cor, ens  obre horitzons espirituals, ens fa més sensibles per reconèixer l’acció de l’Esperit, ens treu dels nostres esquemes espirituals limitats”

I tot plegat proporciona encara una plenitud interior que desborda cap als altres, com si fos un circuit que es realimenta quan més dóna…:

“Simultàniament, un missioner entregat  experimenta el gust de ser un brollador, que desborda i refresca els altres. Només pot ser  missioner algú que se senti a gust buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres.”

D’això crec que podem trobar exemples més o menys propers que ho poden testificar. És una experiència profunda que no forma part de les teories, sinó de la mateixa vida.

I malauradament, quantes vegades ens tanquem en les nostres petites coses, en el nostre cercle de comoditat… Contra aquesta hipòtesi el Papa té paraules ben dures:

“Un no viu millor si s’escapa dels altres, si s’amaga, si es nega a compartir, si es  resisteix a donar, si es tanca en la comoditat. Això no és més que un lent suïcidi”.

Per tant, la primera font d’aquesta profunda espiritualitat que porta a una esperança activa és precisament l’acció concreta pels darrers, la proximitat a ells/es, el contacte personal que ens fa sortir de nosaltres mateixos. Es tracta, així, d’una espiritualitat d’ulls i de cor ben oberts als altres, que mobilitza i omple el cor.

Sense embuts, insisteix Francesc en l’oposició entre dues actituds: la de tancament en un mateix, que anomena ‘auto-referencialitat’, i la d’apertura als altres, especialment els exclosos, els que no figuren. Una porta a la mort espiritual, l’altre és font d’una fecunditat inesperada.

I contra la hipòtesi que dèiem abans de que es pot viure tranquil·lament en les pròpies comoditats sota l’excusa de que no hi ha res a fer, mirem el que ens diu:

“Algunes persones no es  donen a la missió, perquè creuen que res no pot canviar i llavors per a ells és inútil esforçar se. Pensen així: «Per què em privaré de les meves comoditats i plaers si no veuré cap  resultat important?». Amb aquesta actitud es torna impossible ser missioners. Aquesta  actitud és precisament una excusa maligna per quedar-se tancats en la comoditat, la  fluixedat, la tristesa insatisfeta, el buit egoista. Es tracta d’una actitud autodestructiva  perquè «l’home no pot viure sense esperança: la seva vida, condemnada a la insignificança,  es tornaria insuportable»”.

Sí, amb totes les lletres: el tancament és auto-destructiu. I, per contra, és en el contacte fratern amb les altres persones, en l’apertura de cor als altres, que apareix, com un brollador, l’esperança i la vida.

Algú pot pensar que aquesta apertura simplement fa referència a una apertura als meus familiars i amics més propers… Si bé és cert que la inclou, el següent text ens fa veure que aquesta sortida d’un mateix als altres és més radical: es tracta de l’acostament a aquells que la societat exclou, que ens incomoden, als que ens costa acostar-nos, aquelles persones que a vegades semblen considerades com ‘de menys valor’.

Fixem-nos:

“Per compartir la vida amb la gent i lliurar-nos generosament, necessitem reconèixer també que cada persona és digna de la nostra donació. No pel seu aspecte físic, per les seves capacitats, pel seu llenguatge, per la seva mentalitat o per les satisfaccions que ens brindi, sinó perquè és obra de Déu, criatura seva. Ell la va crear a la seva imatge, i reflecteix quelcom de la seva glòria. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i Ell mateix habita en la seva vida. Jesucrist va donar la seva preciosa sang en la creu per aquesta persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i la nostra donació”.

Sí, sí, són afirmacions que ens fan veure que aquest moviment no és simplement quelcom que es juga dins el nostre ‘cercle de comfort’, sinó que es tracta de sortir a la trobada de les persones que ‘per la seva aparença’ ens semblen menys dignes de la nostra donació. Planteja de nou el Papa un horitzó ampli i que demana la nostra valentia…

I amb això anem a la segona arrel de la nostra esperança, que és agosarada, que ens demana un fort salt al buit… La veurem en el següent post.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.