Absentisme escolar o com perpetuar la pobresa

Absentisme escolar o com perpetuar la pobresa

Equip Educatiu Fundació Carles BlanchEl que aquí expliquem prové de l’experiència diària en un barri concret d’una ciutat concreta on la nostra fundació treballa, però creiem que serveix per exemplificar una problemàtica enquistada en molt altres barris i ciutats de tot l’estat espanyol: la problemàtica de l’absentisme escolar. Una problemàtica que en algunes escoles d’infantil i primària arriba gairebé al 50% del’alumnat.

Les raons per les quals aquests alumnes no van a l’escola de forma regular són múltiples i, segurament, algunes d’elles estan directament relacionades entre si. A continuació presentem algunes possibles variables que incideixen finalment en aquestes dades:

– Hàbits quotidians poc saludables: marxar a dormir massa tard i no despertar-se a temps per arribar a l’hora d’entrada de l’escola, una alimentació poc equilibrada, alta susceptibilitat davant processos de malaltia corrent.

– Excessiva dependència de les condicions climatològiques: el fred i la pluja provoquen el tancament al domicili i el bon temps la necessitat de compartir el quotidià amb la comunitat al carrer.

– Baix nivell de formació de les famílies: un alt percentatge de les generacions de pares actuals d’aquests barris, com a molt, van assolir i finalitzar els seus estudis d’educació primària. El suport que aquestes famílies poden oferir en l’àmbit escolar, en ocasions, és molt reduït.

– Precarietat de les necessitats bàsiques no cobertes: quan les famílies no aconsegueixen els recursos mínims per alimentar o vestir els fills, l’escola no esdevé una prioritat.

– Precarietat de formació i inserció laboral: el nivell de formació de les famílies els condueix a subsistir gràcies a una economia de subsistència permanent que no possibilita la projecció de processos a mig-llarg termini i que, en ocasions, provoca conflictes intrafamiliars continuats. Els nuclis familiars extensos tendeixen a concentrar-se en els mateixos domicilis per la manca de disponibilitat econòmica de les noves famílies creades pels joves.

– La manca de vinculació entre els centres educatius, els infants i famílies: no existeix un projecte educatiu del conjunt d’un territori que tingui present la realitat de la seva població i ofereixi una resposta educativa.

– La reducció de la dotació econòmica per part de l’administració: en els darrers anys alguns departaments de l’administració han vist com els seus recursos s’han vist disminuïts dràsticament i, per tant, la seva capacitat de donar suport a infants, famílies i entitats que treballem des dels territoris per transformar-la.

– La poca implicació de l’àmbit polític a l’hora d’establir possibles mesures preventives (que sempre seran millor incorporades per famílies i professionals) i deixar com a darrer recurs les mesures sancionadores per via administrativa o judicial (necessària potser també en algun cas).

Les conseqüències d’aquesta irregularitat en l’assistència a l’escola són evidents: una manca d’adquisició d’aprenentatges, habilitats i capacitats establerts en els períodes i programacions ordinàries obligatòries i la dificultat per projectar-se i integrar-se en processos posteriors d’inserció sòciolaboral.

Com si no ho tinguessin ja prou difícil d’entrada, per l’entorn molt empobrit o de marginalitat de les seves llars, per la manca d’estímuls i per la manca de suport que les mateixes famílies els poden donar. La manca d’expectatives de futur és absoluta, tant en els pares com en els mateixos alumnes. Sovint la pregunta de “què voldries ser quan siguis gran” senzillament per a ells no té sentit. No s’ho han plantejat mai ja que el seu marc de referència queda reduït a allò que observen el l’àmbit familiar més immediat  on, dissortadament, la diversificació professional és reduïda. Quin futur poden esperar?

Cal poder donar resposta a situacions concretes de menors sense matricular al carrer. Caldria però entendre, assumir i valorar la potencialitat de la tasca preventiva i no caure en el perill de percebre i destacar només la part punitiva. El reconeixement de la possibilitat de recórrer als diferents agents de l’administració i les entitats locals per la valoració, actuació i posterior derivació dels casos, és un element clau del treball interprofessional. I, evidentment, el compromís de la família és un element clau en tot aquest procés. Només reconeixent la necessitat de la seva participació activa i compromís en els processos de canvi els seus fills i filles tindran opcions d’assolir una millora en el procés d’aprenentatge, de creixement personal i, per tant, de dignificar-se com a persones.

La crisi econòmica està colpejant molt durament aquest barris i aquestes famílies. Quin futur pot esperar un jove que no acaba amb un mínim d’èxit la primera etapa de formació? A quin lloc de treball pot aspirar algú que no ha desenvolupat la mínima adquisició d’hàbits de treball, de concentració, d’esforç, de puntualitat? El fracàs escolar amb aquest col·lectiu esdevé el fracàs de tots, i la perpetuació d’unes borses de pobresa i de marginació que no tenen fi.

Mentre puguem seguirem entregats a aquesta tasca de reconèixer la seva dignitat i la seva vàlua. Seguirem tossudament empaitant-los cada vegada que no arribin a l’escola. Seguirem parlant amb les famílies per persuadir-los que no hi ha altre futur millor pels seus fills, que la llibertat que els donarà la formació i el coneixement.

Imagen_noticia_1_copia_2

Imatge extreta de: Diputación de Huelva

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.