L'espiritualitat d'una Església que viu en missió

L’espiritualitat d’una Església que viu en missió

Dolors Oller[Justicia y Paz] El 24 de novembre de 2013, en clausurar l’Any de la Fe, el papa Francesc va presentar l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium (L’alegria de l’Evangeli), dirigida “als fidels cristians per convidar-los a una nova etapa evangelitzadora marcada per aquesta alegria, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els propers anys” (EG 1).

Per al papa Francesc, cal anar a l’essencial de l’Evangeli perquè recuperi la seva frescor original i pugui alliberar la seva força a l’interior de l’Església; les paraules de Jesús han de tornar a ser “esperit” i “vida” (Jn 6,63), com ho van ser per als primers cristians, i han de poder desplegar tota la seva força salvadora. Per això és imprescindible tornar a Jesús, Font de vida i Origen de l’Església. Tornar a Ell és deixar-nos seduir per la seva persona, per la seva manera de ser i fer, que transparenta Déu. És Jesús viu qui ha de tocar la nostra existència i llançar-nos a comunicar la seva Vida nova per tot arreu (EG 264). Jesús és qui motiva, sosté i alimenta l’evangelitzador, el missioner, i tots ho som: col·laborem amb Jesús a obrir camins al seu projecte d’humanització, el Regne de Déu. I aquest tornar a Jesús comporta necessàriament una conversió radical de tota l’Església perquè s’arreli amb més veritat i més fidelitat en la persona de Jesús i perquè pugui, així, restar oberta a l’Esperit Sant –l’Esperit de Jesús-, deixant-se moure per Ell. En aquest sentit, EG exhorta tota l’Església a ser missionera, és a dir, a participar de la mateixa missió de Crist Jesús: proclamar no només amb les paraules, sinó també amb la coherència de vida -que dóna el seu fruit en obres- que el Regnat de Déu és ja entre nosaltres. Això té una dimensió social clara: en la mesura que Déu aconsegueixi regnar en nosaltres i entre nosaltres, la vida social s’obrirà a la fraternitat, a la justícia, a la pau, a la dignitat per a tots (EG 180). En conseqüència, res del que és humà pot resultar-nos estrany.

L’anunci de Jesús té una immediata repercussió moral molt centrada en la caritat (amor), que és primordialment do d’un mateix. Del que es tracta és de desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres sortint fora de nosaltres mateixos i fent experiència de gratuïtat (amor desinteressat). En això consisteix fer de l’Evangeli vida, i això és imprescindible per transmetre’l. Però cal fugir de voluntarismes: l’Evangeli, la Bona Notícia de Jesús, és una eterna novetat que ens convida “a confiar en la primacia de la gràcia de Déu i no en les pròpies forces” (EG 13).

A les pàgines d’EG apareix la centralitat de l’alegria, una alegria -la de l’anunci de la Bona Notícia de Jesús- que es renova i es comunica, i que sorgeix de la trobada personal amb Jesús -del deixar-se trobar per Ell-, que ens desposseeix del nostre egoisme i ens fa sentir poble, rescatant-nos “de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat” (EG 8). D’aquí el contrast amb el que passa en el món actual, “amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum” que propicia “una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada” (EG 2). Així, el Papa denuncia que quan la vida interior se centra només en els propis interessos, “ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’escolta la veu de Déu, ja no es gaudeix la dolça alegria de el seu amor, ja no batega l’entusiasme per fer el bé” (EG 2).

Calen testimonis que anunciïn Jesús, evangelitzadors que proclamin la seva Bona Nova, no només amb paraules més o menys convincents sinó amb una vida transfigurada, feta tota transparència d’Ell (EG 259). Es necessiten evangelitzadors amb esperit que s’obrin sense temor a l’acció de l’Esperit Sant. Perquè és l’Esperit Sant qui infon força per anunciar la novetat de l’Evangeli. Fugim, doncs, d’evangelitzar com si fos una obligació; la tasca evangelitzadora ha de motivar, ha d’omplir de sentit la vida. Evangelitzar omple perquè suposa omplir-se de l’amor de Déu a través d’una relació d’amistat amb Jesús, que ens infon el foc del seu Esperit (EG 261). I qui està ple de l’amor de Déu ho ha de comunicar, no s’ho pot quedar per a ell sol.

EG finalitza amb el capítol de l’espiritualitat missionera, encara que en realitat aquesta constitueix el fil conductor de tota l’Exhortació. Amb marcat to personal, el papa Francesc va desgranant les característiques que hauria de tenir una tal espiritualitat, capaç de nodrir evangelitzadors amb “esperit”, és a dir, amb motivació interior que impulsi, encoratgi i doni sentit a l’acció personal i comunitària (EG 261).

El primer motiu que ens impulsa a evangelitzar és haver experimentat en la nostra existència l’amor salvador de Crist Jesús, que ens mou a estimar-lo sempre més (EG 264). La vida amb Jesús es torna molt més rica, més plena de sentit (EG 268 ). El seu missatge parla a les recerques més profundes del nostre cor (EG 265). En definitiva, tenim a les nostres mans un tresor de vida i amor que hem de comunicar. “El veritable missioner, que mai deixa de ser deixeble, sap que Jesús camina amb ell, parla amb ell, percep Jesús viu amb ell enmig de la tasca missionera” (EG 266). El descobreix present en el cor mateix del lliurament missioner. Fer realitat que “el que hem vist i sentit, això és el que anunciem” (1 Jn 1,3), havent-ho experimentat en la nostra pròpia vida.

Característiques principals d’una espiritualitat missionera, del pelegrinatge continu i de la conversió constant, que busca situar Déu al centre de la nostra vida, donant-li la iniciativa en tot, disposada a anar sempre més enllà en el “coneixement intern” del Senyor Jesús que, endinsat en Déu Pare, ens ho revela. Ha de ser:

Una espiritualitat del seguiment de Jesús que ens porta a identificar-nos amb Ell, a estimar tot el que Ell estima i a involucrar-nos en tot el que Ell s’involucra. Que viu la missió no com a part de la vida, sinó com la vida: “Jo sóc una missió en aquesta terra, i per això sóc en aquest món. Cal que hom es reconegui a si mateix com marcat al foc per a aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, curar, alliberar” (EG 273). El nostre repte: ser amb els altres i per als altres, col·laborant amb Jesús en la seva missió de fer d’aquest món un món més humà.

Una espiritualitat compromesa, moguda per un dinamisme d’encarnació, que transforma el cor sense mutilar l’Evangeli i que, per tant, es compromet amb la realitat per transformar-la en la línia de les noves relacions del Regne. Una espiritualitat d’inclusió, que impulsa a sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes perquè hi ha un vincle inseparable entre la nostra fe en Jesús i els pobres (EG 20). Una espiritualitat que treballi per la justícia a la manera de Jesús, per fer arribar l’amor de Déu als més petits, als febles, als que pateixen, als exclosos.

Una espiritualitat que sap unir contemplació i acció apostòlica, oració i treball, i que és capaç d’impregnar l’acció, ja que contempla Jesús, l’adora, descansa en Ell…, però a la vegada sap descobrir Déu en cada ésser humà; i això perquè es té la sensibilitat espiritual necessària per saber “llegir” la història personal i també comunitària com a història de salvació, i se sap trobar-hi les petjades de Déu, les llavors del Regne. Estimar els nostres germans és una força espiritual que facilita la trobada plena amb Déu. “Cada vegada que ens trobem amb un ésser humà en l’amor, quedem capacitats per descobrir alguna cosa nova de Déu. Cada vegada que se’ns obren els ulls per reconèixer l’altre, se’ns il·lumina més la fe per reconèixer Déu” (EG 272). Urgeix recobrar un esperit contemplatiu, però “no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner, ni els discursos i praxis socials o pastorals sense una espiritualitat que transforma el cor” (EG 262).

Una espiritualitat que té “el gust espiritual de ser poble”, cosa que significa “estar a prop de la vida de la gent, fins al punt de descobrir que això és font d’un goig superior” (EG 268), perquè “la missió és una passió per Jesús, però a la vegada, una passió pel seu poble” (EG 268). “Jesús mateix és el model d’aquesta opció evangelitzadora que ens introdueix en el cor del poble… Captivats per aquest model, volem integrar-nos a fons en la societat, compartir la vida amb tots… Però no per obligació, no com un pes que ens desgasta, sinó com una opció personal que ens omple d’alegria i ens atorga identitat” (EG 269).

Una espiritualitat que confia en l’acció del Ressuscitat i de l’Esperit, ja que davant la temptació del pessimisme, el fatalisme, la desconfiança i la idea que no es pot canviar, sap descobrir que “Crist ressuscitat i gloriós és la font profunda de la nostra esperança” (EG 275) i que la fe és creure que és veritat que Jesús -que ha triomfat del pecat i de la mort- ens estima”, que viu i que és capaç d’intervenir misteriosament, que no ens abandona, que treu bé del mal amb el seu poder i amb la seva infinita creativitat” (EG 278). És necessari descobrir el “sentit de misteri” i la certesa d’una fecunditat de vegades invisible, inaferrable, i que no pot ser comptabilitzada (EG 279). La trobada personal amb Aquell que Viu Ressuscitat en el nostre cor i en el cor del món -i del cosmos sencer-, impulsant l’esdevenir de la història cap a la plenitud de Déu, ens capacita per saber mirar amb una altra mirada i descobrir que “el Regne de Déu ja és present en el món, i s’està desenvolupant aquí i allà de diverses maneres: com la llavor petita que pot arribar a convertir-se en un gran arbre (Mt 13,31-32), com el grapat de llevat que fermenta una gran massa (Mt 13,33) i com la bona llavor que creix enmig del jull” (Mt 13,24-30)…, i que “la resurrecció de Crist provoca arreu gèrmens d’aquest món nou” (EG 278). Així mateix, “per mantenir viu l’ardor missioner cal una decidida confiança en l’Esperit Sant, que “ve a ajudar la nostra feblesa” (Rm 8,26) (EG 280).

-Una Espiritualitat que proposa una forma d’oració, la “pregària d’intercessió”, que ens ajuda a lliurar-nos als altres i a buscar el seu bé (EG 281). Seguint l’exemple de sant Pau, el papa Francesc destaca que la intercessió no ens aparta de la veritable contemplació, ja que si aquesta deixa fora els altres, és un engany (EG 281). I davant d’una mirada superficial i simplista sobre aquest tipus de pregària, la valora en la seva justa mesura: “podem dir que el cor de Déu es commou per la intercessió, però en realitat Ell sempre ens passa al davant, i el que possibilitem amb la nostra intercessió és que el seu poder, el seu amor i la seva lleialtat es manifestin amb més nitidesa en el poble” (EG 283).

Aquest capítol acaba amb l’apartat dedicat a “Maria, la Mare de l’evangelització”, com a “regal de Jesús al seu poble” i “estrella de la nova evangelització”. No és una simple repetició d’idees sobre la figura de Maria, sinó que el Papa afirma amb convenciment que “hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església”. I que cada vegada que mirem  Maria “tornem a creure en el que tenen de revolucionari la tendresa i l’afecte” (EG 288). Per això acaba la Exhortació amb una oració a Maria, la que es troba al mig del poble quan s’invoca l’Esperit Sant en la Pentecosta.

claustrosal2

Imatge extreta de: Periodista Digital

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.