El llegat d’un martiri

El llegat d’un martiri

El dia 19 de novembre a Cristianisme i Justícia va tenir lloc una taula rodona per commemorar el 25 aniversari de l’assassinat dels jesuïtes professors de la UCA de El Salvador, i les dones Elba i Celina Ramos. A la taula van parlar José Sols, autor del darrer quadern de CJ “Les raons d’Ellacuría”, Xavier Alegre i la salvadorenca Marga García O’Meany, estudiant de la UCA en aquells temps i alumna d’algun dels jesuïtes assassinats. El seu testimoni ens va impactar especialment, i per això en volem reproduir ni que sigui uns fragments. Podeu trobar íntegrament la taula rodona aquí.

Margarita García O’MeanyBon vespre, gràcies per la vostra presència i per acompanyar-nos en aquesta commemoració. Avui ens convoca la memòria, una memòria inquietant, la memòria d’una impunitat. Ens convoca el record des de la vida, de vuit màrtirs de la pau amb justícia, vuit persones  que encarnen el patiment d’un poble; estem avui convocats per evocar-les agraïts, per desafiar-nos, motivar-nos i provocar-nos en seguir el seu exemple  de  compromís i  la voluntat de treballar pels mes febles al servei  de la justícia. (…)

El seu assassinat va ser part d’una violenta ofensiva contra un poble que es negava a continuar sent oprimit i contra aquells que es comprometien en la humanització i la fi del conflicte, que es preocupaven dels refugiats, dels desplaçats, dels ferits pels bombardejos contra la població civil, contra aquells que volien i treballaven perquè les coses canviessin a El Salvador. (…)

El seu compromís acadèmic a través de les seves classes, articles, recerques i publicacions va fer que la realitat salvadorenca prengués la paraula i fos coneguda arreu del mon, analitzant les causes de perquè s’arribà a tal punt de conflictivitat, proposaven camins mes humans i viables de solució.(…) Per a tots els que vam aprendre directament d’ells, van ser exemple de grans mestres: pacients, generosos i exigents amb els seus alumnes. Persones sàvies, van ensenyar a molts i van aprendre de molts altres. Van ser mentors d’ètica i professors de humanitat i humilitat.

(…)

Dels vuit màrtirs, de tots ells i elles en conservo records, moments que amb el temps s’han convertit en lliçó de vida.

Em sento afortunada per haver conegut i compartit una part de la meva vida amb aquestes persones, especialment en la meva etapa d’estudiant i com a instructora i ajudant de recerca amb el P. Segundo Montes, amb qui vaig tenir un vincle especial: va ser el meu mentor, mestre, amic i pare espiritual. Acompanyant-me com fa un pare. (…). Irradiava  energia en tot el que feia. Li encantava la docència li agradaven les aules grans i a vessar d’alumnes. (…). A la seva parròquia de la colònia Quezaltepeque de Santa Tecla es va guanyar l’afecte de la gent per la seva generositat i tracte proper. Per a mi va ser un pare consentidor, clar en els seus principis i taxatiu en les seves afirmacions que em va transmetre amb molta estima. Gràcies a ell i a aquest vincle vaig tenir l’oportunitat de veure’ls  a tots ells en el seu espai de comunitat.

Vaig conèixer a Elba en el meu últim any de carrera. Recordo la seva gentilesa oferint cafè quan anava a estudiar amb els meus companys Ticho i Juan Carlos, en aquell moment estudiants en el Teologado d’Antiguo Cuscatlán. Alegre i intuïtiva, sempre somrient ens animava quan ens veia cansats. Observadora i sensible, sempre pendent dels detalls cap els altres, ens feia sentir còmodes i en confiança als qui anàvem de visita al Teologado. Posteriorment vaig poder coincidir quan ella ja treballava a la comunitat de la UCA  i, com si el temps no hagués passat, em va rebre amb un gran somriure i una càlida abraçada.

Quan vaig conèixer la Celina, la seva filla, en aquell moment encara era una nena a la qual sentia riure amb la seva mare des de la cuina. Lamento no tenir més records, però sí tinc gravades les seves rialles infantils.

Els sis sacerdots romanen en el meu record com a mestres en tots els sentits: acadèmic, personal i espiritual. Amb tots ells vaig aprendre al fet que no hi ha reculada en el compromís al servei als pobres o, com també solien dir en llenguatge universitari salvadorenc, en el compromís amb les majories populars. (…)

Pocs coneixen l’afició de Nacho per la música Pop. En aquella època li agradava cantar la cançó de Michael Jackson “We are the world”, que ens ajudava a baixar la tensió quan havíem de passar els controls de l’exèrcit en tornar dels treballs de camp.

De Segundo ja n’he parlat, era el primer que baixava dels jeeps quan un control ens aturava, amb la seva presència i alçada preguntava qui estava al comandament i donava les explicacions oportunes per poder marxar, tenint sempre cura de la seguretat de tot l’equip. (…)

“Ellacu”, pendent en tot moment del seguiment dels treballs d’investigació, ens recordava en les reunions de coordinació que el treball acadèmic i  el saber universitari havia d’estar en funció de l’exigència primària ètica i pràctica de respondre a les necessitats de les majories populars. Parlava sovint dels pobres com els privilegiats de Déu. Assistia a les reunions com un més, amb senzillesa, fent participar als qui a vegades ens sentíem intimidats per la seva presència.

Juan Ramón Moreno era un expert amb la computadora i juntament amb Nacho eren els encarregats d’ensenyar-nos a sistematitzar la informació que després sortia  en unes targetes perforades. He de destacar la seva paciència i sentit de l’humor, oferint-nos classes magistrals fora de currículum per aprendre a utilitzar un programa informàtic de tractament de dades pioner en aquella època: el SPSS. Si em vam fer d’acudits sobre les seves sigles!

El pare Amando López, conegut com el “Pare Loving”, no treballava directament en la recerca però compartíem espai en “l’Olimp”, la zona d’oficines dels professors on en els inicis treballava l’equip d’investigació (ara és l’IDHUCA). S’havia pres com a tasca aportar-nos moments de distensió en les llargues jornades de treball. La seva alegria, jovialitat i caràcter bromista va fer que connectés ràpidament amb l’equip de recerca, amb el qual preparàvem bromes per al dia dels innocents… i  també fora del dia dels innocents. (…)

El pare Joaquín López no participava de les nostres recerques, però aquestes  no haurien estat possibles si no hagués fundat conjuntament amb els pares Gondra i Idoate la UCA. Recolzava i creia en el treball que feien els seus companys i germans, i creia fermament en la necessitat de l’educació de les classes populars. Això el va portar a crear Fe i Alegria.

Tots ells van viure units en la vida, units en la mort. Les seves vides van ser truncades per l’odi. Tots ells estan enterrats en la mateixa història de dolor del poble salvadorenc, però alhora ressuscitant en el poble, en la gent senzilla d’El Salvador i el món sencer. Hem de recordar-los com el que van ser, persones que lluitaven a favor de la veritat, l’esperança, l’alegria… Ells viuen entre els pobres, entre els mes vulnerables d’aquest món, en aquells en què l’esperança resisteix, en tots els homes i dones de bona voluntat que treballen per la pau amb justícia.

I en paraules del pare Tojeira: “Que Déu ens doni  forces per ser fidels a la seva paraula feta carn i feta sang a El Salvador”. I jo afegeixo: forces arreu del món per continuar treballant amb i per els mes febles.

Gràcies!

140925_cj_ellacuria

Il·lustració de Roger Torres per “Les raons d’Ellacuría”.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.