Fotos amb pobres

Fotos amb pobres

Darío MolláAquest “post” respon a i exposa els sentiments que m’ha produït l’ús i abús d’unes fotografies d’una alta jerarquia de l’Església espanyola visitant un miserable poblat de la perifèria de Madrid. No és una crítica al fet mateix d’aquesta visita, ni, menys encara, una crítica o judici de la persona que n’és protagonista, a la qual aprecio, i que, d’alguna manera, també és “víctima” de l’ús i abús d’unes fotos que probablement s’han publicat sense demanar el seu consentiment.

Em dol que s’usi i s’abusi de les esmentades fotos per destacar l'”excepcionalitat” de la proximitat del pastor de l’Església amb els més pobres de la seva diòcesi. Em consola però, i molt, saber, i fins i tot haver vist amb els meus propis ulls, que en molts llocs d’aquest món, tan miserables o més que aquest (el Guasmo de Guayaquil, o “hospitals” perduts a l’interior d’algun país africà, per exemple), milers de cristians i cristianes, i també pastors de l’Església, es deixen dia a dia la vida sense una sola foto.

M’indigna que s’usi i abusi de les esmentades fotos perquè m’indigna que seguim sense entendre que els pobres tenen la mateixa dignitat (és a dir, els mateixos drets) que tots nosaltres. I entre ells, un del que nosaltres som molt gelosos: el dret a la intimitat. Perquè alguna d’aquestes fotos no són al carrer ni en lloc públic, sinó en espais molt íntims de la seva vida. És que els nens d’aquestes fotos no tenen el mateix dret que es difumini la cara que els nens d’altres barris de la ciutat? És que nosaltres consentim la publicació dels nostres mateixos espais íntims?

No em sorprèn, per desgràcia, la superficialitat dels titulars: “s’enfanga del fang que trepitgen els pobres”. Això és tan superficial com aquest fang a les sabates que algú (qui?) netejarà i quedaran com “noves”, com si mai haguessin trepitjat fang…

Em permetreu un record personal. A Roma, el 1995, durant la Congregació General dels jesuïtes, un company indi caminava sempre, a casa i pel carrer, amb els peus nus i descalços. El dia que Joan Pau II ens va rebre al Vaticà ens van obligar a anar amb vestit clerical: aquest company se’l va posar, però ni va cobrir ni calçar els seus peus. A la impressionant sala Clementina del Vaticà, va entrar i la va trepitjar amb els peus nus i descalços. Jo em vaig preguntar si per primera vegada a la història succeïa això: algú amb els seus peus nus i descalços en aquesta sala. I em vaig preguntar també si això era una “profanació” o, simplement, una “falta de respecte”… Em vaig respondre que no, que aquesta era (com diu sant Ignasi) la gràcia a demanar: aspirar a caminar per la vida amb els peus nus i descalços per sentir el fred i la duresa del camí pel qual dia a dia transiten, amb dolor, milions de persones.

zapatos_8841_m

Imatge extreta de: RCMultimedios

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.