Ismael Peña-López: «La intoxicació per informació pot matar, mentre que la desinformació només ens debilita»

Ismael Peña-López: «La intoxicació per informació pot matar, mentre que la desinformació només ens debilita»

Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau. El proper dilluns 3 de novembre tindrà lloc la segona sessió del cicle de conferències Dilluns dels Drets Humans en la qual s’abordarà el tema següent: «Xarxes socials, llibertat d’expressió i dret a l’oblit. Límits i riscos». En aquesta ocasió comptarem amb la presència de Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, Josep Jover, advocat especialitzat en propietat intel·lectual, drets d’autor i TIC i Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i de Ciència política de la UOC i investigador a l’Internet Interdisciplinary Institute.

Els darrers deu anys hem viscut una gran eclosió de les xarxes socials. Han suposat una gran democratització de la informació i han contribuït a la participació social i política. Però, alhora, també proliferen diverses formes de mal ús. Amb motiu d’aquesta xerrada, hem pogut entrevistar Ismael Peña-López i això és el que ens ha explicat…

– Certament, les xarxes han contribuït a generar un major interès i participació social en alguns assumptes específics i han promogut manifestacions que han ultrapassat el món virtual. Han servit les xarxes per repolititzar una societat que romania adormida?

Comencem a tenir dades que ens fan ser optimistes sobre l’impacte positiu de les xarxes socials en l’interès per la política així com en la participació.

Per una banda, hem pogut veure com una major exposició a informació de tipus polític a la xarxa ens fa votants més crítics, el que es tradueix en un sentit de vot o bé diferent o bé deixant de votar a cap partit –però no per mandra, sinó un vot en blanc o una abstenció conscients–. Això es especialment rellevant a l’esquerra, i ho és menys al votant de dretes.

D’altra banda, hem vist també que Internet ens fa més proclius a acabar “consumint” informació política. Al carrer podem acabar esquivant les converses polítiques, ja sigui parlant d’un altre tema, canviant de canal o obrint el diari per la pàgina dels esports. A Internet, hi ha dades que ens indiquen que la informació – o, millor dit, la conversa – política és tant intensa que acaba aterrant als nostres espais personals, ja sigui al correu o a les xarxes socials. I, encara més important, hi acabem participant, encara que sigui amb un simple “m’agrada”o reenviant-ho als amics. És un gran pas endavant, per petit o frívol que pugui semblar a simple vista.

Això no vol dir que tot siguin flors i violes i que estigui tot fet. Però, com deia al començament, tenim raons per ser una mica més optimistes respecte al present i, sobretot, respecte al futur.

– Gràcies a les xarxes és possible trencar el setge informatiu que alguns mitjans presenten. Diries que amb Internet ja no necessitem intermediaris per comunicar? Són realment un mitjà de comunicació horitzontal o podem parlar d’opinions dirigides?

El gran avantatge d’Internet no és que estigui lliure de pecat: tothom – i això inclou governs, partits i mitjans de comunicació – hi té accés i, per tant, és un entorn tan polititzat i esbiaixat com qualsevol altre.

El gran avantatge d’Internet és que s’han democratitzat els mitjans de producció del missatge polític. Tothom té un diari, una emissora de ràdio o un plató de televisió a la butxaca, amb un mòbil de pocs euros i una connexió encara més barata (o ho té a una biblioteca, per anar al límit).

Això vol dir que el que ara presenciem és una lluita dels intermediadors per subsistir i els intermediats per emancipar-se.

Personalment crec que els intermediadors són encara necessaris, però hauran d’abandonar moltes tasques que, tard o d’hora, esdevindran irrellevants… o directament insuportables, com la connivència amb els poders que va en contra de la seva suposada missió de servei públic i compromís d’informar el ciutadà.

Què en romandrà? Crec que, al menys, dues grans qüestions. La primera, donar validesa a la ingent informació que hi ha en circulació: què és cert i què no, apuntar a les fonts, legitimar-les. La segona – i probablement més important – és obrir l’objectiu i donar context. Tots som capaços de veure què passa en un lloc (per exemple, a Gamonal, a can Vies) però pocs som capaços d’entendre què està passant i, sobretot, perquè. És aquí on els mitjans segurament tenen un paper difícil de reemplaçar. En el fons, l’essència del periodisme: ajudar a comprendre.

– Vivim en una època d’informació encapsulada, de discursos condensats en 140 caràcters, en vídeos de 3 minuts… Creus que estem perdent el context i la veritable comprensió sobre els temes que ens afecten en favor de l’espectacularització i la banalitat?

Sí i no.

Per una banda, sí crec que cada cop ens deixem menys temps per al context, que és just el que deia fa un moment. Aportar context és car – en recursos i, especialment, en temps – i sovint ho deixem de banda. O pitjor encara, creiem que no existeix o que no ens cal.

D’altra banda, però, no crec que hi hagi més o menys espectacularització o banalitat que abans. El que succeeix és que l’abast de la frivolitat ha escalat diversos ordres de magnitud. L’última tonteria que ens passa pel cap ara arriba a tot el món en qüestió de segons mentre que abans només la patien els nostres companys de cartes al bar. Però la tonteria és la mateixa. I, probablement, fins i tot som més llestos que abans. El gran volum de tonteries al que ara accedim no ens hauria de tapar la immensa quantitat de geni i talent que, gràcies a Internet, ara ha pogut sortir de l’armari.

– Més que d’informació, podríem doncs estar parlant de subinformació i desinformació?

Personalment m’agrada molt utilitzar un terme que li vaig sentir per primera vegada l’Alfons Cornella fa molts anys: infoxicació. I m’agrada més que no pas “sobrecàrrega d’informació” (de l’Alvin Toffler) o d’altres similars perquè la intoxicació per informació pot matar, mentre que la sobrecàrrega o la desinformació només ens afebleix.

Així, igual que passa amb els bolets (que n’hi ha de comestibles i n’hi ha de tòxics) el que hem d’aprendre és a conèixer-los. Això és diferent de la sobrecàrrega, que demana que hi hagi menys informació, o la subinformació, que sembla demanar que n’hi hauria d’haver més. El que cal no és intentar aturar el volum d’informació (impossible) ni intentar lluitar contra la mala informació (dificilíssim) sinó dotar-nos, personalment i institucional, d’eines que ens permetin gestionar aquest nou cabdal i que serà un entorn en el que haurem de viure la resta de les nostres vides. Deixarem enrere – per sempre – allò de “la informació és poder” i passarem a “el coneixement és poder”. I la gestió del coneixement passarà, necessàriament, per una administració competent de la informació. I això és una tasca que hem de fer de portes endins, endògena, i deixar de capficar-nos per si hi ha massa o massa poca informació, un factor exogen sobre el qual ja hem perdut la batalla.

– Un altre gran problema és el de la privacitat i la pèrdua d’anonimat… Els usuaris i usuàries exposem una gran quantitat d’informació personal a les xarxes. Quines repercursions creus que té, a nivell antropològic, l’exposició pública constant de la nostra vida i relacions a les xarxes socials? De quina manera transforma la nostra cultura?

El problema de l’anonimat, l’exposició a allò públic, la privacitat, etc. és que, per primera vegada a la història, tenim dues esferes que es solapen: la privada i la pública. Abans d’Internet, si hom cantava a la dutxa, allò era esfera privada. I si hom es pegava amb algú a la plaça del poble, allò era esfera pública. I sabíem gestionar perfectament (amb l’excepció de casos patològics) les diferències entre ambdues esferes, els registres a utilitzar, les conseqüències dels actes.

Ara, creiem que parlem amb els nostres amics per Twitter i tot el món acaba sabent que som uns desaprensius insensibles al patiment dels demés, o què pensem sobre el color de la seva pell, o que ens agrada fer-nos fotos provocadores.

De nou, a llarg termini l’única solució sostenible és millor educació, millors competències informacionals (què puc penjar, on, com, què passarà després, etc.). Aquest és un aprenentatge que demanarà temps, esforços i, segur, més d’un disgust.

La principal transformació, però, i al meu entendre, no és tant si l’exposició pública ens farà diferents o no (que també) sinó que amb aquest nou entorn que hibrida espai públic amb espai privat, haurem de redissenyar la nostra escala de valors i com entenem els nostres drets fonamentals. És a dir, què passa davant, la llibertat d’expressió o la intimitat? La intimitat o el dret a estar informat? La llibertat d’expressió o els drets de propietat intel·lectual? La llibertat de decidir o el llibre d’estil de la meva institució? La meva veu particular o la disciplina de partit?

Són tants tants els fronts oberts que tenim feina per anys.

I alguns seran molt difícils de resoldre –si és que tenen una única solució–.

– Què podem fer com a ciutadans per exigir que els proveïdors de serveis ofereixin un major nivell de protecció de les dades personals que tracten i un compliment eficaç dels principis i drets de la protecció de les dades d’acord amb una adequada política de privacitat?

La millor solució és fugir de serveis d’altri i proveir-se un mateix de les pròpies solucions tecnològiques. No fujo d’estudi amb aquesta resposta: mentre siguem de lloguer, haurem d’acceptar el contracte de prestació de serveis que ens proposin. El gran problema avui en dia sobre la gestió de dades no és el que fan els proveïdors de serveis sense el nostre consentiment, sinó el consentiment que els donem per a fer el que vulguin amb les nostres dades.

D’altra banda, pensar que els governs deixaran d’intentar accedir a les dades hostatjades per aquests proveïdors de serveis no és només ilús, sinó contraproduent: si tenim serveis d’intel·ligència, la seva obligació és fer això –una altra cosa és el debat de si ens calen o no serveis d’intel·ligència o si han d’anar per lliure a esquenes dels jutges i a sou dels governs–.

Per tant, mentre donem carta blanca als proveïdors sobre les nostres dades perquè a nosaltres ens convé dir que sí a les condicions dels serveis, i mentre haguem renunciat a fiscalitzar els nostres governs i a vigilar-los de prop, parlar d’exigir res als proveïdors és fer un brindis al sol, en el millor dels casos, o ser un perfecte, cínic en el pitjor.

Feta aquesta apreciació, probablement la millor via és reapropiar-se de les dades. Hostatjar-les a “casa nostra” i donar accés amb comptagotes a les aplicacions que així ens ho requereixin. Hi ha línies de desenvolupament que van per aquest camí. Pot ser que això ens sembli, avui en dia, “friqui” o excessiu, que no tots sabem informàtica, o dret, o ambdues coses. Però el cert és que un bon gruix de la població té carnet de conduir i vehicle propi perquè considera convenient no dependre d’un taxi o d’un autobús. I segurament, a molt curt termini, serà molt més important saber conduir les pròpies dades que no pas un motor d’explosió amb rodes.

FB

Imatge extreta de: Clasesdeperiodismo.com

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.