L'Esperança és simplement optimisme? (1): Iniciar processos

L’Esperança és simplement optimisme? (1): Iniciar processos

Llorenç PuigSempre que acaba un any i que comencem un de nou ens agrada repassar el viscut i preveure com serà el proper any que estrenem. I tendim a acompanyar aquesta previsió amb bons desitjos pel futur.

Sovint el balanç de l’any, sobre tot si inclou la sort dels exclosos i dels més vulnerables de la nostra societat, i encara més si incorpora també els fets violents de l’any, ens deixa amb el cor encongit. I el problema és que quan mirem no només la realitat local, sinó el context socio-polític més ampli, amb les notícies que ens proporcionen els mitjans de comunicació, ens quedem encara més aplatanats.

Alguns se’n surten del desànim total perquè contrarresten aquest impacte amb el que podem dir ‘optimisme’, és a dir, la convicció íntima de que les coses aniran millor, que les coses canvien a millor… i això ho pensen segurament no perquè hi hagi raons especials per fer-ho, sinó com un impuls del seu caràcter optimista, positiu.

Però ens podem preguntar si això és el que diu l’esperança cristiana. El Papa Francesc, en la seva coneguda però encara poc rebuda exhortació Evangelii Gaudium (EG), ens parla de joia i d’esperança. Però no vistes des d’un punt de vista superficial i merament emotiu, sinó que va molt, molt a fons, apel·lant el nucli de la nostra fe. Especialment al final del text, ens trobem encarats a uns números realment radicals i poc coneguts, que pot anar bé rescatar aquests dies de canvi d’any.

Per tant, farem una sèrie de quatre ‘posts’ on ens fixarem en 1) la importància d’iniciar i provocar processos; 2 i 3) les dues arrels de la veritable esperança; 4) la importància de sembrar, de fer, de posar-s’hi encara que no es vegin resultats.

Comencem doncs aquesta sèrie amb el primer dels punts:

Part 1: Donar més importància als processos que a les fites

En els números 222 i següents de l’EG, el Papa recorda que “hi ha una tensió bipolar entre la plenitud i el límit”. Això, que pot semblar abstracte i rebuscat, està ple de lucidesa. Veiem-ho.

Tots/es tenim desig de plenitud, és clar… tots/es tenim “la voluntat de posseir-ho tot”, sí…  desitgem que el món sigui més just, més fraternal, més humà. Però tots, ‘començant pels més vells’, coneixem i tenim experiència de la força del límit, que “és la paret que se’ns posa al davant.”

Doncs bé, la proposta que fa aquí el Papa és que ens hem de fixar més en el ‘temps’ (és a dir, en els processos que iniciem) que en l”espai’ (és a dir, en els resultats, en els sistemes tancats i ja acomplerts). Com diu, “aquest principi permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per  resultats immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions difícils i adverses, o els  canvis de plans que imposa el dinamisme de la realitat”.

I continua concretant la qüestió: “un dels pecats que de vegades s’adverteixen en l’activitat sociopolítica consisteix a privilegiar els espais de poder en comptes dels temps dels processos. Donar prioritat a l’espai porta a embogir-se per tenir-ho  tot resolt en el present, per intentar prendre possessió de tots els espais de poder i  autoafirmació. És cristal·litzar els processos i pretendre aturar-los”.

Ens podem preguntar si potser nosaltres també, en les nostres accions concretes que tenim entre mans, també ‘prioritzem l’espai sobre el temps’, o bé si som prou valents i audaços com per iniciar processos que avancin les coses. És cert que això demana una aposta en el buit, que demana confiança en que val la pena posar-s’hi. No ho neguem.

Però front a això el Papa ens llença una pregunta que va a la línia de flotació: ¿no serà que tenim poca fe, poca valentia, per iniciar processos transformadors que siguin una mica amplis i agosarats? ¿No serà que ens conformem amb que les coses continuïn com estan perquè en realitat som incrèduls, perquè pensem que no hi ha res a fer, i ens veiem incapaços de fer res amb les nostres pròpies forces?

Front això, el Papa suggereix que el problema és radical: el problema és que tenim una “falta d’espiritualitat profunda” que ens impedeix fer passes que vagin més enllà del que podem veure a curt termini.

En les seves paraules: “aquesta falta d’espiritualitat profunda es tradueix en el pessimisme, el fatalisme, la desconfiança. Algunes persones no es  donen a la missió, perquè creuen que res no pot canviar i llavors per a ells és inútil esforçar se. Pensen així: «Per què em privaré de les meves comoditats i plaers si no veuré cap  resultat important?». Amb aquesta actitud es torna impossible ser missioners”.

En els següents posts aprofundirem aquesta qüestió. Però ara, de moment, podem quedar-nos amb algunes preguntes per reflexionar:

¿I si resulta que és veritat que ens falta esperança perquè les nostres arrels espirituals no són prou profundes i no arriben a l’aigua viva?

¿I si resulta que convé que revisi quin fonament té, o hauria de tenir, la meva esperança, aquella esperança que em pot mobilitzar a iniciar processos agosarats?

Potser podem veure exemples de col·lectius que, de mil maneres, neden contra corrent, inicien processos socials que ens poden semblar utòpics, poc generalitzables o marginals. Però potser aquestes esquerdes en el mur són l’indici de que sí hi ha processos que estan començant.

I per què no sumar-nos, en lloc de mirar-los com estranyeses sense sentit?

6716532218469667

Fotografia d’Abel Morejón a Artelista.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.