El darrer Nadal de la crisi?

El darrer Nadal de la crisi?

Sonia HerreraDes que vam deixar de parlar de recessió o desacceleració i vam començar a parlar de crisi, moltes són les persones que han vist com les seves condicions de vida es precaritzaven a marxes forçades any rere any.

Des de 2008 fins avui, hem ampliat el nostre vocabulari amb conceptes infames com “deute públic”, “prima de risc”, “bombolla immobiliària”, “subprime”, “targetes black”, “mercats financers”, “preferents”, “austeritat “(pobre paraula!, què t’han fet?),”rescats bancaris”, “retallades”… La llista de vocables continua creixent, la d’afectades i afectats, també.

Entre tota aquesta terminologia intricada, hi ha dues coses que des del principi sonaven a hecatombe encara que no tots tinguéssim clar a què es referien exactament: Reforma laboral i Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO).

Com que no sóc experta en la matèria, per aprofundir en les conseqüències de les reformes laborals portades a terme en els últims anys a l’Estat espanyol, us recomano llegir a Julia López, catedràtica de Dret del Treball de la Universitat Pompeu Fabra, així com a Eduardo Rojo i Joan Coscubiela, catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Barcelona i exsecretari general de CCOO de Catalunya i diputat al congrés per Iniciativa per Catalunya, respectivament.

Jo només vull passar de puntetes sobre algunes dades llançades per CCOO a data del 28 de febrer del 2014 que ens diuen el següent: “durant el període 2008-2013, s’han registrat 128.056 procediments que han afectat un total de 2.207.030 persones. Quan s’han complert dos anys de vigència de la reforma laboral aprovada pel Govern, l’ocupació s’ha retallat a l’entorn de 1.350.000 llocs de treball, dels quals aproximadament 150.000 persones, el que equival a un 11% del total, va veure extingit el seu contracte com a conseqüència d’expedients d’extinció col·lectiva”. Aviat és dit… i es pateix a llarg termini.

Es pateix a llarg termini perquè aquestes xifres[1] es tradueixen en altres més cruels, si és possible:

– Un total de 11,7 milions de persones (3,8 milions de llars) estan afectades a Espanya per diferents processos d’exclusió social, fet que suposa 4,4 milions de persones més que el 2007 (un increment del 60,6% ).

– 5 milions de persones es troben ja afectades per situacions d’exclusió greu, un 82,6% més que el 2007.

– La incidència dels problemes d’exclusió de l’ocupació es multipliquen per 2,5 i els de salut es dupliquen. Res sembla indicar que la implementació de la reforma laboral hagi contribuït a la creació d’ocupació -que ha seguit destruint després de la seva posada en marxa- ni a la reducció de la temporalitat de les noves contractacions.

– Els problemes d’habitatge, que partien d’un nivell relativament elevat, s’incrementen un 36%.

I mentrestant, Mariano Rajoy surt tan fresc a dir per enèsima vegada que aquest serà el darrer Nadal de la crisi -i jo per enèsima vegada penso: “serà a casa seva…”-. Perquè pel que sembla fa molt que als nostres governants se’ls va oblidar que darrere els números hi ha persones que passen gana, que no arriben a final de mes ni tan sols al dia 15, que perden les seves llars perquè no poden pagar la hipoteca o el lloguer; persones a les que els tremolen les dents perquè no poden assumir els costos d’escalfar la casa; persones amb vides precaritzades a les que els han robat també els drets socials més bàsics i a les que -a sobre- s’emmordassa perquè no protestin; persones que viuen permanentment en frontera, al límit; persones deixades a la cuneta per ordre del capital (ja ho deia Ellacuría), de l’eficiència econòmica, d’Europa, dels mercats, d’aquest sistema gore -en paraules de Sayak Valencia- que ens converteix en simple mercaderia.

I malgrat que mantenim l’esperança (i la feina) per invertir aquest ordre, encara em ressonen les paraules de Teresa Cavero, d’Intermón, quan al setembre de 2013 afirmava: “S’estan establint les bases d’una societat terriblement injusta”. Em ressonen perquè si això són les bases, com deu ser el castell de desigualtat que pretenen construir a costa de nosaltres? Em fa por només pensar-ho. Tant de bo despertem abans.

***

Per reflexionar sobre tot això us deixo el curtmetratge d’Alicia Puig que ha inspirat aquest post: ERE (Expediente de Regulación de Enchufes). No us deixarà indiferents.

***

[1] Dades extretes del document “Análisis y Perspectivas 2014” que la Fundació FOESSA y Càritas van presentar el març de 2014.

los-hijos-de-la-pobreza

Imatge extreta de: Tercera Información

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.