José Eizaguirre“Els bisbes són conscients que més aviat que tard algun Govern demanarà renegociar els privilegis que Espanya concedeix a l’Estat Vaticà”, llegim en l’edició digital d’El País el 30 de desembre de 2014. La qüestió no és nova. Sabem que partits polítics com el PSOE, Izquierda Unida i el recentment creat Podemos inclouen en les seves línies d’acció la denúncia dels Acords Església-Estat de l’any 1979 (col·loquialment coneguts com el Concordat).

En aquest assumpte criden l’atenció algunes coses. En primer lloc, que en els qui proposen la denúncia del Concordat es percep la identificació d’aquest amb “els privilegis que Espanya concedeix a l’Església”, quan en realitat, com sabem, tot i que hi pot haver alguna cosa d’això, es tracta de molt més: són uns acords que regulen importants aspectes que tenen a veure amb la presència de l’Església Catòlica a la societat espanyola (començant pel reconeixement civil de les entitats eclesiàstiques). El segon tema és que no es demana una revisió i actualització d’aquests Acords, sinó, directament la seva denúncia, és a dir, la seva supressió.

Des de l’Església ja fa temps que es defensa la necessitat d’aquests Acords i la no existència de privilegis en ells. Però tot apunta que aquests arguments no estan produint l’efecte desitjat; més aviat al contrari, les veus que demanen la denúncia del Concordat cada vegada són més extenses, més intenses i més cròniques (les mateixes paraules amb què Càritas es refereix a la pobresa a Espanya). ¿Són conscients els bisbes que més aviat que tard algun Govern demanarà renegociar aquests acords o directament denunciar-los?

Davant d’una situació així, i ja que cap Govern no dura eternament, em pregunto si no seria bo que l’Església mogués fitxa i s’avancés a proposar la revisió del Concordat abans que les circumstàncies l’hi obliguin. No només per realisme polític, sinó per coherència evangèlica. Estic d’acord amb José Antonio Vázquez quan diu: “Tinc la sensació que l’Església, seguint a més els consells de Vaticà II, ha de renunciar a qualsevol cosa que pugui semblar un privilegi, encara que s’hagi aconseguit de manera legítima. És el millor: hem de començar a plantejar-nos que la nostra presència en la societat ha de ser una presència on no hi hagi cap tipus de privilegi i que ningú no pugui sentir que l’Església és un instrument de poder per aconseguir una influència sobre la societat. Em sembla que seria molt millor que des de l’Església ho féssim voluntàriament. I no que la societat ens tragués aquesta confiança que ens va donar en el seu moment… Això seria boníssim per a nosaltres.” (Entrevista a Religión Digital, 15/11/14).

Avançar-nos voluntàriament a proposar una revisió del Concordat… Seria possible? El jesuïta José Mª Díaz Moreno, únic supervivent de la Comissió de la Nunciatura que va negociar l’any 1979 els Acords amb l’Estat, explicava fa mesos en un excel·lent article a la revista Vida Nueva (12/09/14), que en aquell moment la iniciativa va ser de l’Església, la qual, a la llum del Concili Vaticà II, es va avançar a revisar un Concordat -el de 1953- que era ja obsolet davant els nous temps socials i eclesials.

També avui podem dir alguna cosa semblant. Han passat gairebé quaranta anys des de 1979 i la societat i l’Església espanyoles no són les mateixes. ¿No és sensat parlar d’una revisió d’aquells Acords? Davant el que s’acosta amb molta probabilitat, ¿no podria l’Església -i aquí em refereixo a la Conferència Episcopal- tornar a prendre la iniciativa i avançar-se, abans d’esperar una possible supressió unilateral dels Acords? ¿No seria boníssim per a nosaltres, a més de per a la societat? I, en fer-ho, distingir el que és necessari i oportú en unes adequades relacions Església-Estat del que poden ser o semblar privilegis, intentant comprendre el punt de vista de tants conciutadans nostres que identifiquen Concordat amb privilegis. Treure nosaltres les primeres cartes. No només per estratègia conjuntural; també per coherència i testimoni. Seria possible?

Religiones sin privilegios

Fotografia presa per l’autor a Madrid.

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Es autor de libros, artículos, conferencias y cursos sobre ecología, consumo, espiritualidad y estilos de vida alternativos. Autor del del cuaderno Al que tiene se le dará; al que no tiene se le quitará (Colección virtual CJ nº 3). Participa en la iniciativa “Biotropía. Estilos de vida en conversión” y en el grupo “Cristianismo y Ecología”. Vive con su mujer en Cañicosa, un pequeño pueblo de Segovia. Juntos animan un centro comunitario de ecología, espiritualidad y acogida con el nombre de Tierra Habitada.
Article anteriorCuidem-nos!
Article següentL’Esperança és simplement optimisme? (2): Les arrels de la nostra esperança. L’apertura als altres.

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here