Sonia Herrera. El 1998 José Sols recollia en el quadern número 86 de Cristianisme i Justícia una frase de Jon Sobrino que deia: “en Ellacuría hi havia un gran interès per comprendre la història, però encara més per influir-hi”.
16 anys després que s’escrivís aquesta frase i 25 des que Ignacio Ellacuría i els seus companys -així com Elba i Celina Ramos- fossin assassinats, no podem concebre una comprensió de la realitat històrica completa que no inclogui un acostament a la memòria audiovisual que reconstrueix un determinat moment.
Seria pretensiós voler analitzar tot el que s’ha dit en els mitjans audiovisuals en aquests anys sobre els màrtirs de la UCA i quin tipus de representació s’ha fet del que va passar a El Salvador el novembre de 1989. No és la meva intenció. Però sí que ho és encoratjar a que es faci i presentar i posar en valor una petita mostra de reportatges periodístics i documentals que al llarg dels anys han col·laborat en la construcció de la memòria social, en la recerca de justícia davant l’oblit i en el desmantellament d’aquesta “història oficial” escrita pels assassins (tal com afirmava el personatge d’Horacio Costa a l’oscaritzada pel·lícula de Luis Puenzo).
I és que vivim en una cultura hipervisual. El cinema i els mitjans audiovisuals, en general, són des de fa dècades poderoses eines de socialització i generadors indiscutibles de coneixement. Així que com obviar la seva capacitat de recuperar la memòria, de reescriure la història i d’influir-hi -per bé o per mal-?