2014_10_encontro_papa_movimentos_interno1_albamovimientosCristianisme i JustíciaDes d’aquest espai on fe i justícia social solen ser un binomi indissoluble, volem compartir el Discurs del Papa Francesc als participants en la Trobada Mundial de Moviments Populars. La trobada va girar al voltant de tres eixos (terra, treball, habitatge) que aglutinen els grans problemes i reptes que enfronta la humanitat en el moment actual, fent especial èmfasi en l’exclusió, les desigualtats, la violència i la crisi ambiental.

“Bon dia de nou, estic content d’estar entre vosaltres, a més us dic una confidència, és la primera vegada que baixo fins aquí, no hi havia vingut mai. Com us deia, estic molt content i us dono una calorosa benvinguda.

Gràcies per haver acceptat aquesta invitació per debatre tants i tan greus problemes socials que afligeixen el món avui, vosaltres que patiu en carn pròpia la desigualtat i l’exclusió. Gràcies al Cardenal Turkson per la seva acollida. Gràcies, Eminència, pel seu treball i les seves paraules.

Aquesta trobada de Moviments Populars és un signe, és un gran signe: vau venir a posar en presència de Déu, de l’Església, dels pobles, una realitat moltes vegades silenciada. Els pobres no només pateixen la injustícia, sinó que també hi lluiten en contra!

No s’acontenten amb promeses il·lusòries, excuses o coartades. No estan tampoc esperant de braços plegats l’ajuda d’ONGs, plans assistencials o solucions que mai no arriben o, si arriben, arriben de manera que van en una direcció o d’anestesiar o de domesticar. Això és mig perillós. Vosaltres sentiu que els pobres ja no esperen i volen ser protagonistes, s’organitzen, estudien, treballen, reclamen i, sobretot, practiquen aquesta solidaritat tan especial que hi ha entre els que pateixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar.

Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que algunes vegades l’hem transformat en una mala paraula, no es pot dir; però aquesta paraula és molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots per sobre de l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la falta de treball, la terra i l’habitatge, la negació dels drets socials i laborals. És afrontar els destructors efectes de l’Imperi dels diners: els desplaçaments forçats, les emigracions doloroses, el tràfic de persones, la droga, la guerra, la violència i totes aquestes realitats que molts de vosaltres patiu i que tots estem cridats a transformar. La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història i això és el que fan els moviments populars.

Aquesta trobada nostra no respon a una ideologia. Vosaltres no treballeu amb idees, treballeu amb realitats com les que he esmentat i moltes altres que m’han explicat… teniu els peus al fang i les mans a la carn. Feu olor de barri, de poble, de lluita! Volem que s’escolti la vostra veu, que en general s’escolta poc. Potser perquè molesta, potser perquè el vostre crit incomoda, potser perquè es té por del canvi que vosaltres reclameu, però sense la vostra presència, sense anar realment a les perifèries, les bones propostes i projectes que sovint escoltem en les conferències internacionals es queden en el regne de la idea, és el meu projecte.

No es pot abordar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzin i converteixin els pobres en éssers domesticats i inofensius. Que trist és veure que darrere de suposades obres altruistes, es redueix l’altre a la passivitat, se’l nega o pitjor, s’amaguen negocis i ambicions personals: Jesús els diria hipòcrites. Què bonic és en canvi quan veiem en moviment Pobles, sobretot, els seus membres més pobres i els joves. Llavors sí que se sent el vent de promesa que aviva la il·lusió d’un món millor. Que aquest vent es transformi en vendaval d’esperança. Aquest és el meu desig.

Aquesta trobada nostra respon a un anhel molt concret, cosa que qualsevol pare, qualsevol mare vol per als seus fills; un anhel que hauria d’estar a l’abast de tothom, però que avui veiem amb tristesa cada vegada més lluny de la majoria: terra, sostre i treball. És estrany, però si parlo d’això, per a alguns resulta que el Papa és comunista.

No s’entén que l’amor als pobres és al centre de l’Evangeli. Terra, sostre i treball, això pel qual vosaltres lluiteu, són drets sagrats. Reclamar això no és gens estrany, és la doctrina social de l’Església. Vaig a aturar-me una mica en cada un d’aquests drets perquè vosaltres els heu triat com a consigna per a aquesta trobada.

Terra. A l’inici de la creació, Déu va crear l’home, custodi de la seva obra, encarregant-li que la conreés i la protegís. Veig que aquí hi ha desenes de camperols i camperoles, i vull felicitar-los per custodiar la terra, per conrear-la i per fer-ho en comunitat. Em preocupa l’eradicació de tants germans camperols que pateixen el desarrelament, i no per guerres o desastres naturals. L’acaparament de terres, la desforestació, l’apropiació de l’aigua, els agrotòxics inadequats, són alguns dels mals que arrenquen l’home de la seva terra natal. Aquesta dolorosa separació no és només física, sinó existencial i espiritual, perquè hi ha una relació amb la terra que està posant la comunitat rural i la seva peculiar manera de vida en notòria decadència i fins i tot en risc d’extinció.

L’altra dimensió del procés ja global és la fam. Quan l’especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com a qualsevol mercaderia, milions de persones pateixen i moren de fam. Per altra banda es rebutgen tones d’aliments. Això constitueix un veritable escàndol. La fam és criminal, l’alimentació és un dret inalienable. Sé que alguns de vosaltres reclameu una reforma agrària per solucionar algun d’aquests problemes, i deixeu-me dir-vos que en certs països, i aquí cito el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, “la reforma agrària és, a més d’una necessitat política, una obligació moral” (CDSI, 300).

No només ho dic jo, és al Compendi de la Doctrina Social de l’Església. Si us plau, seguiu amb la lluita per la dignitat de la família rural, per l’aigua, per la vida i perquè tothom pugui beneficiar-se dels fruits de la terra.

Segon, Sostre. Ho vaig dir i ho repeteixo: una casa per a cada família. No cal oblidar mai que Jesús va néixer en un estable perquè a l’hostatgeria no hi havia lloc, que la seva família va haver d’abandonar la seva llar i escapar-se a Egipte, perseguida per Herodes. Avui hi ha tantes famílies sense habitatge, o bé perquè mai no l’han tingut o bé perquè l’han perdut per diferents motius. Família i habitatge van de la mà. Però, a més, un sostre, perquè sigui la llar, té una dimensió comunitària: i és el barri… i és precisament al barri on es comença a construir aquesta gran família de la humanitat, des del més immediat, des de la convivència amb els veïns. Avui vivim en immenses ciutats que es mostren modernes, orgulloses i fins i tot vanitoses. Ciutats que ofereixen innombrables plaers i benestar per a una minoria feliç… però se’ls nega el sostre a milers de veïns i germans nostres, fins i tot nens, i se’ls diu, elegantment, “persones en situació de carrer”. És curiós com en el món de les injustícies, abunden els eufemismes. No es diuen les paraules amb contundència i la realitat es busca en l’eufemisme. Una persona, una persona segregada, una persona apartada, una persona que està patint la misèria, la fam, és una persona en situació de carrer: paraula elegant, no? Vosaltres heu de buscar sempre, aquí m’equivoco en algun, però en general, darrere d’un eufemisme hi ha un delicte.

Vivim en ciutats que construeixen torres, centres comercials, fan negocis immobiliaris… però abandonen una part d’elles mateixes en els marges, les perifèries. Quant de mal fa escoltar que els assentaments pobres se’ls margina o, pitjor, se’ls vol eradicar! Són cruels les imatges dels desallotjaments forçosos, de les excavadores enderrocant barraques, imatges tan semblants a les de la guerra. I això es veu avui.

Vosaltres sabeu que a les barriades populars, on molts de vosaltres viviu, subsisteixen valors ja oblidats en els centres enriquits. Els assentaments estan beneïts amb una rica cultura popular: allà l’espai públic no és un mer lloc de trànsit sinó una extensió de la pròpia llar, un lloc on generar vincles amb els veïns. Què boniques són les ciutats que superen la desconfiança malaltissa i integren els diferents i que fan d’aquesta integració un nou factor de desenvolupament. Què boniques són les ciutats que, fins i tot en el seu disseny arquitectònic, estan plenes d’espais que connecten, relacionen, afavoreixen el reconeixement de l’altre. Per això, ni eradicació ni marginació: cal seguir en la línia de la integració urbana. Aquesta paraula ha de desplaçar totalment la paraula eradicació, des de ja, però també aquests projectes que pretenen envernissar els barris pobres, endreçar les perifèries i maquillar les ferides socials en lloc de tenir-ne cura promovent una integració autèntica i respectuosa. És una mena d’arquitectura de maquillatge, no? I va per aquesta banda. Seguim treballant perquè totes les famílies tinguin un habitatge i perquè tots els barris tinguin una infraestructura adequada (clavegueres, llum, gas, asfalt, i segueixo: escoles, hospitals o sales de primers auxilis, club esportiu i totes les coses que creen vincles i que uneixen, accés a la salut -ho vaig dir- i a l’educació i a la seguretat en la tinença.

Tercer, Treball. No hi ha pitjor pobresa material -m’urgeix subratllar-ho-, no hi ha pitjor pobresa material que la que no permet guanyar-se el pa i priva de la dignitat del treball. La desocupació juvenil, la informalitat i la manca de drets laborals no són inevitables, són resultat d’una prèvia opció social, d’un sistema econòmic que posa els beneficis per sobre de l’home, si el benefici és econòmic, sobre la humanitat o sobre l’home, són efectes d’una cultura de l’exclusió, que considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum que es pot usar i després llençar.

Avui, al fenomen de l’explotació i de l’opressió se li suma una nova dimensió, un matís gràfic i dur de la injustícia social, els que no es poden integrar, els exclosos són rebuig, “sobrants”. Aquesta és la cultura de l’exclusió i sobre això voldria ampliar alguna cosa que no tinc escrit però se m’acut recordar-ho ara. Això succeeix quan al centre d’un sistema econòmic hi ha el déu diner i no l’home, la persona humana. Sí, al centre de tot sistema social o econòmic ha d’haver-hi la persona, imatge de Déu, creada perquè fos el dominador de l’univers. Quan la persona és desplaçada i ve el déu diner, succeeix aquest capgirament de valors.

I, per mostrar-ho gràficament, recordo un ensenyament de voltants de l’any 1200. Un rabí jueu explicava als seus feligresos la història de la torre de Babel, i llavors explicava com, per construir aquesta torre de Babel, calia fer molt d’esforç, calia fabricar els maons, per fabricar els maons s’havia de fer el fang i portar la palla, i pastar el fang amb la palla, després tallar-lo en quadrat, després fer-lo assecar, després coure’l, i quan ja estaven cuits i freds, pujar-los per anar construint la torre .

Si queia un maó -era molt car el maó amb tot aquest treball-… si queia un maó, era gairebé una tragèdia nacional. A qui el deixava caure el castigaven o no sé el que li feien, i si queia un obrer no passava res. Això és quan la persona està al servei del déu diner i això ho explicava un rabí jueu, l’any 1200 explicava aquestes coses horribles.

I respecte al rebuig també hem d’estar una mica atents al que succeeix en la nostra societat. Estic repetint coses que he dit i que són a l’Evangelii Gaudium. Avui dia, es rebutgen els nois perquè el nivell de natalitat en molts països de la terra ha disminuït o es rebutgen els nois pel fet de no tenir alimentació o perquè se’ls mata abans de néixer, rebuig de nens.

Es rebutgen els ancians perquè no serveixen, no produeixen, ni nois ni ancians produeixen, llavors amb sistemes més o menys sofisticats se’ls va abandonant lentament, i ara, com que és necessari en aquesta crisi recuperar un cert equilibri, assistim a un tercer rebuig molt dolorós, el rebuig dels joves. Milions de joves, jo no vull dir la xifra perquè no la sé exactament i la que vaig llegir em sembla una mica exagerada, però milions de joves rebutjats de la feina, desocupats.

Als països d’Europa, i aquestes sí que són estadístiques molt clares, aquí a Itàlia es va passar una mica del 40% de joves desocupats; ja sabeu el que significa el 40% de joves, tota una generació, anul·lar tota una generació per mantenir l’equilibri. En un altre país d’Europa s’està passant del 50% i en aquest mateix país del 50%, al sud, el 60%, són xifres clares, el moll de l’os del rebuig. Rebuig de nens, rebuig d’avis, que no produeixen, i hem de sacrificar una generació de joves, rebuig de joves, per poder mantenir i reequilibrar un sistema en el qual al centre hi ha el déu diner i no la persona humana.

A pesar d’això, d’aquesta cultura del rebuig, d’aquesta cultura dels sobrants, tants de vosaltres, treballadors exclosos, sobrants per a aquest sistema, vàreu anar inventant el vostre propi treball amb tot allò que semblava no poder donar més de si mateix… però vosaltres, amb la vostra artesanalitat que us va donar Déu… amb la vostra recerca, amb la vostra solidaritat, amb el vostra treball comunitari, amb la vostra economia popular, ho heu aconseguit i ho esteu aconseguint… I deixeu-me dir-ho, això a més de treball, és poesia. Gràcies.

Des de ja, tot treballador, estigui o no estigui en el sistema formal del treball assalariat, té dret a una remuneració digna, a la seguretat social i a una cobertura de jubilació. Aquí hi ha cartoners, recicladors, venedors ambulants, cosidors, artesans, pescadors, pagesos, constructors, miners, obrers d’empreses recuperades, tot tipus de cooperativistes i treballadors d’oficis populars que estan exclosos dels drets laborals, que se’ls nega la possibilitat de sindicar-se, que no tenen un ingrés adequat i estable. Avui vull unir la meva veu a la seva i acompanyar-los en la seva lluita.

En aquesta Trobada, també heu parlat de Pau i d’Ecologia. És lògic: no hi pot haver terra, no hi pot haver sostre, no hi pot haver feina si no tenim pau i si destruïm el planeta. Són temes tan importants que els Pobles i les seves organitzacions de base no poden deixar de debatre. No poden quedar només en mans dels dirigents polítics. Tots els pobles de la terra, tots els homes i dones de bona voluntat, hem d’alçar la veu en defensa d’aquests dos preciosos dons: la pau i la natura. La germana mare terra, com l’anomenava sant Francesc d’Assís.

Fa poc vaig dir, i ho repeteixo, que estem vivint la tercera guerra mundial, però en quotes. Hi ha sistemes econòmics que per sobreviure han de fer la guerra. Llavors es fabriquen i es venen armes i, amb això els balanços de les economies que sacrifiquen l’home als peus de l’ídol dels diners, òbviament queden sanejats. I no es pensa en els nens famolencs en els camps de refugiats, no pensa en els desplaçaments forçosos, no es pensa en els habitatges destruïts, no es pensa, des de ja, en tantes vides segades. Quant sofriment, quanta destrucció, quant dolor. Avui, estimats germanes i germans, s’aixeca arreu de la terra, en tots els pobles, en cada cor i en els moviments populars, el crit de la pau: Mai més la guerra!

Un sistema econòmic centrat en el déu diner necessita també saquejar la natura, saquejar la natura per sostenir el ritme frenètic de consum que li és inherent. El canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat, la desforestació ja estan mostrant els seus efectes devastadors en els grans cataclismes que veiem, i els que més pateixen sou vosaltres, els humils, els que viuen a prop de les costes en habitatges precaris o que són tan vulnerables econòmicament que davant d’un desastre natural ho perden tot. Germans i germanes: la creació no és una propietat de la qual podem disposar al nostre gust; ni molt menys és una propietat només d’alguns, de pocs: la creació és un do, és un regal, un do meravellós que Déu ens ha donat perquè en tinguem cura i l’utilitzem en benefici de tots, sempre amb respecte i gratitud. Vosaltres potser sabeu que estic preparant una encíclica sobre Ecologia: tingueu la seguretat que les vostres preocupacions hi seran presents. Us agraeixo, aprofito per agrair-vos la carta que em vau fer arribar els integrants de la Vía Campesina, la Federación de Cartoneros i tants altres germans al respecte.

Parlem de la terra, de treball, de sostre… parlem de treballar per la pau i de tenir cura de la natura… Però ¿per què en comptes d’això ens acostumem a veure com es destrueix el treball digne, es desnona tantes famílies, s’expulsa els camperols, es fa la guerra i s’abusa de la natura? Perquè en aquest sistema s’ha tret l’home, la persona humana, del centre i se l’ha reemplaçat per una altra cosa. Perquè es rendeix un culte idolàtric als diners. Perquè s’ha globalitzat la indiferència, s’ha globalitzat la indiferència: a mi què m’importa el que els passa als altres mentre jo defensi el que és meu? Perquè el món s’ha oblidat de Déu, que és Pare; s’ha tornat orfe perquè va deixar Déu de banda.

Alguns de vosaltres vau expressar: Aquest sistema ja no s’aguanta. Hem de canviar, hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que sobre aquest pilar es construeixin les estructures socials alternatives que necessitem. Cal fer-ho amb coratge, però també amb intel·ligència. Amb tenacitat, però sense fanatisme. Amb passió, però sense violència. I entre tots, afrontant els conflictes sense quedar-hi atrapats, buscant sempre resoldre les tensions per arribar a un pla superior d’unitat, de pau i de justícia. Els cristians tenim una cosa molt bonica, una guia d’acció, un programa, podríem dir, revolucionari. Us recomano vivament que el llegiu, que llegiu les benaurances que estan en el capítol 5 de sant Mateu i 6 de sant Lluc, (cfr. Mt 5, 3 i Lc 6, 20) i que llegiu el passatge de Mateu 25. Els ho vaig dir als joves a Rio de Janeiro, amb aquestes dues coses teniu el programa d’acció.

Sé que entre vosaltres hi ha persones de diferents religions, oficis, idees, cultures, països, continents. Avui esteu practicant aquí la cultura de la trobada, tan diferent de la xenofòbia, la discriminació i la intolerància que tantes vegades veiem. Entre els exclosos es dóna aquesta trobada de cultures on el conjunt no anul·la la particularitat, el conjunt no anul·la la particularitat. Per això a mi m’agrada la imatge del poliedre, una figura geomètrica amb moltes cares diferents. El poliedre reflecteix la confluència de totes les parcialitats que hi conserven l’originalitat. Res no es dissol, res no es destrueix, res no domina, tot s’integra, tot s’integra. Avui també esteu buscant aquesta síntesi entre el local i el global. Sé que treballeu dia rere dia en allò proper, en allò concret, al vostre territori, el vostre barri, el vostre lloc de treball: us convido també a continuar buscant aquesta perspectiva més àmplia, que els nostres somnis volin alt i abastin el tot.

Per aquest motiu em sembla important aquesta proposta que alguns han compartit amb mi, que aquests moviments, aquestes experiències de solidaritat que creixen des de baix, des del subsòl del planeta, conflueixin, estiguin més coordinades, es vagin trobant, com ho heu fet vosaltres aquests dies. Atenció, no és mai bo encotillar el moviment en estructures rígides, per això vaig dir de trobar-se. Molt menys bo és intentar absorbir, dirigir o dominar; els moviments lliures tenen la seva dinàmica pròpia, però sí, hem d’intentar caminar junts. Estem en aquest saló, que és el saló del Sínode vell, ara n’hi ha un de nou, i sínode vol dir precisament “caminar junts”: que aquest sigui un símbol del procés que vosaltres heu iniciat i que esteu tirant endavant.

Els moviments populars expressen la necessitat urgent de revitalitzar les nostres democràcies, tantes vegades segrestades per innombrables factors. És impossible imaginar un futur per a la societat sense la participació protagonista de les grans majories, i aquest protagonisme excedeix els procediments lògics de la democràcia formal. La perspectiva d’un món de pau i justícia duradores ens reclama superar l’assistencialisme paternalista, ens exigeix crear noves formes de participació que inclogui els moviments populars i animin les estructures de govern locals, nacionals i internacionals amb aquest torrent d’energia moral que sorgeix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú. I això amb ànim constructiu, sense ressentiment, amb amor.

Jo us acompanyo de cor en aquest camí. Diguem junts des del cor: Cap família sense habitatge, cap camperol sense terra, cap treballador sense drets, cap persona sense la dignitat que dóna la feina.

Estimats germans i germanes: seguiu amb la vostra lluita, ens feu bé a tots. És com una benedicció d’humanitat. Us deixo de record, de regal i amb la meva benedicció, uns rosaris que van fabricar artesans, cartoners i treballadors de l’economia popular d’Amèrica Llatina.

I en aquest acompanyament reso per vosaltres, prego amb vosaltres i vull demanar-li al nostre Pare Déu que us acompanyi i us beneeixi, que us ompli del seu amor i us acompanyi en el camí donant-vos abundantment aquesta força que ens manté dempeus: aquesta força és l’esperança, l’esperança que no defrauda. Gràcies”.

2014_10_encontro_papa_movimentos_interno1_albamovimientos

Imatge extreta de: Adital

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Article anteriorCàritas no és una ONG?
Article següent25 anys del martiri salvadorenc

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here