Darío MolláSr. Ministre: fa uns dies assistia al concert de Nadal d’un cor magnífic. El concert acabava amb el “Santa Nit” i l’”Adeste Fideles” que segurament, vostè  haurà també escoltat i cantat, fins i tot amb emoció més d’una vegada. En arribar a casa, he vist la premsa, i una notícia m’ha fet estremir: tres nadons ofegats en naufragar una patera a l’Estret de Gibraltar. Tres nadons!

Sé que aquesta carta és inútil, absolutament inútil, perquè vostè ni la llegirà. I si algú del seu servei de premsa li fa arribar per casualitat, la considerarà amb menyspreu: “sí, és clar, una altra sortida de capellans”, “i a més a més dels jesuïtes, ja se sap…”.  No sé que els donen de beure quan accedeixen a determinats càrrecs que els fa insensibles al patiment de la gent. Sapigui, però, que aquesta carta escrita des de l’estremiment i inútil per a vostè, és en canvi necessària per a mi.

Inevitablement m’han vingut al cor aquelles paraules de l’Evangeli que escoltarem aquests dies de Nadal: “No hi havia lloc per a ells…”.  En aquesta Espanya nostra, no hi havia lloc per a ells, per a tres nadons… No sé, Sr Ministre, si vostè i jo llegim el mateix Evangeli. Se’m fa difícil pensar que sí. Aquest Evangeli m’impedeix jutjar a ningú, fins i tot a vostè, però cregui’m que em resulta dur i difícil no fer-ho.

¿Ha escoltat el que diu el Papa sobre el tema? Bé, suposo que a vostès no els interessa molt el que digui aquest Papa; és més, crec que fins i tot els molesta. Bé, tampoc a mi m’interessa res el que diu un tal Sr. Jean Claude Juncker, aquest senyor de passat tan fosc que dictamina ell i amb ell els qui decideixen, allò que Europa ha de fer amb els qui desesperats intenten entrar-hi.

Parlen vostès de què aquests són els nadals de la “recuperació”. Recuperació de què i per a qui? Miri, a mi m’agradaria que recuperéssim la humanitat que hem perdut i que anem perdent dia a dia. I, sincerament, aquesta recuperació no la veig enlloc.

Una darrera cosa. Parlem de diginitat. Aquests tres nadons, i els que han mort amb ells, i els que no han mort però han sigut retornats als seus països, o a vés a saber on i en quines condicions, han perdut la vida, però no la dignitat. Som nosaltres, els d’aquí, els qui cada vegada ens comportem d’una manera més indigna.

patera_p

Il·lustració de Pilar Puyana

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuita, teólogo y especialista en espiritualidad ignaciana. Ha publicado en la colección EIDES: "Encontrar a Dios en la vida" (n º 9, marzo 1993), "Cristianos en la intemperie" (n º 47, octubre 2006), "Acompañar la tentación" (n º 50, noviembre 2007), "Horizontes de vida (Vivir a la ignaciana)" (n º 54, marzo 2009), “La espiritualidad ignaciana como ayuda ante la dificultad” (nº 67 septiembre 2012), “El ‘más’ ignaciano: tópicos, sospechas, deformaciones y verdad” (nº78, diciembre 2015) y “Pedro Arrupe, carisma de Ignacio: preguntas y respuestas” (nº 82, mayo 2017).
Article anteriorNo podran aturar la primavera (IV): Hivern internacional #2014aExamen
Article següent“Hem venjat el profeta Muhammad”

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here