Cuidem-nos!

Cuidem-nos!

Nani Vall-llosseraUn percentatge significatiu de les consultes d’una metgessa de família tenen a veure amb la crisi del cuidar: persones amb malestars o dolències lleus que trobant-se malament, se senten necessitades de les cures de les quals no disposen en fer-se patent la seva fragilitat i la seva contingència; homes i dones que no tenen a qui explicar la seva ruptura sentimental, o amb qui compartir la seva dificultat per manegar una crisi vital o de parella, o el dolor per la mort d’un ser estimat, o la sobrecàrrega que suporten amb la dependència d’un familiar. Als treballadors sanitaris en principi ens agrada cuidar, però aquesta crisi de les cures afecta també de ple a les nostres professions, enlluernats com estem pel poder i la comoditat de la tecnologia, enfront de la implicació personal.

Cuidar és escoltar, preguntar, tractar amb tendresa, somriure, fer partícip d’alegries i penes, rentar, donar de menjar, portar a passejar, trucar, visitar, reconèixer el sofriment, acollir-lo, ajudar a dimensionar-lo, acompanyar-lo, tocar, estar, acariciar, callar, romandre, abraçar, besar, respectar els ritmes, anar-se’n al moment adequat. Cap d’aquestes coses requereix formació ni l’ús de tecnologia avançada. Moltes d’aquestes accions només les pot realitzar algú afectivament proper. A més resulten més gratificants i terapèutiques si es fan des de l’afecte gratuït. Necessitem cures quan sofrim, però també en el quotidià. D’aquí que molt dolor del cos i de l’ànima vingui de la falta de cures.

A cuidar s’aprèn cuidant i sent cuidat, requisits a l’abast de tots, excepte doloroses excepcions. No obstant això, de cuidar en saben infinitament més les dones, no perquè tinguin unes qualitats genètiques especials, sinó perquè ho posen en pràctica diàriament.

Cuidar no està de moda; els treballs de cura estan invisibilitzats o menyspreats socialment i en salari; les ajudes a la dependència, l’únic reconeixement per els qui (gairebé sempre dones) carreguen sobre les seves esquenes el tracte digne dels que no valen o ja no poden als ulls d’aquesta societat, han estat arrasades per unes polítiques en les quals les persones no són el bé fonamental a conservar i cuidar amb inversió sinó una despesa a minimitzar.

Al neoliberalisme i a la postmodernitat les cures només li interessen com a negoci o com a pal·liatiu del que és disfuncional. El culte al jo i l’hiperconsum que promouen ens fan oblidar la nostra interdependència. Cadascú pot i ha de bastar-se i, quan no, aquí està el mercat. Pagar (directament o per impostos) per ser cuidats, alhora que ens “estalvia” el “deute” pel rebut gratuïtament, ens impedeix l’aprenentatge de “com fer-ho” sense ser professional i ens desresponsabilitza de la cura d’altres.

Tots necessitem que ens cuidin. Però no tindrem alternativa a la cura per contracte i el cuidador (molt freqüentment dona) mai podrà ser cuidat si no engeguem l’engranatge de les cures mútues.

Cuidar no és glamurós, ens connecta amb les nostres misèries i la nostra vulnerabilitat. Cuidar pot tenir efectes secundaris, ens gasta, pot commoure’ns, pot comprometre’ns, pot transformar-nos. Però sense cures el món es deshumanitza i l’ésser humà perd dignitat.

I finalment, per cuidar fa falta temps, el temps que no tenim. Potser és hora de deixar de fer per poder fer. Cuidem-nos!

1146158243_1

Il·lustració de Luis S. Parejo.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.